Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Ciència i tecnologia dels aliments

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Detecció de biotoxinas marines

Un nou mètode utilitza biosensores capaços de detectar biotoxinas en mol·luscs bivalves, com els musclos

Img mejillones Imatge: sanja gjenero

Les biotoxinas marines són uns compostos tòxics produïts per un determinat grup d’algues que s’acumulen en els mol·luscs bivalves i causen importants intoxicacions alimentàries després del consum de mariscs contaminats. Per evitar els seus efectes nocius, cal consumir productes l’origen dels quals sigui fiable i seguir una sèrie de recomanacions quant a l’emmagatzematge i tractament del peix. Amb la finalitat de limitar la ingesta d’aquestes substàncies a través de musclos, ostres o cloïsses, un grup de professionals de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA) de Catalunya ha desenvolupat un mètode de detecció per garantir la qualitat de les aigües i la dels productes de pesca i aqüicultura.

Img mejillones1

Els mol·luscs acumulen en la seva interior toxines termoestables, que sobreviuen als processos de cocció, produïdes per algues diatomeas tòxiques i dinoflagelados. Una intoxicació per aquest motiu, pot ser de dos tipus: diarreicas, amb una simptomatologia lleu com a vòmits i dolor abdominal, i neurotóxicas, bastant més greus ja que poden arribar a causar problemes neurològics.

La concentració causant d’intoxicació en el consumidor varia segons el tipus de tòxic i la sensibilitat de cada persona. En termes generals, els aliments que s’ingereixen de manera habitual, no comporten cap risc per a la salut.

La legislació europea obliga a realitzar exhausts controls de seguretat a les zones de producció de mol·luscs bivalves i prohibeix la comercialització de qualsevol aliment que no compleixi els requisits establerts o que pugui induir a error. La Unió Europea determina la concentració límit d’aquestes toxines, que estableix un contingut tòxic no superior a 80 micrograms per 100 g de part consumible de mol·luscs bivalves.

Detecció més fiable
En el sud-oest europeu coexisteix una major varietat d’espècies de microalgas productores de toxines

Les toxines que s’acumulen en els mol·luscs bivalves es denominen pectenotoxinas, del grup PTX, detectades sobretot a Austràlia, Japó, Nova Zelanda i Europa. El control d’aquest tipus de substàncies explica ara amb un nou mètode desenvolupat per l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària. Denominat Alarmtox, aquest sistema augmenta la rapidesa i fiabilitat de detecció i millora la resposta davant la presència de biotoxinas marines. A través d’assajos i biosensores, és possible detectar aquestes substàncies en aigües marines i continentals. L’objectiu és que aquests biosensores inhibeixin l’activitat enzimàtica de les biotoxinas i assegurin l’absència o la mínima presència en els aliments.

Per poder dur a terme el projecte, englobat al programa científic INTERREG IVB – SUDOE (Sud-oest Europeu) i en el qual han participat el Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC), el Bio-Industries de Tolosa de Llenguadoc (França) i el grup BIOMEM-IMAGES de la Universitat de Perpignan Via Domitia (França), diversos organismes proporcionen mostres d’aliments i aigües contaminades de biotoxinas que serveixen per validar el funcionament d’aquesta nova tecnologia. El sud-oest europeu és la zona on coexisteix una major varietat d’espècies de microalgas productores de toxines, amb importants conseqüències negatives, tant econòmiques com a sanitàries.

LES MAREES ROJAS

ImgImagen: Life is a wonder
La marea vermella, també coneguda com a floracions d’algues aquàtiques, es forma a partir d’una gran quantitat d’algues unicel·lulars d’un intens color vermell, que creixen en aigües costaneres i provoquen la coloració de tota la superfície aquàtica. Aquest fenomen natural comporta problemes, ja que els organismes generen un producte tòxic que ingereixen els animals marins, entre ells els mol·luscs bivalves, que acumulen grans quantitats de tòxic perquè en el seu procés d’alimentació absorbeixen les biotoxinas, les filtren i les conserven en els seus teixits.

Una xarxa de vigilància contínua garanteix la seguretat dels consumidors en detectar el creixement exagerat del tòxic (dinoflagelados). Al moment en el qual es localitza alguna anomalia o es determina la presència del tòxic en els aliments, es prohibeix l’extracció i la comercialització dels mol·luscs. Per obtenir un producte de qualitat, els mol·luscs vius, una vegada extrets de la zona de producció, passen per un procés de depuració. Se sotmeten a un tractament per eliminar tots els possibles patògens i es converteixen en un producte segur. Després, passen a un centre d’expedició, en el qual es renten i s’envasen vius, llests per ser consumits.

Les zones destinades a la producció d’aquests mol·luscs es classifiquen en A i B, segons la quantitat de microorganismes que habitin en les aigües on es conreen. Els mol·luscs procedents de les zones A se poden destinar al consum humà sense passar pel procés de depuració, ja que la quantitat de microorganismes és menor, encara que han de controlar-se al centre d’expedició perquè s’envasin de forma adequada. Per contra, els mol·luscs procedents de les zones B no poden saltar-se cap pas fins a la seva comercialització: des del centre de depuració per eliminar els patògens fins al d’expedició per a l’envàs i l’etiquetatge.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions