Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Ciència i tecnologia dels aliments

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Dos laboratoris inicien controls periòdics de dioxines en els aliments espanyols

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Divendres, 16deAgostde2002

Almenys dos laboratoris espanyols han iniciat controls periòdics per a la detecció de dioxines en diferents grups d’aliments. Dels primers resultats només ha transcendit que els nivells s’ajusten al legalment establert. Aquesta és la primera vegada que es posa en marxa un pla d’aquestes característiques a Espanya encara que encara queda lluny d’una xarxa de vigilància com les que existeixen en altres països europeus.

Els resultats de les anàlisis de la primera partida d’aliments, remesa al Laboratori de Dioxines del Consell Superior de Recerques Científiques (IIQAB-CSIC) pel ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, per a detectar la presència d’aquelles i de furans i policlorurs de bifenilo assimilables a tots dos, s’ajusten a les xifres permissibles. L’afirmació, realitzada a consumaseguridad.com pel professor Josep Rivera, director del citat Laboratori i president del Comitè Organitzador del congrés internacional “Dioxin 2002”, clausurat el dia 16 d’agost a Barcelona, confirma l’inici dels assajos periòdics que es realitzaran dels aliments espanyols.

La campanya, que es pretén cristal·litzi finalment en l’establiment d’una xarxa d’assajos similars en tota Espanya, i també a Europa, on ja està en marxa el projecte Difference amb aquest objectiu, es va iniciar el passat primer de juliol. Prèviament a aquesta data, la Comissió Europea havia comunicat a les autoritats dels països membres la necessitat de realitzar rutines de control en la detecció de dioxines i compostos afins en diversos aliments, que se’ls indicava en una llista comuna per als quinze estats. En la llista figuraven, a més, el nombre d’assajos que, apart els generals, havia de realitzar cada país, segons fos el seu patró de consum o la seva producció agroalimentària. Així, per a Espanya i Itàlia es va imposar la realització d’anàlisi en olis de consum i en carn de porc.

S’ha previst que els controls avaluïn el contingut en dioxines (existeixen 75 d’aquestes molècules, 7 d’elles amb toxicitat diversa, de les quals 1 és cancerígena) i en furans (135 en total, 10 d’ells tòxics, però cap cancerigen), per a més endavant sumar-los els 12 policlorurs de bifenilo equiparables a les anteriors substàncies per la seva manera d’actuar en humans (“dioxin-like PCB’s” o dl-PCB’s), del total de 209 congèneres possibles. La veritat, no obstant això, és que a Espanya ja s’investiguen els tres grups conjuntament, avançant-se al que s’estableix per la Comissió.

De moment són dos els laboratoris que reben periòdicament mostres aleatòries i representatives d’aliments enviades pel Ministeri d’Agricultura: el ja citat del CSIC que, amb els seus 13 anys d’història, s’ha convertit en una referència per a tota Europa, i el de l’Institut Químic de Sarrià (Universitat Ramon Llull), situats tots dos a Barcelona. Altres tres estan ultimant les seves instal·lacions o formant el personal especialista per a afegir-se a la futura xarxa: el situat en Algete, dependent del Ministeri d’Agricultura; el de Majadahonda, en la Comunitat de Madrid com l’anterior, i pertanyent al Ministeri de Sanitat i Consum, i el de més recent, de la Universitat d’Alacant.

Més proves, més controls

Les autoritats europees semblen haver après la lliçó que va suposar l’escàndol alimentari dels pollastres i gallines belgues contaminats per dioxines, furans i PCB’s en haver ingerit pinsos elaborats amb olis que contenien fluids de refrigeració de transformadors elèctrics. Era al començament de 1999. El 26 d’abril, un laboratori privat, i acreditat, havia detectat tal presència en els pinsos; però Bèlgica no va comunicar el fet a la Comissió Europea fins a finals de maig, amb el que el comerç de pinsos i ocells de corral -i el potencial perill per als ciutadans- ja havia aconseguit grans dimensions.

La veritat és que la normativa europea es va fent cada vegada més estricta i intolerant amb aquells productes organoclorats. Fins a maig de 1998, s’acceptada com tolerada una dosi d’ingesta diària de fins a 10 picogramos (billonésimas de grams) en unitats WHO-TEF, per quilo de pes d’una persona. Avui aquesta xifra ha disminuït, com a obligatòria, a un màxim de 4 picogramos per quilo de pes i dia.

És per ells que en cada revisió -i són freqüents- que la Comissió Europea realitza sobre dioxines i productes relacionats, s’afegeixen nous controls per a detectar la seva presència en tota classe d’aliments i pinsos i els seus components. Existeixen també previsions per als anys 2004 i 2006.

Dues disposicions recents fan referència a sistemes d’anàlisis per a dioxines i similars. L’última referida a control alimentari és del passat 4 de març. Té la figura jurídica de Recomanació “de la Comissió” als Estats membres, als quals exhorta a realitzar repetits controls i donar compte als organismes comunitaris d’aquelles anomalies que detectin.

La següent relació detalla, de forma resumida, els aliments per a consum humà i els components de pinsos als quals ha de prestar-se més atenció:

Aliments per a humans


  • Carn i productes a base de carn procedents de remugants, ocells de corral, caça de cria, i porcs
  • Fetge i productes derivats
  • Carn de peix i productes de la pesca, i productes derivats
  • Llet i productes lactis, inclosa el greix de mantega
  • Olis i grasses animals de tota mena, incloses les mescles
  • Olis vegetals
  • Olis de peix destinats a ús humà
  • Fruites
  • Verdures
  • Cereals


Pinsos/Alimentació animal


  • Totes les matèries primeres per a alimentació animal, de procedència vegetal, inclosos els olis vegetals i els subproductes
  • Minerals utilitzats com a aglomerants de pinsos
  • Grasses animals, incloses les de llet i les d’ou
  • Productes procedents d’animals terrestres: llet, ous, etcètera
  • Oli de peix
  • Peixos i altres animals marins, i els seus productes i subproductes
  • Pinsos composts, excepte els pinsos per a animals de pelleteria
  • Pinsos per a peixos i pinsos per a animals de companyia

Sense referències animals

Una dificultat afegida a l’estudi dels efectes de dioxines, furans, dl-PCB’s i alguns altres productes organoclorats tòxics, és que no és del tot possible extrapolar als humans els resultats obtinguts en proves de laboratori sobre animals, ni que siguin mamífers. Diferències si més no petitíssimes entre els seus metabolismes es tradueixen en desiguals comportaments davant l’agressió de tals substàncies. Per tant, les dades més fiables referits a la salut humana són els obtinguts després d’algun accident químic com els de Seveso, Bhopal, guerra de Vietnam, Yhuso o Yu-Cheng.

Per a defugir en la mesura del possible aquest problema, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha adoptat unes xifres per a l’equivalència de toxicitat de dioxines, furans i dl-PCB’s diferents segons es tracti de mamífers (humans inclosos), de peixos o d’ocells. Resulten d’aquesta manera unes taules amb valors diferents segons siguin valors de l’OMS (WHO-TEF), o els internacionalment acceptats (ITEF), o, encara, dels particularment usats per alguns països noreuropeos, com Suècia. Per exemple: utilitzant els factors WHO-TEF per a valorar la presència de dioxines i similars en els aliments (així es fa en pràcticament tothom), la 2,3,7,8 TCDD té el màxim valor: 1; però també ho ostenta una altra dioxina, la 1,2,3,7,8 PeCDD. En canvi, les xifres respectives en ITEF són d’1 i de 0.5.

Però així i tot no és possible prendre estrictament com a models les proves de laboratori sobre animals. Els ratolins i rates, per posar uns referents d’ús habitual en proves toxicològiques, concentren la gairebé totalitat d’aquells productes en el fetge, i només en petites quantitats en els greixos corporals, en tant que els humans fem exactament el contrari. Entre altres conseqüències, això suposa que la vida mitjana d’aquests organoclorats en els humans és de 5,1 a 11,3 anys, mentre que en els ratolins és de només unes 3 setmanes.

Fins i tot en animals relativament pròxims genèticament es presenten diferències abismals. Així, els cobais tenen una DL-50 per als tòxics comentats, de 0.6 micrograms (milionèsimes de gram) per quilo de pes corporal (DL-50 és la dosi d’un tòxic determinat que produeix la mort d’un 50% dels animals sotmesos a la prova). En canvi la taxa DL-50 dels hámsters és de 1157 micrograms, o de 5000 micrograms per a alguns investigadors (Hoschtein, 1988). És a dir, entre 1930 i 8300 vegades superior.

LA PRIMERA INTOXICACIÓ ALIMENTÀRIA PER DIOXINES

A Espanya es va detectar, en 1982, l’únic cas documentat fins a la data d’intoxicació per dioxines. I va anar precisament a través d’aliments. Al propi temps, va posar de manifest que és molt freqüent contaminar-se entrant en contacte amb productes que contenen dioxines com a impuresa, i no amb elles directament.

Una família de Sevilla va sofrir cloracné (una erupció cutània particularment insidiosa) i símptomes d’intoxicació, després de consumir oli envasat en un recipient de plàstic que havia contingut abans hexaclorobenceno i pentaclorofenol, usats com a fungicides. Tots dos compostos tenien impureses de dioxines, circumstància no desitjada però gairebé inherent a molts processos industrials. Les temptatives d’intoxicació van desaparèixer totalment després d’un any de no consumir aquest oli, en tant que l’afecció cutània va ser tractada de manera convencional.

Les dioxines són, efectivament, solubles en greixos i olis (lipofília), la qual cosa les porta a romandre llarg temps en els greixos corporals. Aquesta circumstància i el fet que a causa de la seva alta estabilitat a penes siguin biodegradables, condueix al fet que augmenti la seva concentració en els organismes a mesura que transcorre la cadena tròfica (bioacumulació). Relativament sensibles a les radiacions ultraviolades pures o a la llum solar, sofreixen degradació fotoquímica, però en canvi són molt insolubles en aigua pura, encara que no tant en aigües naturals o residuals. En cada litre d’aigua pura només s’aconsegueixen dissoldre 19 milmillonésimas de gram (nanogramos) de la dioxina de referència, la 2,3,7,8-TCDD, la més tòxica de totes les conegudes.

Etiquetes:

dioxines

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions