Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Normativa legal

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

El brot de disenteria de Palautordera es dirimirà en els tribunals

Les responsabilitats pel brot de disenteria que va afectar el mes d’agost passat la localitat catalana de Santa María de Palautordera es dirimiran finalment davant els tribunals després que un grup de veïns hagi presentat una denúncia contra l’empresa subministradora d’aigua potable. Els delictes imputats són contra el medi ambient i per lesions.

El brot de disenteria que va afectar a més de 700 persones en Santa María de Palautordera es resoldrà finalment en els tribunals de justícia. El brot, atribuït inicialment a la contaminació del subministrament d’aigua potable després de les intenses pluges caigudes en la zona a la fi de juliol, va obligar a l’hospitalització d’un alt percentatge dels afectats. El diagnòstic mèdic per a la gran majoria d’ells va ser el de gastroenteritis per Shigella sonnei, enterobacteria de la família de les coliformes fecals causant d’una variant benigna de disenteria.


Transcorregut mes i mig de l’inici del brot, un grup de 70 veïns han decidit presentar una denúncia davant els tribunals. La via processal triada, segons es desprèn de les seves declaracions, serà, molt probablement, la penal, i el motiu de la denúncia, la comissió de suposats delictes contra el medi ambient i de lesions.


Si finalment aquesta serà la via triada, la qüestió no resultarà simple de de resoldre, màximament si es té en compte que l’objecte d’imputació per als supòsits responsables és un delicte de caràcter ambiental. Així mateix, i atenent les característiques del procés penal, els demandants hauran de centrar les seves acusacions en persones concretes, ja que la llei no permet criminalitzar a una entitat pública o privada (persones jurídiques) quan se segueix aquest procediment. Les acusacions hauran de provar, en aquest sentit, l’actuació de persones físiques analitzant la seva actuació respecte al resultat, ja sigui de posada en perill de la salut pública (delicte de risc) o de danys físics a persones (delicte concret de lesions).


La recerca haurà d’aclarir, en aquest cas, quines persones tenen responsabilitats en el sumnistro d’aigua potable en Santa María de Palautordera i determinar l’aportació de cadascuna d’elles, tant per acció com per omissió. Genèricament, això implica analitzar l’actuació de les persones que presumptament han actuat incorrectament, que no han ordenat el que era el més correcte quant al control de la potabilitat de l’aigua, o que van ometre la seva actuació quan el lògic era actuar per a evitar un problema de salut pública.


Algunes de les preguntes que haurà d’aclarir la recerca són si va existir la possibilitat, en absolut descartable, que l’aigua pogués sofrir una contaminació externa, i d’altra banda, si es van adoptar o no les mesures adequades per a evitar-la. Cal recordar, en aquest sentit, que les aigües de subministrament públic es capten superficialment i que en el curs superior del riu existeixen assentaments humans de grandària diversa, des de punt d’acampada fins a restaurants o el pròxim poble de Montseny. Finalment, i donades les circumstàncies concretes del sumnistro en Santa María, és més que probable que la recerca consideri un aspecte essencial: la responsabilitat de qui ha de controlar la potabilitat de l’aigua.

La responsabilitat de controlar


L’aigua potable que els diferents ajuntaments posen a la disposició dels seus conciutadans a través de la xarxa de subministrament públic ha de complir uns requisits mínims de seguretat i de qualitat. El principal és que estigui exempta de qualsevol risc per a la salut de les persones. L’incompliment d’aquesta màxima pot implicar responsabilitats de tota mena (penal, civil i administrativa) per als seus infractors.


La responsabilitat de controlar la innocuïtat de l’aigua correspon als ajuntaments, i en el seu cas, a les empreses proveïdores o distribuïdores d’aigües potables de consum públic. El control de les aigües obliga a la realització d’anàlisis periòdiques, que hauran de ser més intensos quan les circumstàncies així ho requereixin: per exemple, captació en aigües superficials, pluges intenses o sospites de contaminació intencionada o accidental.


La norma fixa uns valors o freqüències de control. No obstant això, aquests no han de prendre’s sempre al peu de la lletra, perquè en alguns casos poden ser insuficients. En algunes ocasions, l’omissió en el control de l’aigua o l’adopció de mesures extemporànies o inadequades pot implicar conseqüències jurídiques. La possibilitat que a través de la xarxa de subministrament es pugui produir una contaminació determina que els encarregats del subministrament precisin d’una diligència (tècnica, humana i professional) adequada. És per això que el control de la innocuïtat i potabilitat de l’aigua no pot quedar en mans de persones inexpertes o mancades dels coneixements tècnics precisos. I si això és així, les mesures correctores o sancionadores haurien d’anar contra aquelles persones o entitats que ho permeten o faciliten, és a dir, contra aquells que tenen el poder de decisió, i no contra aquells operaris que es limiten a complir ordres.


D’altra banda, entre les funcions que ha d’exercir l’Administració, en aquest cas la local, destaca la que l’obliga a vigilar que la salut pública de tota la població estigui garantida mitjançant el control del compliment de les normes i dels requisits de seguretat per part dels responsables del subministrament d’aigua potable.


A Catalunya, la norma que regula les competències municipals i de règim local determina que el municipi, excepte cas de dispensa excepcional per impossibilitat, ha de prestar com a mínim els serveis de proveïment d’aigua potable. D’altra banda, l’Agència Catalana de l’Aigua, dependent de la Generalitat, és l’autoritat que exerceix les competències d’inspecció i control dels aprofitaments hidràulics, dels abocaments i dels aspectes qualitatius i quantitatius de les aigües. Així mateix, exerceix la inspecció dels sistemes de sanejament i la funció analítica de les aigües.


L’Agència és, també, l’encarregada de promoure les relacions de col·laboració amb la resta d’administracions competents en matèries d’aigües, com puguin ser les comunitats d’usuaris i de regants i altres corporacions que utilitzin l’aigua, a més d’amb els particulars.

La prova: eix fonamental de la responsabilitat


Com s’ha apuntat des de diferents àmbits jurídics, i així ho han manifestat determinats autors, pot ser que la ciència no tingui suficients respostes en molts casos per a fonamentar una condemna en l’àmbit penal. A vegades resulta impossible determinar una relació causa-efecte entre una conducta concreta d’un individu determinat i un resultat de perill (risc) o lesiu en una col·lectivitat. No obstant això cal, en un procediment com el que es planteja, comptar amb l’opinió d’experts i amb els seus avanços científics; màximament quan, a més d’un delicte o falta múltiple de lesions, es tracta de fonamentar un delicte contra el medi ambient, més nou i complex que l’anterior. L’omissió d’aquests informes i perits deixaria sense fonament una hipotètica condemna.


Els informes de la policia judicial i de la fiscalia, que cada vegada compten amb cossos més especialitzats en aquestes matèries, cobren rellevància en el procediment i en la decisió final de l’assumpte, tant per la seva objectivitat, com pel seu deure d’escrupolós compliment processal en la recollida de mostres per a anàlisis. No oblidem que davant l’eventual comissió d’un delicte s’han de respectar uns drets fonamentals de l’imputat, especialment el seu dret de defensa. En cas contrari, podríem trobar-nos amb una declaració de nul·litat d’actuacions en la sentència final, que faria malbé la recerca, amb el procediment, i amb anys de pacient espera per part dels perjudicats.


Ja s’han donat casos de nul·litat d’actuacions per delictes contra el medi ambient, a causa d’irregularitats, per exemple, en la presa de mostres d’aigua contaminada, com el fet de no estar present l’investigat; el no lliurament a aquest d’una mostra per a possibilitar el contraanálisis; o la falta d’idoneïtat del lloc o el dia en què es van recollir les mostres. La diligència en el procés investigador contribuirà a atorgar certesa a la imputació penal i a l’imputat li permetrà defensar-se adequadament.

EL DELICTE ECOLÒGIC O CONTRA EL MEDI AMBIENT

El delicte ecològic o contra el medi ambient va ser introduït en el Codi Penal en 1983, però no és fins al Codi Penal vigent de 1995, en els articles 325 a 331, quan es regula amb molta major amplitud i precisió. El tipus bàsic sanciona, entre altres accciones, al “que, contravenint les lleis o altres disposicions de caràcter general protectores del medi ambient, provoqui o realitzi directa o indirectament emissions, abocaments, (…) en el sòl, el subsòl, o les aigües terrestres, marítimes o subterrànies (…).” A més es preveu un plus de responsabilitat per a aquells casos en què el risc de greu perjudici anés per a la salut de les persones, atès que la pena de presó augmenta considerablement.

El delicte pot cometre’s tant per realització d’una conducta activa com passiva, ja que és perfectament possible el que es denomina “la comissió per omissió”, quan el subjecte no realitza directament l’acció, però sí que la permet o tolera, i no posa els mitjans necessaris per a evitar-la. La norma penal exigeix que el perill en què es posa la salut de les persones i el possible perjudici siguin d’especial entitat, i per tant, greu. S’entén per greu, la qual cosa produeix o pot produir importants conseqüències nocives, atenent per a això a l’anàlisi de les circumstàncies del cas, especialment el grau de perill en què es posa la salut de les persones, la qualitat de vida, la naturalesa de la substància que s’aboca o emet, el període de temps pel qual es manté, la proximitat a zones de població, l’escassetat del recurs afectat, a l’afectació o contaminació d’elements de proveïment humà, com a pous o rius.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions