Dret a l’alimentació

Els experts aclareixen que el dret a l’alimentació és poder alimentar-se un mateix de manera digna i autònoma, més que el dret a ser alimentat. El sentit de la definició sembla que perd l’enfocament tradicional «asistencialista» destinat a pal·liar la fam en el món de manera permanent. El reconeixement internacional en general, i el dels governs en particular, obre les portes a un major compromís en el seu defensa, que ha de ser respectat, protegit i exercitat, en primer lloc, per totes les autoritats públiques i, en segon lloc, pels consumidors, encara que no sofreixin inseguretat alimentària.

No obstant això, i a punt de celebrar-se el 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, la FAO reconeix que el dret a l’alimentació ha passat a un segon pla en les agendes polítiques i per a l’opinió pública. A més, recorda que la setena part de la població mundial sofreix una greu inseguretat alimentària per la impossibilitat d’accedir als aliments. El treball iniciat per l’organització des del Cim Mundial de l’Alimentació de 1996 consisteix en el fet que els governs i comunitats de tot el món reconeguin aquest dret humà bàsic.

Els últims avanços sobre la matèria en el si de la FAO han consistit en l’aprovació en 2004 de les Directrius Voluntàries en suport de la realització progressiva del dret a una alimentació adequada en el context de la seguretat alimentària nacional. El dret a l’alimentació ha tingut, i té, diferents enfocaments que van més enllà de les directrius emanades de la FAO. En l’àmbit més local, la UE tracta de realitzar els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, que consisteixen a reduir a la meitat la pobresa i la fam en el món d’aquí a 2015.

Des de tots els llocs del planeta s’han alçat veus crítiques d’experts i d’organitzacions no governamentals contra els mètodes i polítiques que denominen la fam i que, segons ells, duen a terme organitzacions internacionals com l’Organització Mundial del Comerç (OMC) o la UE a través de la Política Agrària Comuna (PAC). El que no és de rebut, i sens dubte resulta paradoxal, com així es dedueix de certs informes emesos durant la campanya Dret a l’Alimentació: Urgent, és que el 75% dels afectats per la fam siguin petits agricultors, pescadors i pastors.

El dret humà a l’alimentació no és nou i s’ha establert sobre el paper en nombrosos tractats o altres instruments internacionals, inclosos la Declaració Universal de Drets Humans (1948), el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC, 1966) i la Convenció sobre els drets del nen (1989). En l’actualitat, la FAO considera que l’enfocament basat en els drets és un instrument clau per a la consecució dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni acordats a nivell internacional, i especialment el dret a l’alimentació per a reduir la fam a la meitat en 2015.

La FAO va editar en 2006 una guia pràctica per a l’aplicació adequada de les Directrius Voluntàries en suport de la realització progressiva del dret a una alimentació adequada en el context de la seguretat alimentària nacional. Les directrius que estableixen són recomanacions que la FAO realitza per a ajudar els governs a aplicar el dret a l’alimentació als seus països per a erradicar la fam. El principi és que l’alimentació adequada de qualsevol persona constitueix un dret humà a respectar pels estats i requereix «la disponibilitat d’aliments en quantitat i qualitat suficients per a satisfer les necessitats alimentàries dels individus, sense substàncies nocives, i acceptables per a una cultura determinada; l’accessibilitat d’aquests aliments en formes que siguin sostenibles i que no dificultin el gaudi d’altres drets humans».

L’enfocament de la seguretat alimentària donat per la FAO basat en els drets i, més concretament, en el dret a l’alimentació, obliga en l’àmbit legal als governs a actuar de manera que totes les persones no sols no passin fam sinó que puguin produir o procurar-se, de forma plenament d’acord amb la seva dignitat humana, aliments adequats per a una vida activa i sana.

En aquest sentit, les administracions públiques tenen l’obligació de respectar, protegir i fer efectiu el dret a l’alimentació amb tots els seus mitjans, permetent i afavorint l’accés dels ciutadans a una alimentació adequada, i establint les mesures necessàries perquè les persones aconsegueixin l’autosuficiència alimentària, garantint l’accés als aliments quan això no sigui possible.

No obstant això, perquè tota persona sigui titular de drets i estigui plenament legitimada per a exigir que el govern compleixi aquestes obligacions, ha de dotar-se als estats d’un marc jurídic adequat perquè els ciutadans disposin d’accions eficaces davant l’incompliment dels seus drets fonamentals. No sols és important que oficialment es reconegui a totes les persones com a titulars de drets, sinó també que les persones es considerin a si mateixes com a tals i siguin capaces d’actuar en conseqüència.

Encara són pocs els països que en l’àmbit mundial esmenten el dret a l’alimentació en les seves cartes magnes o constitucions, perquè la xifra tan sols és d’una mica més de 20 països. Alguns dels quals s’han avançat a fer-ho són països en desenvolupament o amb un nombre important de persones pobres i que tenen dificultats per a accedir als aliments bàsics. El dret a l’alimentació ha estat reconegut en els textos fonamentals del Brasil i Sud-àfrica, i a través de la interpretació dels jutges, en països com l’Índia, entre altres.

Encara que bé és cert que la majoria de països són part d’Acords o Tractats internacionals que reconeixen de manera expressa o tàcita el dret a l’alimentació. Així, els 153 estats del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals tenen l’obligació de garantir que la seva legislació nacional respecti, protegeixi i faci efectiu el dret a l’alimentació.

Els documents de la FAO insisteixen que només a través d’una justícia efectiva, institucions fidedignes i un sistema jurídic orientat cap al dret humà a l’alimentació, els titulars de drets podran fer respondre als obligats a garantir la seva seguretat alimentària. El dret a l’alimentació no es pot fer realitat en l’àmbit nacional si els titulars de drets no poden exigir responsabilitats dels titulars d’obligacions. En l’actualitat, la FAO està ajudant diferents governs de tot el món a incorporar aquest marc legislatiu.

A més, una norma fonamental precisa una normativa especial sobre el dret a l’alimentació que estableixi obligacions de l’administració pública i un marc efectiu de responsabilitats a les institucions en cas d’incompliment. El primer país d’Amèrica Llatina a incorporar al seu ordenament jurídic la Llei de Seguretat Alimentària i Nutricional va ser Guatemala en 2005. La llei ha estat dissenyada conjuntament pel govern guatemalenc, la societat civil i les Nacions Unides, i defineix la seguretat alimentària com un dret de tots els ciutadans. I les experiències nacionals continuaran, perquè el debat polític i les propostes organitzatives ja estan presents en molts països. En altres zones del planeta, com a Indonèsia, el dret a l’alimentació representa la base del marc legal per a la seguretat alimentària.