Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Normativa legal

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Cim Mundial sobre Alimentació: crònica d’una inseguretat alimentària

Els resultats del cim mundial sobre alimentació celebrada a Roma no són encoratjadors. La previsió de reduir el nombre de persones que passen fam està lluny de complir-se i en la reunió mundial van sorgir preguntes bàsiques com, per exemple, què és el dret a l’alimentació? A la qual no es va obtenir resposta.

Durant els dies 10 i 13 de juny de 2002 Roma va acollir la II Cimera Mundial sobre Alimentació. Entre els objectius estava l’anàlisi del Pla d’Acció, aprovat en l’anterior i primera cimera celebrada a Roma del 13 al 17 de novembre de 1996, contra la població desnodrida. Els resultats semblen que no són encoratjadors, perquè les estimacions per a l’any 2000 indicaven que una mica més de 800 milions de persones en el món passaven fam i que els objectius de reduir aquesta xifra a la meitat per a l’any 2015 estan lluny de complir-se.


La reducció del nombre de persones, vint milions, que passen fam en el món no ha aconseguit ni la meitat del previsible. Amb les xifres a la mà podem dir que una part important del planeta està en situació d’inseguretat alimentària crònica.


La situació d’inseguretat alimentària és responsabilitat de tots i no aliena als països desenvolupats. Segons dades del DCIDOB (Fundació Centri d’Informació i Documentació Internacionals a Barcelona), als EUA, el país amb disponibilitat mitjana diària de calories més alta per habitant, exactament 3.666, un milió de persones estan en situació d’inseguretat “alimentària” i 400.000 persones pateixen fam severa o moderada.


L’alimentació: un dret humà bàsic

Els aliments, per a ser segurs, no sols han de ser innocus, sans i nutritius, sinó que també han de ser, abans de res, accessibles i suficients per a satisfer les necessitats alimentàries de qualsevol població. L’accessibilitat física i econòmica és un element bàsic de la definició oferta per la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) sobre seguretat alimentària.


No hi ha dubte que l’alimentació, a més d’una necessitat vital per a l’ésser humà, que està íntimament lligada al seu dret a la vida, a la salut i a la seguretat, és un dret humà bàsic. No fa molt que en aquest planeta Terra es va aprovar i va proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans el 10 de desembre de 1948. En ella s’establia el dret de tota persona a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, i especialment l’alimentació (…)


Més recent és la Resolució de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides de 21 d’abril de 2001, per la qual es considerava al Dret a l’Alimentació com un dret humà fonamental. Amb aquest panorama, i vist el resultat aconseguit, no era estrany que en el Cim Mundial d’Alimentació es plantegessin qüestions tan elementals, però de difícil resposta com Què és el dret a l’alimentació?

El dret a l’alimentació

Els fets han evidenciat que no basta que un dret humà bàsic estigui documentat per a ser eficaç. Per a això, ha de tenir-se la possibilitat que el seu compliment pugui exigir-se, així com que pugui denunciar-se el seu incompliment, mitjançant procediments clars, senzills, accessibles, justos i equitatius, que estableixin un marc de responsabilitat dissuasiu adequat a l’objecte que ha de ser digne de protecció: la salut i la vida humana.

Des de diferents perspectives s’han plantejat dubtes sobre la tipologia a la qual pertany el dret a l’alimentació com a dret humà bàsic que és. Uns entenen que és directament aplicable i, uns altres, que està precisat de mitjans per a la seva efectivitat. Una primera interpretació, de caràcter estricte, ho delimita com el dret no impeditiu a obtenir aliments per esforç propi; i una segona, de caràcter ampli, ho estableix com el dret a rebre aliments davant la impossibilitat d’obtenir-los.


La responsabilitat dels Estats ha d’exigir-se en aquells casos en què no disposin dels mitjans necessaris i justos perquè la població pugui alimentar-se, i no a qualsevol preu, sinó en el marc del que s’ha vingut a dir “democràcia alimentària”, puix que això implicaria una infracció del dret a l’alimentació.


Ja s’han fet els primers passos perquè el dret a l’alimentació figuri en les Constitucions de diferents Estats, i s’han aprovat diferents textos jurídics que el contemplen, com el Codi Internacional de Conducta sobre el Dret Humà a l’Alimentació i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, que han ratificat unes 145 nacions.

No hi ha dubte que encara les possibilitats d’un ciutadà “desnodrit” de reclamar amb èxit contra el seu propi Estat, per infracció del dret a l’alimentació, són limitades si no s’incorporen els principis del mateix a la seva pròpia legislació i s’estableixen mecanismes d’aplicació directa. Però apareixen algunes llums, sorprenentment en països en desenvolupament, sobre aquesta qüestió, com és el cas de l’Índia, en la qual l’any 2001 un grup d’organitzacions no governamentals va aconseguir una resolució favorable davant el Tribunal Superior per la qual s’obligava a les empreses públiques i als governs dels diferents estats a acceptar la responsabilitat derivada de la malnutrició.

Bibliografía

  • Seguretat Alimentària. Fundació Centri d'informació i documentació internacionals a Barcelona, DCIDOB, octubre de 2001.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions