Ningú dubte de la gran influència que els mitjans de comunicació audiovisuals, especialment aquells que van dirigits al gran públic, tenen en el comportament i hàbits de les persones. Tant al cinema com en la televisió es cuiden aspectes com la seguretat viària, la preservació del medi ambient i fins i tot temes sanitaris per la seva repercussió entre determinats segments de la població. Però, són els mitjans audiovisuals uns bons prescriptores en seguretat alimentària?
Imatge: Reinis Portades
Des de molt petits aprenem a fer el que veiem, som imitadors i imitant aprenem a parlar, a caminar o a menjar. El nostre entorn determina en bona part els nostres hàbits de conducta i és a través de l’observació, igual que altres espècies animals, la manera que tenim d’adquirir coneixements, especialment en aquells aspectes més quotidians i menys teòrics de la nostra vida com és cuinar. Les receptes, igual que els hàbits de comportament en una cuina, són un clar exponent d’aprenentatge dins del nostre entorn. Però precisament el nostre entorn, les persones i coses que estan al nostre al voltant, s’ha vist enormement ampliat. El que al principi i tradicionalment podria aprendre’s d’una mare, un pare, una àvia o un germà major ha passat a ser un aprenentatge complementat, per no dir exclusiu en més d’una ocasió, dels mitjans de comunicació.
Hàbits apresos
Dels mitjans audiovisuals aprenem hàbits de comportament que determinen el nivell de seguretat alimentària en les cuines domèstiques
Una enquesta realitzada per l’Institut Silestone d’Higiene en la Cuina (ISHC) en 2007 sobre hàbits d’higiene en la cuina revela que els ensenyaments materns i l’observació en la llar familiar són els principals responsables de la divulgació d’uns correctes hàbits d’higiene en la cuina. Un 75% dels enquestats reconeix haver adquirit aquests hàbits a través de l’observació en la llar familiar. Gairebé un 40% de la mostra consultada va admetre recórrer a altres fonts per a informar-se sobre aquest tema, com a programes de televisió, premsa, revistes o cursos divulgatius. Només el 19% restant es va definir com a autodidacta “”. Aprenem del que veiem, i més si ho veiem reiteradament, d’aquí la importància dels mitjans audiovisuals com a vehicle de transmissió d’hàbits i models de comportament.
Els programes de contingut gastronòmic han passat de ser un fenomen social a convertir-se en un contingut gairebé obligatori en els canals de televisió. Convivim i aprenem d’ells receptes tradicionals i noves maneres de cuinar però també hàbits i maneres de comportament en la cuina correctes o erronis que determinaran en bona part el nostre nivell de seguretat alimentària. La gran majoria, ben assessorats, ofereixen una adequada imatge del que ha de ser la seguretat alimentària en una cuina. I encara que el seu contingut no és estrictament infantil, les enquestes mostren com els programes de cuina són un dels més vists pels petits de la casa, sent en la majoria dels casos el seu primer contacte amb el món de la gastronomia.
Els anuncis són un altre clar exponent de la influència dels mitjans, no sols en el que consumim sinó en altres facetes de la nostra vida, com la manera de comportar-nos o actuar en determinades circumstàncies com és el moment de manipular els aliments.
De pel·lícula
El cinema actual ha acollit la gastronomia com un dels seus temes més recurrents. Pel·lícules comercials, tant nacionals com internacionals, com “Sense reserves”, de Scott Hicks (remake de Deliciosa “Marta”, de Sandra Nettelbeck), “Fora de carta”, de Nacho G. Velilla, al costat de produccions més antigues com “American cuisine”, de Jean-Yves Pitoun o “Com a aigua per a xocolata”, basada en la novel·la homònima de Laura Esquivel, giren entorn del món dels fogons. Un gènere que ha sorprès per la seva gran acceptació entre el públic tant professional com afeccionat és el documental gastronòmic, un cinema més especialitzat i en el qual s’ofereix una visió realista del món de la gastronomia. Altres cintes amb diferents arguments recullen escenes memorables relacionades amb la cuina, és el cas de Blade “Runner” en la qual es mostren uns inquietants llocs volants de menjar asiàtic, o la més pròxima “Tots a la presó” de Berlanga, en la qual s’elabora una peculiar paella.
S’ha criticat en repetides ocasions el cas de Ratatouille “”, una rata cuinera, com el pitjor exemple d’higiene en una cuina. En aquest cas ha de tenir-se en compte que es tracta d’una llicència cinematogràfica, una ficció que respon a una història imaginària en la qual el director ha volgut situar una rata com a xef d’alta cuina francesa. El problema és quan, no volent transgredir, es comet l’error per pur desconeixement: una escena en una cuina professional d’un restaurant suposadament de prestigi en la qual solament un cuiner porta un protector cubrecabeza, o en la qual es manipulen aliments amb rellotge, anells i polseres o s’utilitzen utensilis de fusta.
Una paella realitzada en el film de Berlanga en la qual es tira de tot menys ingredients comestibles no incita a error perquè es busca a propòsit el rebuig i la nausea de l’espectador. Un pla-seqüència en el qual un cuiner professional entra en la cuina del carrer i es posa a cuinar directament després de posar-se el davantal sense ni tan sols rentar-se les mans, o un restaurant en el qual el personal desdejuna assegut sobre els taulells o menja habitualment en la cuina, malament exemple. Per què es cuiden en els mitjans audiovisuals els patrons de conducció (respecte a les normes establertes de circulació, ús de cinturó) o certs hàbits saludables (no fumar, no beure alcohol…) i no les normes de seguretat alimentària, especialment quan s’està mostrant un cuiner treballant en una cuina professional? En tots els casos es tracta d’un tema de salut pública i de la transmissió d’uns cànons de vida saludables.
Un tema de reflexió sobre el qual els responsables de comunicació de qualsevol mitjà vinculat al món de la gastronomia haurien de dedicar uns minuts. En definitiva, els mitjans de comunicació audiovisuals resulten ser un excel·lent vehicle de transmissió de bones pràctiques de manipulació i formació bàsica en el camp de la seguretat alimentària que ha de ser aprofitat, especialment si es repeteixen periòdicament com és el cas dels programes de cuina.
La majoria de les pel·lícules amb temàtica gastronòmica contracten els serveis de consultors que els il·lustren sobre diferents tècniques i nomenclatures culinàries, igual que els programes de cuina que compten amb personal especialitzat, encara que potser els temes de seguretat alimentària no ocupen dins del rànquing d’importància el lloc que deurien. És per molts coneguda la trista història de Bernard Loiseau, assessor gastronòmic d’American “cuisine” i la cuina del qual va servir de model per a recrear el set d’enregistrament de la pel·lícula i que posteriorment se suïcidaria davant la possibilitat de perdre una estrella Michelin en el seu establiment.
