Daniel Ramón és doctor en Ciències Biològiques i investigador científic del CSIC en l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments. La seva especialització és la biotecnologia dels aliments i des de fa una mica més d’una dècada investiga amb aliments transgènics. D’ells assegura que estan marcant una pauta nova en alimentació ja que, per les seves característiques, cal avaluar amb lupa qualsevol producte que vulgui comercialitzar-se, alguna cosa que no es dóna en la mateixa mesura en una altra mena de productes.
Aquell en el disseny del qual s’empren tècniques d’enginyeria genètica.
Transgènic és en efecte un terme provocador que crea una certa sensació de por respecte al que està definint. Però no és més que un vocable que només s’empra als països castellà-parlants: en els anglosaxons el terme que s’usa és organismes modificats genèticament (OGM, en les seves sigles angleses), que a mi em sembla molt menys agressiu.
La dècada dels 80 és la que marca els primers èxits en el laboratori. Però si parlem de desenvolupament amb aplicació industrial no és fins a principis dels 90 que comença a aconseguir el seu punt de partida. De fet, no és fins a 1994 que s’atorga el primer permís de comercialització. Si ens referim a enginyeria genètica aplicada a alimentació, els primers resultats es donen, en laboratoris, a principis dels 80, moment en el qual a Bèlgica s’aconsegueix la primera planta transgènica. I pel que fa a aliments fermentats, bacteris acidolácticas o llevats, és a començaments o mediats dels 80. A la fi d’aquesta dècada es presenten els primers animals de granja transgènics.
Fa 14 anys, i llavors era com una cosa una mica de bojos. Record que quan vaig arribar a l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia dels Aliments (IATA) del CSIC a València un col·lega va definir la meva incorporació amb la següent frase: “Hem demanat bolígrafs i ens han manat retoladors”. Sonava una mica a bogeria que algú que fes enginyeria genètica aparegués en un institut de tecnologia dels aliments. Però li tirem valor.
Tenim un problema doble. Un, és obvi que fer enginyeria genètica en alimentació implica tenir present que al consumidor has d’oferir-li alguna cosa que sembli interessant i beneficiós perquè si no, i donat l’estat de percepció que es té d’aquests productes, no s’acceptarà. Aquesta és una percepció molt diferent de la que es té de l’enginyeria en farmàcia, on ningú dubte de la insulina transgènica, per exemple.
El segon problema, menys conegut, és de caràcter científic. Es tracta de l’escàs coneixement de les rutes metabòliques que condueixen a característiques organolèptiques o nutricionals en aliments. En altres paraules, que hi ha poc coneixement bioquímic de molts processos en tecnologia dels aliments, la qual cosa fa molt difícil aplicar enginyeria genètica. És a dir, o es té un coneixement bioquímic previ o no el pots fer. Això limita molt el nostre camp d’actuació, i és una mica del que gairebé mai es parla.
No exactament. A Europa, per exemple, és fàcil rebutjar l’enginyeria genètica en alimentació. Però aquesta posició, des del meu punt de vista, és egoista ja que aquí ens podem permetre aquest luxe. En canvi, l’aplicació d’aquestes tècniques en països en desenvolupament, que ni des de lluny solucionaran la fam en el món, pot ajudar en problemes puntuals de nutrició o de falta de productivitat. En un país com l’Argentina, l’únic sector agrícola que sobreviu en aquests moments és el que està plantant soia transgènica. Gràcies a això poden obtenir un 20% d’increment de productivitat. Des d’Europa això no es valora ni es veu.
Amb les dades científiques i rigoroses que disposem avui dia la balança s’inclinaria als beneficis ja que no veiem ni més ni menys riscos amb aquests aliments que amb els convencionals. Avui dia estem parlant d’un nombre reduït d’aliments que han obtingut el permís de comercialització. En total, no arriben als 70 i en la seva majoria són vegetals (blat de moro, soia tomàquet). Però això és la punta de l’iceberg.
L’aliment en el mercat, com diem, és la part visible. El que no es veu és tot el relatiu a l’avaluació. Aquesta és la principal diferència respecte a altres nous aliments, que presenten menys exigències de control i un temps moltíssim més reduït per a arribar al mercat. Això no ocorre amb els transgènics, que passen un procés d’avaluació llarg, una mitjana de cinc anys.
La recerca d’una companyia privada no ha de preocupar-se pel finançament, ja que procedeix de la pròpia empresa. Si és recerca pública cal aconseguir finançament, bé a través d’una companyia privada, no gaire freqüent en aquests moments al nostre país, o bé a través de fons públics de cada comunitat autònoma, del govern central o de la Unió Europea. En els últims anys es ve constatant un descens important de finançament públic procedent de la Unió Europea. A Espanya aquest descens no s’ha notat.
Evidentment està relacionat amb la percepció que té la societat europea d’aquests tipus de desenvolupament, la qual cosa em sembla molt greu. En essència, el que està ocorrent és que estem parant desenvolupament europeu propi i amb això, la possibilitat de fer front a companyies multinacionals, moltes de les quals són nord-americanes.
Llavors comença el projecte, que sol durar tres anys de treball dia a dia per a tenir un desenvolupament que funcioni en el laboratori. Després, cal avaluar. En el cas d’una planta, cal veure com es comporta en hivernacle i com funciona quan es dóna un alliberament controlat al medi ambient. En el meu cas, que treballo en llevats, cal veure com funciona a nivell de planta pilot. L’alliberament controlat, d’altra banda, requereix un permís de la Comissió Nacional de Bioseguretat.
Si algú vol comercialitzar el producte s’inicia el procés. Primer, amb un permís de comercialització, per al qual es requereix una avaluació toxicològica i una altra ambiental (que en bona part es basaria en l’alliberament controlat). El conjunt de resultats cal lliurar-los a la comissió espanyola i posteriorment a la Unió Europea. Sens dubte, es tracta d’un llarg procés.
Bàsicament, entre vuit i deu anys.
Sí, i també amb moltíssimes avaluacions pel mig. Una de les coses bones dels aliments transgènics és que ens estan marcant una pauta nova en alimentació, obligant a avaluar amb lupa allò que comercialitzarem.
Si demà passat em diuen que es prohibeix la venda de transgènics per motius polítics em quedo mitjanament satisfet si a canvi s’accepta que tot el que mengem s’avaluï com s’estan avaluant avui dia els transgènics.
És complicat acabar amb aquesta visió. Es tracta d’una qüestió de paciència, temps i molta educació entre els consumidors. És difícil, però no impossible.
Que hi ha molts grups de recerca treballant en aquestes temàtiques i en línies molt diferents. Per exemple, en la Universitat d’Oviedo i en col·laboració amb l’INIA de Madrid, hi ha un grup treballant en vacunes orals.
En la llista en fase de comercialització hi ha un munt d’aliments transgènics i en els pròxims cinc o deu anys la xifra augmentarà de manera considerable. I és aquí on s’obriran expectatives molt interessants per al consumidor, perquè els primers desenvolupaments han afavorit més a les primeres baules de la cadena de producció. Però el que ve ara serà diferent perquè els investigadors de les empreses que els comercialitzen s’adonaran que han d’oferir coses que interessin al consumidor. Així, ara hi ha en llista d’espera moltes coses amb millora de composició nutricional o que ofereixen potser un aliment amb un increment sanitari important.
Varis, entre ells bovines orals que poden immunitzar contra el còlera o contra la diarrea produïda per E. coli. També hi ha alguns desenvolupaments de vacunes en bacteris acidolácticas que donarien lloc a derivats lactis que en ingerir-los vacunarien. Després, desenvolupaments interessants, com a compostos amb activitat antioxidant o increment de determinades vitamines donant un producte que té un valor afegit des del punt de vista nutricional. Aquests desenvolupaments, en països com el nostre, afecten sobretot la preocupació del consumidor pel binomi alimentació-salut.
Sí, i sóc més optimista que un any o dos enrere perquè crec que treball en una línia que abans o després tindrà un futur. Com jo no treball en una empresa privada puc permetre’m el luxe d’esperar. Però, d’altra banda, sóc pessimista com a ciutadà de la Unió Europea perquè crec que estem perdent l’oportunitat de ser, si no líders, sí colíderes en aquesta matèria. I d’aquí a uns anys ho pagarem perquè estarem subjugats a una sèrie de patents o de desenvolupaments de companyies d’altres països que haurem d’aguantar. Un amic economista sol dir que enfront del risc de fer està el risc de no fer. En aquest cas concret, si el risc de no fer d’aquí a uns anys ens salta a la cara a qui demanem en aquest moment responsabilitats? A qui reclamarem dins de 10 anys per no haver fet ara el que es podia i devia?
