Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Normativa legal

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Conseqüències penals per la contaminació d’aigües

Els tribunals de justícia preveuen la depuració de responsabilitats en aquells casos que funcionaris públics actuïn per acció o omissió

Les infraccions al deure de respectar el medi ambient i la salut pública per part de determinats empresaris industrials han rebut respostes contradictòries pels Tribunals de Justícia en els últims temps. En uns casos, l’absència de determinats requisits o la presència de certes irregularitats durant el procés, han portat a l’absolució de l’infractor; i en uns altres, han suposat l’ingrés en un centre penitenciari de l’empresari, en establir-se penes superiors als quatre anys de presó.

A partir d’ara, tampoc serà estrany que davant fets que poden afectar el medi ambient i a la salut pública, per activitats que haguessin d’haver estat sotmeses a autorització, s’exigeixi pels tribunals la depuració de responsabilitats per al funcionari públic competent, tant per acció com per omissió. Des d’aquesta nova perspectiva, l’actuació de l’administració pot ser que es torni més preventiva, a fi d’evitar contaminacions il·legals d’aigües de consum públic.

Un tema d’actualitat
Els tribunals podrien imputar responsabilitats penals a funcionaris que actuïn per omissió en procediments per delictes ambientals o contra la salut pública

La contaminació d’aigües de consum públic per abocaments industrials ha estat un tema que ha tingut un especial tractament informatiu i judicial durant els últims dies. Dos exemples ho il·lustren: D’una banda, el Seprona, el cos de la Guàrdia Civil dedicat a la protecció del medi ambient, procedia a la detenció del responsable d’una fàbrica d’oli a Andalusia per un abocament al riu Guadaira, gràcies a l’ús d’una nova tècnica per a seguir el rastre de la contaminació, segons informava Canal Sud el passat 29 d’octubre de 2003. Per un altre, una recent sentència de primers de novembre del Tribunal Suprem confirmava la sentència absolutòria que l’Audiència de Barcelona va dictar en l’assumpte penal seguit contra l’empresari tèxtil Josep Puigneró per delicte contra el medi ambient i la salut pública.

Amb anterioritat a aquests dos fets, el Diari de les Audiències del Dret recollia en el seu número 370 del 17 d’octubre de 2003 una curiosa sentència de l’Audiència Provincial de Lugo, dictada aquest mateix any, per la qual si bé el Tribunal declarava l’absència de delicte contra el medi ambient en matèria de contaminació d’aigües, un dels Magistrats de la Secció 1a, va emetre un significatiu «vot particular» pel qual considerava culpable al responsable d’un taller de venda, assistència i reparació d’automòbils per haver realitzat, entre altres conductes, abocaments d’oli usat que van afectar els pous d’aigua potable dels habitatges contigus.

La pena que s’hagués imposat a l’empresari, per al cas d’haver-se acceptat la tesi del Magistrat «discrepant», hagués estat de quatre anys i un dia de presó, multa de 24 mesos (a raó de 12,02 € per dia) i inhabilitació especial per a professió i ofici per tres anys. A més el culpable hauria estat condemnat al pagament de la corresponent indemnització dels danys i perjudicis patits pels seus veïns, consistent en una quantia global de 18.030,36 € i el pagament de les costes judicials. Com a petició addicional poc habitual, estimava necessari que per part del Tribunal s’hagués lliurat testimoniatge de les actuacions per a dilucidar possibles responsabilitats penals dels funcionaris per la no culminació del procediment administratiu obert contra l’industrial.

Les raons d’un vot molt particular
El magistrat José Antonio Varela va discrepar del parer dels seus uns altres dos companys de l’Audiència Provincial de Lugo. I va considerar provat, entre altres fets, que el processament, titular d’un taller de venda, assistència i reparació d’automòbils mancava de la llicència municipal d’obertura i autorització d’abocament de l’organisme de conca competent. Els seus veïns ja s’havien queixat arran d’una forta olor de gasoil en l’aigua, així com pel fet que els pous d’aquests estaven negats «per una ingent quantitat d’oli usat barrejat amb l’aigua del pou». Entre tots dos van arribar fins i tot a signar un document privat pel qual l’industrial reconeixia ser el causant -per accident- de l’abocament, i es comprometia a reparar el mal causat.

No obstant això, l’amo del taller va continuar propiciant la contaminació de les aigües subterrànies de la zona per dues vies. D’una banda, a través de l’abocament d’olis usats pel desguàs de la seva instal·lació industrial, i per un altre, acumulant residus tòxics i perillosos, com a restes de recipients d’oli, filtres d’olis de vehicles, cotxes semi-desballestats, bateries usades i altres materials que amb l’aigua de pluja venien a contaminar el subsòl i al seu través els aqüífers de la zona. Els nivells de contaminació per hidrocarburs eren en un dels pous 90 vegades superior al permès legalment.

Al titular del taller se li recrimina el fet que ha passat d’una postura honesta -en voler reparar els danys causats- a una postura recriminable, perquè no va adoptar -després del primer avís- les mesures necessàries per a evitar la contaminació de l’aigua. És més, com a titular d’una indústria d’assistència i reparació de l’automòbil era coneixedor de l’obligació de lliurar els olis usats a un Gestor Autoritzat, que a més es realitzava sense cap cost, obligació que va incomplir reiteradament, en desprendre’s del producte tòxic i contaminant per «mètodes més còmodes», via desguassi.

De la prova practicada, queda acreditat per al magistrat dissident, que la destinació de l’oli usat era el seu abocament per la via ressenyada, atès que durant un període de més de quatre anys l’industrial tan sols ha pogut acreditar un lliurament d’oli usat al Gestor Autoritzat, a pesar que era coneixedor de la perillositat de la seva conducta. La conducta de l’industrial seria considerada penalment punible -segons el vot particular emès- sobre la base dels següents fonaments:

  • Existència d’un abocament d’oli usat per a vehicles provocat directa o indirectament per l’imputat.
  • Contaminació dels aqüífers de la zona on va arribar l’abocament.
  • Existeix infracció de normes de caràcter general protectores del mig-ambient, com la Llei d’Aigües, la Llei i el Reglament de Residus Tòxics i Perillosos, així com la regulació d’Aigües Potables.
  • Possibilitat que l’abocament pugui perjudicar greument l’equilibri dels sistemes naturals, especialment per incidir en aigües destinades al consum humà

La conducta de l’amo del taller ve agreujada pel fet que la indústria mancava de la Llicència Municipal d’Obertura i d’Autorització d’abocament emesa per la Confederació Hidrogràfica del Nord. En aquest sentit es parla d’indústria «clandestina» davant l’absència de tals permisos. L’agreujant de clandestinitat té com a conseqüència l’aplicació d’una pena de presó molt major, que si escau, determinaria l’ingrés en un centre penitenciari del condemnat. I encara que en el vot particular es reconeix el fet que l’empresari no tenia, probablement, intenció de contaminar, no queda eximit de responsabilitat penal, perquè sent coneixedor de les possibles conseqüències de la seva conducta, i plantejant-se-li el possible resultat, va acceptar el risc i va permetre com a titular del taller que es produïssin els abocaments.

La responsabilitat per omissió del funcionari
Entre el més destacat del vot particular, i per tant, del criteri del magistrat respecte als fets jutjats, destaca la deducció de testimoniatge que es formula per a depurar les eventuals responsabilitats en què poguessin haver incorregut els funcionaris amb competències que van deixar sense concloure ni resoldre l’expedient sancionador. Aquest s’havia iniciat com a conseqüència de la denúncia en el seu moment cursada per la Policia Autonòmica per la qual es constaten els fets relatius a la contaminació de les aigües. L’expedient, com a conseqüència de la inactivitat administrativa, «es deixa prescriure». Resultat lamentable quant a la imatge de funcionament de l’Administració, segons el magistrat.

Al marge de la resolució comentada, els funcionaris públics poden incórrer també en responsabilitat per altres comportaments omisivos. En matèria d’aigües el funcionari públic té una posició de garant, i amb ella, el deure jurídic de revocar les autoritzacions atorgades. Els supòsits penalment punibles serien els següents:

  • No revocació o anul·lació d’una autorització administrativa que des del principi es té coneixement que és atemptatòria contra el medi ambient (autorització viciada).
  • No revocació o anul·lació d’una autorització administrativa atorgada lícitament que pel transcurs del temps o de les circumstàncies esdevé en il·lícita.
  • No intervenció davant fets o conductes contaminants, deixant d’exercir adequadament les seves funcions inspectores davant activitats clandestines, incompliment del condicionat de la llicència o violació de les normes que estableixen els límits d’emissió.

    SEGURETAT ALIMENTÀRIA I MEDI AMBIENT

    Img aguas2

    La primera sentència del Tribunal Suprem que per un delicte contra el medi ambient i la salut pública va comportar l’ingrés a la presó d’un empresari industrial, Josep Puigneró (ara absolt pel mateix tribunal per una altra causa), va recaure al febrer de 1997, confirmant una anterior de l’Audiència Provincial de Barcelona. En aquest cas, va ser condemnat per abocar, de forma continuada, aigües residuals -nul·la o insuficientment depurades- a un riu, provocant contaminació en diversos llits públics, pous, aqüífers i captacions de la zona, afectant subministraments d’aigua potable. La pena imposada per aquests fets, quatre anys i dos mesos de presó, van determinar per la gravetat de la pena, l’ingrés en un centre penitenciari de l’empresari.

    En aquest últim cas, va haver-hi també un vot dissident per part d’un magistrat de l’Audiència de Barcelona, de caràcter condemnatori, però menys greu, perquè la pena de presó sol·licitada -un any- no comportaria l’ingrés en un centre per a l’industrial.

    La sentència va crear un precedent per a aquesta mena de conductes i una alerta per al món empresarial. De manera indirecta, va significar també un avís de com les conductes irregulars en matèria de medi ambient poden afectar la seguretat alimentària, en aquest cas no tant pel producte o el procés emprats, com per la contaminació d’un recurs bàsic que pot ser utilitzat per a consum directe o com a ingredient d’aliments elaborats. És, des d’aquest punt de vista, una mostra més de la transversalitat de les qüestions alimentàries.

    Bibliografía

    • DE VICENTE MARTÍNEZ, Rosario; Responsabilitat penal del funcionari per delictes contra el medi ambient, Centre d'Estudis Judicials, Madrid, 1993.

      SENTÈNCIA
      • Sentència del Tribunal Suprem, Sala 2a, d'un de febrer de 1997. Sentència número 90/1997.
      • Sentència de l'Audiència Provincial de Lugo, Secció 1a, de 27 de març de 2003. EL DRET 2003/59870. Publicada en el Diari de les Audiències i dels Tribunals Superiors de Justícia, número 370, 17 d'octubre de 2003.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions