Les cireres, com tot producte perible d’origen agrícola, estan sotmeses a normes de qualitat que afecten tant les seves varietats com a les formes de producció i posterior comercialització. La Unió Europea ha decidit, ara, revisar el capítol específic dedicat a aquesta fruita de temporada. La nova norma serà d’aplicació obligatòria per a la campanya que acaba de començar.
A la fi de febrer de 2004 va entrar en vigor el Reglament comunitari que estableix les normes de comercialització de les cireres que es lliurin en estat de fresc al consumidor final. Durant la present campanya -els primers fruits de la qual començaran a recollir-se al maig per a les varietats més primerenques- els fruticultores i tots aquells operadors econòmics que les comercialitzin en l’àmbit comunitari hauran d’atenir-se al seu estricte contingut, la finalitat principal del qual és atendre les noves exigències dels consumidors i bandejar del mercat les cireres que resultin insatisfactòries.
El nou marc normatiu pretén facilitar les relacions comercials en un àmbit de competència lleial i amb un augment de la rendibilitat de les produccions. Amb anterioritat a aquesta norma, el seu comerç es regia, bàsicament, i de manera específica, per un Reglament de 1987, pel qual s’establien les normes de qualitat de les cireres. Si bé va estar subjecte a diverses modificacions fins a les nostres dates, en opinió del legislador comunitari, no mantenia la transparència que li és exigible en el mercat mundial.
En la revisió de la norma s’ha tingut en compte una recomanació del Grup de Treball de Normalització dels Aliments Peribles i de Desenvolupament de la Qualitat de la Comissió Econòmica Europea de Nacions Unides (CEE-ONU), relativa a la comercialització i el control de la qualitat de les cireres.
La nova norma comunitària afecta a totes les fases de producció, manipulació i comercialització de cireres
L’aplicació de la norma té en compte una perspectiva integral de la vida comercial de la cirera des de la fase de recollida fins a l’arribada al punt de venda. La norma s’aplica en totes les fases de la seva comercialització. I és que aspectes com el transport a llarga distància, l’emmagatzematge prolongat o les diverses manipulacions a les quals són sotmeses les cireres, tenen una incidència clara en el producte final. A això ajuda, com és obvi, la seva evolució biològica o el seu caràcter més o menys perible, els resultats negatius del qual poden ser advertits per les diverses alteracions que aquests poden presentar quan arriben al consumidor.
Una fruita molt preuada
Espanya és un dels països amb major producció de cireres. Al costat d’Alemanya, França i Itàlia, produeixen al voltant del 85% de la cirera de l’àmbit comunitari. Rússia, Austràlia, el Canadà i els EUA també són productors destacats en l’àmbit mundial, així com alguns països asiàtics i llatinoamericans, com Xile. Entre les zones de producció destaca, tant pel volum de la seva producció com pel seu reconeixement (la seva cirera està protegida per una Denominació d’Origen) la zona de la Vall del Jerte, que acaba de celebrar les seves «festes del cirerer en flor», tot un espectacle per al milió de cirerers amb què compta la zona.Amb les festes s’anuncien les pròximes labors de recol·lecció del seu producte estrella, la «cirera picota», que és, a més, la base de l’economia per als habitants dels onze municipis que conformen la Mancomunitat de Vall del Jerte. Aquesta activitat econòmica dóna treball a un 80% de la seva població.
La Vall del Jerte, malgrat això, no és la zona on sempre s’ha concentrat la major producció de cirera -encara que sí que ho va ser fins a l’any 1975- i zones com Aragó o Catalunya van superar a la producció extremenya. En altres llocs d’Espanya, menys coneguts per la seva producció d’aquest fruit, com la Vall de l’Ebre, Alacant, Castelló, València, Barcelona, Saragossa, País Basc i Navarra, i fins i tot Jaén -en les poblacions de Torres i Castillo de Locubín- es compta any rere any amb una recol·lecció de cireres de consum molt prestigiosa, la superfície de producció del qual està en un procés de clar auge, com a resultat d’una creixent exportació cap a altres mercats. Els seus diferents i múltiples varietats, cadascuna amb un sabor i una aparença diferent, són cada vegada més benvolgudes fos de les nostres fronteres.
Una estricta qualitat amb alguna tolerància
La norma que ara entra en vigor té per objecte establir els requisits de qualitat que han de complir les cireres després del seu condicionament i envasament. En totes les categories en les quals es classifiquen les cireres, això és, Extra, Categoria I i Categoria II, les cireres hauran de presentar-se d’acord amb les següents categories:- Senceres.
- Amb aspecte fresc.
- Sanes (no s’admetran les que presentin podridura o alteracions que les facin impròpies per al consum).
- Ferms (si bé depèn de la varietat).
- Netes (pràcticament exemptes de matèries estranyes visibles).
- Pràcticament exemptes de paràsits.
- Exemptes totalment d’humitat exterior anormal.
- Exemptes d’olors i/o sabors estranys.
- Proveïdes del seu peduncle (encara que s’admeten cireres sense peduncles, sempre que la pell no present danys i no existeixi una pèrdua important de suc en el cas de les cireres àcides i de les del tipus «Picota» o denominacions equivalents, que perden naturalment el peduncle en la collita).
Als fruticultores se’ls exigeix que les cireres siguin recol·lectades «amb cura» i quan estiguin prou desenvolupades i tingui la maduresa adequada. L’objectiu que es pretén és que les cireres puguin conservar-se bé durant el seu transport i manipulació i arribin en condicions satisfactòries a destinació.
Quant a la seva classificació, les cireres de categoria «Extra» han de ser de «qualitat superior», amb un calibre mínim de 20 mm, i exigint-se que estiguin ben desenvolupades i tenir totes les característiques i la coloració típica de la varietat a la qual pertanyen. En aquesta mena de cirera no està permès que presentin defectes, però sí molt lleugeres alteracions superficials de l’epidermis que no afectin la qualitat i aspecte general del producte, ni a la seva conservació i presentació de l’envàs. Quant a la tolerància permesa per a aquesta categoria, s’estableix que tan sols un 5%, en número o en pes de cireres, siguin les que no compleixin els requisits que la norma estableix, si bé han d’ajustar-se als quals es fixen per a la Categoria I, i molt excepcionalment, que s’incloguin en les toleràncies d’aquesta categoria, excepte en el cas de la fruita excessivament madura. El total de fruits oberts i/o cucats no pot superar el 2%. La tolerància permesa també afecta al calibre, establint-se que tan sols un 10% en número o en pes poden tenir un calibre inferior al legalment establert, si bé hauran de tenir com a mínim 17 mm.
Presentació i marcat
El nou Reglament centra també la seva atenció sobre les disposicions relatives a la presentació i el marcat dels envasos que continguin el producte. La norma exigeix que el contingut de cada embalum sigui homogeni, i que comprengui cireres del mateix origen, varietat i qualitat. L’homogeneïtat també es requereix del calibre de les cireres, així com de la coloració i maduresa de les quals pertanyen a la Categoria «Extra».A fi de complir amb les expectatives del consumidor final quant al que observa inicialment respecte al producte que se li presenta en el punt de venda, la part visible del contingut de l’envàs haurà de ser representativa del conjunt. Ateses certes condicions, no obstant això, es permet la mescla amb diferents tipus de fruites i hortalisses, sempre que es presentin en envasos de venda d’un pes net igual o inferior a tres quilograms.
El condicionament és el segon aspecte rellevant respecte a la presentació del producte. I així, es determina que l’envàs de les cireres ha de protegir-les convenientment. En aquest sentit, es requereix que els materials utilitzats a l’interior de l’envàs sigui nou, net i d’una matèria que no causi alteracions internes ni externes al producte. La impressió i l’etiquetatge haurà de realitzar-se, a fi d’evitar possibles riscos, amb tinta o cua que no sigui tòxica.
Pel que respecta al marcat, cada envàs portarà, agrupades en un dels seus costats, i amb caràcters llegibles, indelebles i visibles, les indicacions que fan referència a la identificació de l’envasador i/o expedidor del producte; la naturalesa del producte «cirera» (podrà incloure’s el nom de la varietat o denominació, així com si aquesta és àcida o dolça), la categoria de la cirera, i de manera facultativa, la marca de control oficial.
Si bé sabem distingir entre una cirera picota i una cirera «normal» pel fet de la qual picota manca de peduncle o «cua», existeixen nombroses varietats, tant d’un tipus com d’un altre. Així, varietats com «Ambrunés», «Pic negre», «Pic llimona negra» i «Pic acolorit», són varietats de picota; mentre que «Burlat», «Van», «Sumit» o «Lamper» són varietats de la cirera «amb cua».
La necessitat de buscar varietats que puguin oferir una recol·lecció escalonada, garanteixin rendiments productius continus i regulars, siguin resistents a l’esquerdat, amb bon sabor i de fruit consistent, i de ràpida producció, determina que apareguin noves varietats de cirerer cada any. L’estació experimental de Summerland, al Canadà, és l’origen de moltes d’elles.
A Espanya, l’Associació de Fruticultores del Xaló Mitjà posseeix una sèrie de camps d’assaig sobre cirerer amb noves varietats, realitzant diferents estudis sobre les mateixes en els últims anys. Un dels seus estudis, al qual hem accedit a través de la seva Revista de Fruticultura, ens explica que l’ús de fitohormones en cirerer és habitual per a aplicacions en control de creixement, retard de floració, avançament de floració-maduració del fruit i retard de maduració del fruit.
- Reglament (CE) número 214/2004, de la Comissió, de 6 de febrer de 2004, pel qual s’estableixen les normes de comercialització de les cireres. (DOUE número L 36/6, de 7 de febrer de 2004).
