Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Certificació com a garantia de seguretat en els aliments

La certificació alimentària garanteix que els aliments que es consumeixen són sanitàriament segurs
Per Maite Pelayo 15 de maig de 2008
Img investigacion
Imagen: NOAA Magazine

Els consumidors exigeixen una seguretat alimentària integral en els productes que consumeixen, i encara més des de l’aparició de certes alarmes i crisis alimentàries en els últims anys. Aquesta exigència, juntament amb el major compromís en aquest camp i la importància de posicionar-se en el mercat amb un producte “més segur”, genera en la indústria agroalimentària i empreses del sector la necessitat d’adoptar mesures extra, al marge de les estrictament exigides per les normatives legals, que garanteixin la seguretat dels seus productes.

Des de diferents estaments s’han creat normes perquè, una vegada implantades i certificades de manera correcta, no sols enforteixin la seguretat alimentària del producte sinó que a més transmetin aquesta garantia al consumidor. Aquests protocols, de caràcter voluntari que marquen els requisits en matèria de seguretat alimentària, s’estan expandint i consolidant en un gran nombre d’empreses, i no sols els exigeixen els consumidors. Aquestes normes faciliten la verificació de garanties de seguretat alimentària a tots els nivells.

Sota garantia

La certificació voluntària és una garantia per escrit que dóna una agència certificadora independent i que assegura que el procés de producció o el producte compleixen amb requisits que estableixen diferents organitzacions o països. Aquest tipus de certificació serveix per a demostrar que un aliment s’ha produït d’una determinada manera o que posseeix unes determinades característiques. S’utilitza principalment quan el productor i el consumidor no estan en contacte directe, tal com ocorre en els mercats internacionals.

Poden optar a la certificació totes aquelles empreses que elaborin aliments, bé com a producte final o bé com a producte intermedi, dirigits a l’alimentació humana i/o animal. Clients i països destinació d’exportacions d’aliments exigeixen diferents tipus de certificats a les empreses (BRC, IFS, ISO 22000 o EUREP).

Un valor afegit

El cost de l’obtenció del certificat varia en funció de la mena de certificació, l’empresa acreditadora o el temps dedicat a la implantació per part dels consultors. La recompensa es tradueix en millores com:

  • Seguretat i confiança que els aliments que subministra al mercat són segurs.
  • Disponibilitat d’una eina per a gestionar la seguretat alimentària.
  • Major control i coneixement sobre el procés de producció i els seus productes.
  • Minimització dels costos que comporta l’aparició d’aliments no segurs en la cadena alimentària.
  • Diferenciació i posicionament comercial enfront de la competència, revaloración del producte i introducció en nous mercats.
  • Evidència d’un compromís amb la seguretat alimentària.

El mercat britànic va ser pioner en impulsar en 1988 l’homologació British Retail Consortium (BRC), un protocol que conjuga els principis de l’APPCC (Anàlisi de Perills i Punts de Control Crítics) amb la norma sobre sistemes de gestió de qualitat ISO 9001. Amb posterioritat, alemanys i francesos van crear un protocol similar, l’International Food Standard (IFS). En 2005 va sorgir al nostre país la norma espanyola ISO 22.000: 2005, un sistema de gestió de la innocuïtat dels aliments que comparteix objectius amb les altres dues homologacions.

La importància de la norma

L’Organització Internacional per a l’Estandardització (International Organization for Standarditazation), creada en 1946 i amb seu a Ginebra, és una organització internacional no governamental, composta per representants dels organismes de normalització (ON) nacionals, que produeix normes internacionals industrials i comercials.

Aquestes normes es coneixen com a normes ISO i la seva finalitat és la coordinació dels reglaments nacionals, d’acord amb l’Acta Final de l’Organització Mundial de Comerç (OMC), amb el propòsit de facilitar el comerç, afavorir l’intercanvi d’informació i contribuir amb uns estàndards comuns per al desenvolupament i transferència de tecnologies. Un aclariment: ISO no és un acrònim, prové del grec “iso”, que significa igual.

La Norma ISO 9001 especifica els requisits per a un sistema de gestió de la qualitat que poden utilitzar-se per a la seva aplicació interna per les organitzacions, per a certificació o amb finalitats contractuals. La versió actual d’ISO 9001 (la tercera) data de desembre de 2000, i per això s’expressa com a ISO 9001: 2000. Està previst que a l’octubre de 2008 es realitzi una pròxima versió.

La Norma ISO 22.000:2005 és una norma específica per al sector alimentari. Abasta tota la cadena alimentària, des del sector primari fins a la restauració, passant per transformadors i distribuïdors, entre altres. Tot això per a garantir la seguretat en tots i cadascun de les baules de la cadena alimentària. Les seves bases són uns pre-requisits previs (higiene, traçabilitat) i el sistema APPCC, tots dos definits pel Codex Alimentarius. Aquests paràmetres també estan presents en textos legals d’obligat compliment com l’RD 2207/1995 i el Reglament 852/2004 de la Comunitat Europea on s’estableixen els requisits exigits a les empreses dedicades a l’alimentació en qualsevol dels seus àmbits.

El sistema de gestió de seguretat alimentària, molt important en aquesta norma, té molts elements comuns al de la norma ISO 9.000 (*) i, per tant, facilita la integració amb altres sistemes de gestió com la pròpia ISO 9.001.

(*)El reglament ISO 9000 és una família de normes de qualitat que es poden aplicar en qualsevol mena d’organització i que es componen d’estàndards i guies relacionats amb sistemes de gestió i d’eines específiques com els mètodes d’auditoria (el procés de verificar que els sistemes de gestió compleixen amb l’estàndard).

CERTIFICACIONS I ACREDITACIONS

Img citricos3

Les certificacions i acreditacions en l’àmbit de la seguretat alimentària inclouen EUREP GAP, un programa privat de certificació voluntària relativament nou, creat per 24 grans empreses que operen en diferents països d’Europa Occidental i que han organitzat el Grup Europeu de Detallistes (Euro-Retailer Produeix Working Group – EUREP). El propòsit és augmentar la confiança del consumidor en la sanitat dels aliments amb el desenvolupament de bones “pràctiques agrícoles” (GAP) que han d’adoptar els productors.

A diferència dels altres programes de certificació, EUREP fa èmfasi en la sanitat dels aliments i el rastreig del producte fins al seu lloc d’origen. Fins al moment, ha desenvolupat bones pràctiques agrícoles per a la producció de fruites i vegetals frescos. Encara que el principal interès de les regles d’EUREPGAP no està en els aspectes ambientals o socials sinó en la sanitat dels aliments i en la traçabilitat dels productes, és a dir, que es pugui rastrejar l’origen del producte fins a la parcel·la de la finca on va ser produït, aquestes normes també es refereixen als requisits sobre l’ús de plaguicides, la seguretat dels treballadors o el compliment de les lleis laborals nacionals.

El Danish HACCP Code, o DS 3027, està indicat per a desenvolupar un sistema APPCC en la indústria alimentària i en la fabricació d’envasos i embalatges per a ús alimentari. El seu origen és danès i el certificat s’emet sota acreditació DANAK. Aquesta norma segueix els principis de l’APPCC segons el Codex Alimentarius i incorpora uns mínims requisits de gestió. És una norma senzilla que s’integra fàcilment amb un sistema de gestió de la qualitat segons la norma ISO 9001: 2000.