Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Damià Barceló, investigador de l’Institut Recerques Químiques i Ambientals de Barcelona

Si els rius estan contaminats, l'aigua d'aixeta resultant tindrà una pobra qualitat

La qualitat de l’aigua de boca procedent de les xarxes de subministrament públic depèn de múltiples factors. Els essencials són el tractament de les aigües d’origen, en la composició del qual, a més de contaminants ben descrits, es troben compostos “emergents” dels quals es desconeix el seu impacte sobre la salut o els seus límits tolerables. La presència de fàrmacs o de derivats de sabons industrials, adverteix Damià Barceló, expert en Química Ambiental, constitueixen l’actual centre d’interès. Professor de recerca del CSIC, Damià Barceló coordina el Grup europeu d’aigües residuals (Waste Water Clúster), que reuneix diversos centres de recerca de tota Europa dedicats al desenvolupament de projectes comuns que persegueixen la millora del tractament de les aigües residuals. Barceló, amb qui parlem en el seu laboratori de l’Institut de Recerques Químiques i Ambientals de Barcelona (CSIC), té clar que la millor manera d’obtenir aigua de beguda de qualitat passa per implementar mesures de millora de les aigües residuals. Són extrems, assegura, d’un mateix cicle, perquè qualsevol contaminant acaba repercutint en la nostra aixeta i, eventualment, en la nostra salut.

El consum d’aigua embotellada s’ha disparat enfront de l’aigua d’aixeta. Cal millorar el tractament de l’aigua potable?

No. El que cal millorar és el tractament de les aigües residuals que desemboquen en el riu. Si es parteix d’una aigua de riu amb molta matèria orgànica, i s’afegeix clor, l’aigua d’aixeta resultant tindrà pitjor gust i olor. El que cal millorar és la qualitat de l’aigua de partida del riu.

Suposo que es refereix a aigües residuals industrials.

El riu té moltes entrades de contaminació. Les cal procedeixen d’indústries però també hi ha una contaminació difusa, molt difícil de controlar perquè no saps d’on ve. És d’origen agrícola, ramader, veterinari i urbà. En l’aigua de l’Ebre, per exemple, es poden trobar pesticides que s’apliquen en els cultius de la Rioja. Una altra de les coses que es poden trobar en les aigües són fàrmacs, com a antiinflamatoris.

Fàrmacs?

“Des d’un punt de vista sanitari l’aigua de l’aixeta és, amb molta seguretat, millor que l’embotellada”Analgèsics d’ús comú com ibuprofeno, naproxén o diclofenaco, que pararan al riu amb les aigües residuals. També antibiòtics. Als EUA s’ha vist que en alguns llocs on les aigües tenen nivells alts d’antibiòtics hi ha persones a les quals la medicació amb aquests fàrmacs no els fa efecte. Aquest és un aspecte que no s’ha mirat encara a Espanya. I es podria mirar, per exemple, en zones on hi ha molts nitrats a causa dels purins, perquè també podrien trobar-se residus dels antibiòtics que rep la piulés.

De debò que l’usuari no té perquè preocupar-se de l’aigua d’aixeta?

Des d’un punt de vista sanitari, segurament l’aigua de beguda de l’aixeta és millor fins i tot que l’embotellada. Aquesta última no té tants controls com la primera. Però és cert que el gust i el sabor no són el millor. També depèn de la zona. A les ciutats de Madrid i Lleida, per exemple, l’aigua és millor que a Barcelona. La que arriba a la Ciutat Comtal procedent del riu Llobregat arrossega molta sal pel fet que en el curs del riu es troben les mines de sal de Súria.

Es controlen tots els possibles contaminants?

“Als EUA s’ha comprovat que en zones on les aigües tenen nivells alts d’antibiòtics hi ha persones resistents a aquests fàrmacs”Hi ha un control complet des del punt de vista microbiològic. Els contaminants orgànics persistents es controlen i els disruptors endocrins s’estan començant a controlar. A la fi de 2003, per exemple, Espanya va fer la transposició de la directiva europea per al control de 33 contaminants nous, entre ells el nonilfenol, un disruptor endocrí. Nosaltres hem començat a analitzar nonilfenol a l’Ebre i hem trobat concentracions bastant altes. Però encara hi ha productes que no estan regulats, com els antibiòtics. No és fàcil introduir un contaminant en les llistes prioritàries. Cal fer molta feina prèvia i posar-lo en la llista afecta a molts interessos.

Què impliquen les directives europees com la que ha esmentat?

Obliguen a l’Administració, al Ministeri de Medi Ambient, a controlar determinats contaminants i establir uns límits d’emissió per a les empreses. A partir d’aquesta directiva, cal establir un programa de vigilància de diversos anys i posar mesures per a arribar a l’any 2015 a nivell de contaminació zero.

Es pot arribar a nivells de contaminació zero?

Els objectius que es marquen solen ser bastant durs. Després s’aconsegueix el que es pot.

TRACTAMENT TERCIARI I GESTIÓ DE SEDIMENTS

Img
L’aigua pristina escasseja i la gestió adequada dels recursos passa per un ús responsable de l’aigua i netejant aquella que s’usa. No obstant això, les plantes de tractament d’aigües residuals “no acaben de depurar del tot”, afirma Damià Barceló. En aquesta línia, un dels resultats dels quals es mostra més satisfet aquest investigador és el disseny de tres plantes pilot que incorporen un tractament terciari per a extreure de l’aigua els anomenats contaminants emergents, com a fàrmacs o contaminants orgànics. Les plantes (una a Espanya, dues a Alemanya i una altra a Bèlgica) s’han fet en el marc de la xarxa europea Waste Water Clúster, de la qual Barceló és coordinador.

Un altre punt negre és el control dels sediments. Encara que els rius, explica Barceló, tenen un procés de depuració, molt lent, els contaminants es dipositen i concentren en els sediments del fons, que arriben a convertir-se en autèntiques “bombes de rellotgeria”. Si els sediments es remouen (per xàfecs, inundacions, construccions…) els contaminants acumulats s’alliberen de nou a l’aigua circulant i es donen increments sobtats i molt elevats en la contaminació de l’aigua. Evitar això és l’objectiu de SedNet, xarxa en la qual participa l’equip de Barceló. Creada per la Unió Europea, SedNet té com a objectiu desenvolupar pràctiques viables de gestió de sediments en conques de rius, deltes i ports.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions