César Nombela, President del Comitè Assessor d’Ètica

«Els passos que s'han donat en la crisi de les vaques boges no sempre han estat els més adequats»

César Nombela és catedràtic de Microbiologia per la Universitat Complutense de Madrid (UCM). Ha estat membre del Comitè d’Alimentació Humana de la UE i president del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC). Actualment presideix el Comitè Assessor d’Ètica per a la Ciència i la Tecnologia i dirigeix una càtedra extraordinària de genòmica i proteòmica en la UCM.

Hi ha nous reptes però no necessàriament hi ha nous o majors riscos. El que jo diria és que són diferents.

L’alimentació es basa cada vegada més en productes industrialitzats. Aquesta és la gran transformació. No sols perquè el problema que pugui presentar-se en un lot aconsegueix un major nombre de persones i en una àrea geogràfica més gran, sinó perquè aquest mateix procés industrial genera desconeixement en el consumidor respecte dels passos i dels controls que ha seguit qualsevol aliment. Això provoca dubtes i una major susceptibilitat.

‘Després de sorgir la crisi de les vaques boges a Gran Bretanya, hauríem hagut de ser més diligents en Espana’La globalització en el sector alimentari també és un fenomen real. A ella cal atribuir una nova competència científica i econòmica que, almenys en teoria, hauria de beneficiar a tots. Però caldria recolzar-se més en la ciència.

Hi ha altres experiències que, com la que s’ha imposat en el sector farmacèutic, on és impensable que surti al mercat un producte que no estigui degudament acreditat, haurien de tenir-se en compte. Alguna cosa caldria inventar perquè nous aliments o sistemes de producció estiguessin sota un control estricte.

‘La biotecnologia s’ha demonitzat en excés amb un debat més propi del segle passat que de l’actual’Una mica d’això hi ha. La prova és el que està ocorrent amb els aliments transgènics o els nutracéuticos, als quals algú s’obstina a presentar com més misteriosos del que són. En qualsevol cas, la comunicació és essencial.

Per exemple, quan es va presentar el salmó transgènic a Noruega, un salmó al qual s’havia afegit una hormona de creixement que corresponia a una seqüència d’un gen humà, es va voler ocultar deliberadament el resultat. A les poques hores de la seva presentació va transcendir la manipulació genètica donant pábulo a mil i una interpretacions errònies o malintencionades. Es van cometre tal quantitat de malapteses tal quantitat de malapteses que el resultat va ser l’oposat al perseguit. Cal advocar pel sentit comú i entendre que certs canvis igual no són acceptables.

A Espanya tenim el dubtós honor d’haver encarat una emergència sanitària, la de l’oli tòxic, amb poca eficàcia en les seves fases inicials. Record com al maig de 1981 anaven declarant-se casos i morts en hospitals que, al principi, es van atribuir a un agent infecciós, un micoplasma, quan en realitat, com es va veure després, no era així. Aquest primer període hauria d’haver estat clavi esclarir les causes i controlar els seus efectes ràpidament. No sols no va ocórrer això sinó que va estar bastant temps oberta la distribució d’oli tòxic.

El problema de les encefalopaties espongiformes transmissibles (EET) té una dimensió europea. Però efectivament, els passos que s’han donat no han estat sempre el més adequats a cada moment. Quan l’assumpte va adquirir dimensions epidèmiques, el govern britànic encara era poc inclinat a admetre ni tan sols riscos per a la salut humana.

Com a membre del Comitè Científic d’Alimentació Humana de la Comissió Europea (de 1995 a 1998), record que al setembre de 1995 se’ns sotmet un informe en el qual, de forma poc menys que taxativa, s’assenyala que les EET són un problema greu per al bestiar boví però sense tot just transcendència per a salut humana. El govern britànic, en conseqüència, es va comprometre a un seguiment epidemiològic de la malaltia de Creutzfeld Jacob i possibles variants. Pocs mesos després, al febrer de 1996, es van notificar els primers casos humans de la nova variant i es va establir el seu origen en un prió clarament d’origen boví.

La situació revelava que una tecnologia desmesuradament recicladora de certs residus per a alimentació animal havia conduït a un problema que per la pròpia naturalesa dels prions havia estat difícil d’anticipar. No obstant això, no es van atallar els punts crítics en la cadena de producció i això es va traduir en l’extensió del problema sanitari, però també amb greus conseqüències econòmiques.

És clar que, en funció del coneixement científic en qüestions alimentàries, un deuria, i es pot ser, més exigent i rigorós. Més demandants d’un principi de precaució. Ens ho demostra no sols el cas del prió, sinó també la presència de compostos químics que, per acumulació, poden acabar provocant problemes de toxicitat o oncogénicos. Hi ha moltes raons per a ser més diligents. El que passa és que hi ha interessos econòmics pel mig. I no és d’estranyar que les autoritats amb freqüència reaccionin davant certs riscos pensant que és més aviat remot i que cal ser més optimista pensant que no tindrà transcendència. Tornant a les vaques boges, era clar en 1997 que el problema a Gran Bretanya havia estat explosiu i que podia aconseguir altres països. Però a Espanya encara no s’havia detectat cap cas. Hauria estat bo valorar la situació de l’entorn i assegurar majors precaucions. Potser per no ser prou rigorosos acabem patint el problema.

És difícil precisar-ho. En qualsevol cas, i això és alguna cosa que els científics venim propugnant, les normes, la gestió pública o les lleis, haurien de tenir una major apoyatura en una ciència sòlidament construïda. Això és essencial tant per a la gestió com per a articular millor una resposta quan sorgeix un risc. Sol donar molt poc resultat que les pròpies autoritats polítiques surtin a dir que no n’hi ha. A vegades genera l’efecte invers, de desconfiança. Articular bé una resposta tranquil·litza més a l’opinió pública. En el cas de les vaques boges, per exemple, la UE hauria d’oferir dades precises d’evolució de la malaltia. Estem passant èpoques crucials per a saber si el nombre de casos arribarà a milers o si es quedarà en els límits actuals. És a dir, és més efectiu que experts aclareixin com és el risc i el seu abast real que no una valoració política de la qual es dedueixi que no passa res. D’altra banda, una mala alarma pot arruïnar a un sector o mobilitzar inadequadament a la societat. Cal buscar el millor dels equilibris possible.

És un exemple il·lustratiu del que ocorre quan no hi ha una veu científica rigorosa i serena capaç de transmetre la informació. Llavors ens anem d’un extrem a un altre. Un responsable polític pot pecar de lax o en cas contrari i generar una alarma. No dic que fos aquest el cas, però sí que és necessari trobar el punt d’equilibri. En el nostre entorn mediterrani disposem d’una dieta que, encara que es vagi perdent per a determinats sectors de població, és de les més sanes que existeixen. Hi ha possibilitats d’aprofundir en aquells aspectes que contribueixen a la salut o a una prolongació de l’expectativa de vida. Cal emprar el potencial científic per a millorar les coses, però cal saber valorar el que ja existeix. El sentit comú, en alimentació i nutrició, és fonamental.

Tal vegada, però vegem què està passant amb el genoma. Gràcies a ell estem veient que hi ha una base genètica que indica una predisposició a una multitud de malalties, però també que si no hi ha un factor ambiental que activi aquests gens la patologia pot arribar a evitar-se o a controlar-se millor. D’alguna manera, la medicina genòmica ens està dient que l’ambient és importantíssim i que aquest és un valor essencial en la prevenció.

És una manera de demonitzar la biotecnologia. No es pot parlar, per exemple, d’aliments transgènics com una cosa rebutjable per principi. Les possibilitats de la biotecnologia cal assumir-les ja que, en molts casos, poden contribuir a la millora de la producció o de les característiques nutricionals. Si d’aquí s’infereix una dimensió econòmica o majors o menors avantatges per a productors i consumidors, hauria de reflectir-se en un mercat en el qual existissin les regulacions adequades per a assegurar que el producte ni és nociu ni té un impacte ambiental.

La millor manera és no caure en la temptació d’entaular debats propis del segle XIX. Aquells en els quals quan una part proposava una millora social o científica, la part oposada, per ser-ho, la negava per principi. Els prions no són ni d’esquerres ni de dretes, sinó alguna cosa que ens concerneix a tots. El mateix passa amb els transgènics o amb altres debats de gran importància social. Les institucions científiques han de recórrer aquest camí i implicar-se. I la societat, per part seva, ha de saber que el risc zero no existeix. Fa falta una aproximació global a la seguretat alimentària que plantegi tot, des dels efectes de contaminants químics i biològics a curt i llarg termini, fins el que pot ser l’impacte en el desenvolupament de malalties i les possibilitats de prevenir-les.

Etiquetes:

césar nombela