Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

El control d’urani en aliments

Una nova normativa controla aquest mineral que es troba en la naturalesa en petites quantitats i entra en l'organisme a través de l'aigua i els aliments, a més de l'aire i el sòl
Per Natàlia Gimferrer Morató 6 de juliol de 2009

L’urani és un element natural radioactiu distribuït a la terra. Es troba en quantitats molt petites en la naturalesa, generalment en forma de minerals. Les roques, el sòl, l’aigua superficial i subterrània, l’aire, les plantes i els animals contenen quantitats variables d’urani que adquireixen mitjançant absorció de manera natural. Les concentracions que es troben en la naturalesa són baixes, no obstant això, algunes roques i sòls contenen quantitats més elevades en les quals és necessari parar esment. La presència d’aquest mineral en l’organisme és difícilment evitable, amb el que és important avaluar els seus efectes i poder establir uns límits de seguretat.

L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA, és les seves sigles angleses) ha avaluat els riscos de l’urani en l’àmbit europeu a causa de la divergència de normatives existents i també dels buits sobre el coneixement de la toxicitat crònica de l’urani podria col·laborar amb una mitjana de 0,36 mg/kg per dia als països estudiats o un màxim per país de 0,51 mg/kg per dia, amb el que tampoc se sobrepassarien els límits segurs establerts.

METALLS EN ELS ALIMENTS

L’escorça terrestre està formada per minerals de molt diferent composició, entre els quals destaquen els metalls. Per tant, la incorporació d’aquests elements en el medi ambient és inevitable i, com a conseqüència, també la contaminació dels aliments. Es produeix durant la recol·lecció, transport, manipulació, envasat o cuinat de productes d’origen vegetal i animal, i també a través dels metalls procedents d’eines i utensilis emprats que poden migrar fàcilment l’aliment quan entren en contacte.

No tots els metalls són dolents per definició; en moltes ocasions són essencials per al nostre organisme, fins a poden comportar problemes de salut si no s’ingereixen en les quantitats necessàries. No obstant això, els anomenats metalls pesats no compleixen una funció fisiològica coneguda i és millor evitar-los sempre: són el mercuri, el plom i el cadmi.

Ja sigui de manera natural en el medi ambient o per l’acció de les persones, l’exposició dels aliments a metalls és pràcticament impossible d’evitar. No obstant això, sí pot minimitzar-se amb algunes pràctiques com les quals es descriuen a continuació:

  • Evitar reduir la seva entrada en la cadena alimentària mitjançant correctes pràctiques d’higiene de productors i altre personal tècnic.
  • Diversificar al màxim els aliments de la nostra dieta ja que certs aliments poden amagar sorpreses pel seu contingut excessiu, i fins a alarmant, en determinats metalls.
  • Rentar els aliments amb abundant aigua per eliminar possibles restes de metalls.
  • Eliminar utensilis de cuina en els quals apareguin indicis d’oxidació.
  • Els aliments enllaunats, una vegada oberts, si no es consumeixen íntegrament han de conservar-se en recipients de vidre.