Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

El colorant de caramel

Experts nord-americans proposen analitzar el colorant de caramel que aporta el color marró a les begudes de cua
Per Natàlia Gimferrer Morató 21 de març de 2012
Img refrescos
Imagen: Kristin Smith

Els colorants alimentaris són potser els additius que més polèmica susciten. El seu ús és estètic, és a dir, milloren l’aspecte del producte final i ho fan més apetecible o, en un altre cas, reemplacen possibles pèrdues de color dels aliments durant el seu processament. Per tant, són necessaris? Diferents estudis avalen que, en la seva majoria, l’acceptació depèn del seu aspecte i, per tant, del seu color. El consumidor es guia sovint de la vista. Aquesta és la principal raó per la qual els colorants s’han convertit en imprescindibles en la indústria alimentària, sempre que estiguin acceptats i no hi hagi risc per a la salut del consumidor. Les últimes notícies sobre el seu ús provenen del Centre per a la Ciència i l’Interès Publico (CSPI), un grup de vigilància d’alimentació i innocuïtat alimentària que proposa a l’Administració d’Aliments i Fàrmacs nord-americà (FDA) que analitzi el colorant de caramel que aporta el color marró a les begudes de cua.

El CSPI demana la prohibició dels colorants de caramel en aquestes begudes, ja que per obtenir-los s’utilitzen amoniacos i sulfits que contenen 2-metilimidazol (2-EL MEU) i 4-metilimidazol (4-EL MEU), compostos catalogats com cancerígenos en estudis amb animals. La CSPI insisteix que es canviïn les etiquetes i es modifiqui “color caramel” per “colorant modificat químicament” o “colorant de caramel obtingut sota un procés amoníac-sulfit”, amb la finalitat d’evitar confusió entre els consumidors. L’Associació Nacional de Fabricants de Begudes Refrescants Analcohólicas (ANFABRA) assegura que són compostos segurs i presents en una gran varietat d’aliments, no solament en les begudes de cua.

Arguments a favor del colorant de caramel

Es calcula que un adult hauria de consumir mil llaunes de cua al dia durant 70 anys per aconseguir nivells perjudicials per a la salut

El colorant de caramel és segur per al consumidor, segons ANFABRA. A més, les autoritats sanitàries de tot el món ho avalen. Insisteixen que el compost 4-EL MEU en el caramel es produeix també en torrar o cuinar aliments i, per tant, es detecta en diversos aliments que es consumeixen de forma habitual, com el pa, el cafè o algunes salses. Sustenten que el colorant està autoritzat per la FDA i per l’Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) i que s’emeten de manera periòdica informes sobre la seguretat del mateix.

D’acord amb l’ANFABRA, el CSPI no té fonaments per afirmar que el colorant de caramel pot suposar un problema per a la salut del consumidor. Defensa que això no es basa en estudis contrastats, ja que cap estudi demostra els seus efectes cancerígenos en humans, tan sol està comprovat en ratolins de laboratori. Es calcula que per tenir efectes cancerígenos, un adult hauria de consumir 1.000 llaunes de cua cada dia durant 70 anys per aconseguir els nivells administrats en ratolins estudiats. No obstant això, algunes de les marques més famoses de refrescs de cua han decidit canviar la fórmula de les begudes per evitar que en el seu etiquetatge s’obligui a advertir d’un ingredient cancerígeno.

Possibles efectes del colorant

Segons el CSPI, els estudis experimentals en el laboratori vinculen de forma directa el 4-EL MEU amb el càncer en ratolins, d’aquí que l’Estat de Califòrnia, a EUA, hagi decidit agregar aquesta substància a la llista oficial de substàncies cancerígenas des del passat 7 de gener de 2011. No obstant això, també aclareixen que encara no s’han realitzat estudis quan el risc directe d’aquests compostos químics en humans. El grup CSPI posa en debat l’ús d’aquestes substàncies després de trobar en un mostreig de begudes de cua un nivell elevat de 4-EL MEU, en concret 29 mil·ligrams, un nombre superior a la dosi permesa per dia, segons la Proposició 65. Aquesta és una Llei americana de la seguretat de l’aigua potable i materials toxicológicos, que s’encarrega de detectar substàncies químiques cancerígenas o tòxiques en l’aigua potable.

El comunicat emès pel CSPI cita de forma textual: “(…) els colorants elaborats amb amoníac o amb processos amoníac-sulfit contenen carcinógenos i no han d’estar presents en aliments i, en tot cas, no haurien d’estar camuflats en un tan innocu com a ‘colorant de caramel’ (…)”. Les cartes estan sobre la taula, però les revisions de dades de la FDA i de l’Associació Nord-americana de Begudes (ABA) asseguren que la ingesta d’aquestes substàncies i el risc de càncer és insuficient. De fet, acusen al CSPI de sembrar el pànic sense motiu algun.

COLORANTS ARTIFICIALS

Des de fa centenars d’anys, és habitual aportar color als aliments. Per dur a terme aquest procés, s’utilitzaven extractes vegetals o pigments minerals la toxicitat dels quals era molt elevada. Per això, durant el segle XX es van prohibir la gran majoria de colorants artificials i es va aconseguir l’obtenció de colorants orgànics sintètics, amb un risc molt menor. Hi ha una gran heterogeneïtat segons cada país. En alguns com Noruega, estan prohibits la gran majoria d’ells, mentre que en uns altres com Regne Unit utilitzen alguns que en la resta de la Unió Europea no es poden usar. El mateix ocorre quant a l’autorització en la UE i a EUA, amb el que també provoca problemes per dur a terme el comerç internacional.

Des de sempre, aquests colorants han estat i són motiu d’estudi per part de les autoritats competents, a causa de la preocupació per la seva seguretat. El consumidor, cada vegada més entès en aspectes de seguretat alimentària, pressiona perquè s’utilitzin additius més naturals en substitució dels seus homòlegs artificials. Fins i tot això ja s’ha aconseguit en gran mesura, la qual cosa suposa un important avanç per a la tecnologia dels aliments.