La informació que es brinda als consumidors en els envasos alimentaris no ha de cridar a engany. Així ho estableix la legislació que regula el tipus de missatges que s’inclouen en aquests suports, des de la part frontal i les paraules destacades fins a la lletra petita, que sol estar darrere. Tanmateix, això no sempre es compleix: amb freqüència, els missatges destacats disten molt de la realitat. D’aquí la importància de llegir sempre les llistes d’ingredients, la denominació legal dels productes i la informació nutricional. Però què passa quan comprem per Internet i no tenim l’envàs físic a les mans? Quins recursos tenim en aquests casos? Ho analitzem.
Fer la compra per Internet és cada vegada més habitual. Diversos estudis confirmen que el comerç digital va en augment, i això inclou als productes d’alimentació, la venda online de la qual es va impulsar de manera notable en 2020. En l’actualitat, més del 30% dels consumidors utilitza aquesta via, segons apunta l’Observatori Asedas per a l’Evolució del Comerç Electrònic d’Alimentació.
La compra online és una experiència diferent a la compra tradicional. Una de les seves particularitats és que no podem veure ni tocar els productes abans de prendre una decisió; hem de fiar-nos de les imatges. Per a moltes persones, això és un desavantatge respecte a la compra tradicional.
Les limitacions de triar mirant fotos es noten, sobretot, amb els productes frescos. No en va, aquesta és la categoria que menys ens convenç i la que menys usem en Internet: per a triar taronges, filets o enciams, preferim explorar el producte real, mirar-lo de prop, sostenir-lo a les mans.
Amb els aliments envasats és diferent. En aquest cas, la compra online resulta molt més senzilla perquè s’assembla més a la que fem en el supermercat. Allí, quan adquirim galetes, infusions, sucs o productes precuinats, també ens guiem per les imatges que veiem en els envasos, ja que els aliments que estan dins moltes vegades no es veuen.
La diferència és que, quan tenim un envàs a les mans, podem donar-li la volta, revisar el seu etiquetatge i llegir la llista d’ingredients per a tenir una idea més precisa de quina classe de producte és. Què passa amb aquesta informació quan comprem per Internet?
L’etiquetatge d’aliments també arriba a la web
La informació que es facilita als consumidors en els envasos alimentaris està regulada pel reglament europeu 1169/2011, aprovat fa una dècada pel Parlament Europeu i el Consell d’Europa. L’esperit d’aquesta normativa és garantir que ens arriba una informació clara i veraç sobre els productes perquè triem sabent el que comprem.
Per això, la informació alimentària és obligatòria. Com assenyala el propi reglament, la consideració principal ha de ser que els consumidors puguin reconèixer i fer un ús adequat dels aliments, així com prendre decisions que s’adaptin a les seves necessitats dietètiques individuals.
Això explica que es regulin des de l’ordre de la llista d’ingredients (que han d’enumerar-se de major a menor) fins a la grandària mínima de la lletra petita, passant per l’obligació d’especificar quina quantitat d’un ingredient destacat conté un producte. Si en la part frontal llegim, per exemple, “ametlles”, en la llista d’ingredients haurem de veure quin percentatge d’ametlles s’ha emprat.
Imatge: iStock
El reglament abasta també la informació que s’ofereix en Internet, quan es tracta de venda a distància. Així, si visitem la web d’un supermercat, una botiga o del propi fabricant que embeni al públic, haurem de trobar els mateixos esments obligatoris que trobaríem en els envasos, com la denominació del producte, la llista d’ingredients, la informació nutricional, el lloc d’origen o la data de consum preferent o de caducitat, entre altres. Aquesta informació, a més, ha d’estar “disponible abans que es realitzi la compra” i ha de ser gratuïta.
Però què passa quan és errònia? Què passa, per exemple, si la llista d’ingredients que es mostra en la web no es correspon amb la llista d’ingredients que s’exhibeix en l’envàs? El que passa és que aquesta informació enganya al consumidor i incompleix la normativa.
“El frau alimentari és, lamentablement, dels més habituals”, assenyala el periodista Jesús Soria, expert en assumptes de consum. I posa com a exemple els productes “que no són el que ens diuen, com a peixos, carns, pernils, formatges o safrà, els “productes amb suposades propietats que no tenen o mai s’han demostrat científicament” i els “aliments que semblen una cosa —crema de marisc, aliments elaborats amb oli d’oliva…—, que realment és un frau en contenir mínimes, a vegades ínfimes, quantitats del producte que sembla el protagonista”.
M’han enganyat, què puc fer?
En opinió de Sòria, els consumidors “hem de vigilar tot el que comprem, quina composició tenen els aliments envasats que posem en el carret, l’etiquetatge en frescos com els peixos, que a vegades no són el que ens diuen o el seu origen no és el que ens venen… I, naturalment, deixar de comprar aquells sospitosos, elevar queixes a l’establiment i fins i tot a la marca per a fer veure el malestar, denunciar a les autoritats… Els consumidors hem de ser molt més proactius i no mirar per a un altre costat”.
I en el cas d’una compra online? Per exemple, si comprem unes galetes o un paté guiant-nos per la informació que es dóna en la web, però una vegada a casa veiem que els ingredients no es corresponen amb l’anunciat, què es pot fer? “Depenent del cas concret, denunciar-lo en l’establiment, per exemple en les fulles de reclamacions, o fer un pas més i elevar denúncia a autoritats sanitàries o de consum de cada comunitat, fins i tot acudir a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (OMIC) del teu ajuntament”, indica l’especialista.
Podríem retornar el producte? “Per descomptat —respon Jesús Soria—: si algú detecta ser víctima d’un engany o frau, té tot el dret a retornar el comprat”. Encara que afegeix un interessant matís: “Si la compra és per Internet, depenent del producte, podrà retornar-se o no. Els peribles no es poden retornar, la qual cosa no implica que l’usuari renunciï a denunciar aquest frau. Per a poder ser indemnitzat en tot cas, i per a evitar que continuï produint-se l’engany”.
Per això, conclou, “sempre cal intentar comprar en establiments de màxima confiança, web segures, que facilitin vies de comunicació amb els clients… Amb moltes que no compleixen mínims requisits de seguretat, qualsevol reclamació és molt complicada”.
