Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Normativa legal

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

El dret obligatori a l’alimentació

La cimera de Roma, organitzada per la FAO, planteja el dret obligatori a l'alimentació com a fita ineludible

Img 113

La seguretat alimentària en bona part del planeta es mesura en termes d’accés als aliments. No obstant això, s’afegeix cada vegada amb major freqüència l’afegitó «sans i assegurances». Des del dret internacional s’advoca ara l’obligatorietat de tots dos conceptes per a pal·liar la fam en el món.

Img
Imatge: WHO/P.Virot

Cada any, segons dades de la FAO, sis milions de nens de menys de cinc anys moren com a conseqüència de la fam i la malnutrició. La xifra és equivalent a tota la població infantil menor de cinc anys del Japó, o de França i Itàlia juntes. A tot el món, les últimes estimacions indiquen que 840 milions de persones estaven subnutridas en els anys 1998 a 2000: 11 milions als països industrialitzats, 30 milions als països en transició i 799 milions en el món en desenvolupament. Malgrat aquestes xifres, i que la fam o la desnutrició afecta a una de cada set persones en el planeta, la majoria dels països del món encara no han incorporat a les seves legislacions el «dret a l’alimentació» com un dret eficaç i exigible davant els tribunals de justícia.

En aquests moments, l’objectiu fixat pel Cim Mundial de la FAO sobre Alimentació en 1996 de rebaixar a la meitat el nombre de persones famolenques resultarà sens dubte inassolible: la disminució anual d’aquest número és de tot just 2,5 milions de persones. La situació de la seguretat alimentària en aquest context no és gens falaguera. Així ho ha reconegut recentment Jacques Diouf, director de la FAO, qui ha apuntat que «al ritme actual, aconseguirem l’objectiu del Cim Mundial sobre l’Alimentació amb més de 100 anys de retard, més prop de l’any 2150 que del 2015, la qual cosa és senzillament inacceptable».

El Dret a l’Alimentació podria arribar a ser un instrument eficaç per a combatre la desnutrició en un moment en el qual els aliments, malgrat ser més abundants que mai, estan mal distribuïts. Amb aquest objectiu, els dies 12 a 16 de maig de 2003 es va celebrar en Roma -seu de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (més coneguda com a FAO)- el 29è Període de Sessions del Comitè Intergovernamental de Seguretat Alimentària Mundial. En les reunions es va fer arribar, per al seu debat, l’Informe de la Primera reunió del Grup de Treball Intergovernamental per a l’elaboració d’un conjunt de directrius voluntàries amb la finalitat de recolzar la realització progressiva del dret a una alimentació adequada en el context de la seguretat alimentària nacional, a fi que deixi de ser tan sols un imperatiu moral i es converteixi en un instrument eficaç i d’obligatòria observança.

La Declaració de Roma de 1996, després d’establir el «dret fonamental de cada individu de tenir accés a l’alimentació i ser independent de la fam», va convidar a l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans a definir millor el contingut del dret a l’alimentació. En aquesta tasca han col·laborat tant organitzacions governamentals com no governamentals (ONG’s), i altres agències especialitzades de Nacions Unides. Algunes d’elles han redactat «Codis de Conducta sobre el Dret a l’Alimentació» a fi de contribuir a aclarir les directrius a seguir pels Estats i altres sectors socials en la lluita contra la fam i la desnutrició en el món.

Els antecedents
El Dret a l’Alimentació propugna l’accés a aliments «sans i nutritius»

La decisió de dotar als diferents països d’un dret a l’alimentació eficaç i exigible a través dels tribunals és una qüestió molt recent. Els primers antecedents seriosos sobre la qüestió hem de localitzar-los en el Cim Mundial de la FAO sobre l’Alimentació de 1996 quan es va animar a tots els països del món perquè el dret a l’alimentació deixés de ser un imperatiu moral i es convertís en un dret clar i exigible en el context de la legislació nacional i internacional.

L’any 2001, cinc anys després del Cim Mundial sobre l’Alimentació, la representació institucional de 182 Estats va reafirmar el dret de tota persona a tenir accés a aliments «sans i nutritius». Atesa la Declaració final del Cim, es convidava al Consell de la FAO al fet que establís un Grup de Treball Intergovernamental amb la finalitat d’elaborar un conjunt de directrius voluntàries per a donar suport als esforços «encaminats a aconseguir la realització progressiva del dret a una alimentació adequada en el context de la seguretat alimentària nacional».


El Comitè Intergovernamental de Seguretat Alimentària Mundial és el fòrum de les Nacions Unides per a supervisar els progressos en l’assoliment dels objectius del Cim Mundial sobre l’Alimentació de 1996 i per a recomanar iniciatives que puguin ajudar a aconseguir-los més ràpidament. L’alerta va sorgir en el període de sessions celebrat al juliol del passat any, quan es va observar que el descens del nombre de persones que pateixen fam s’ha produït a un ritme molt inferior al necessari per a aconseguir la meta de reduir a la meitat el nombre de persones famolenques no més tard de l’any 2015.
Un dret ineludible
L’Informe presentat en 2001, cinc anys després del Cim Mundial sobre Alimentació, revela que les conseqüències de la fam i la malnutrició s’estenen a tot el planeta i en diferents graus. Així, diferència entre el cost directe, patit per les persones directament afectades, que el sofreixen en forma de detenció del seu desenvolupament físic i mental, limitació d’oportunitats, problemes de salut, breu esperança de vida i mort prematura; i el cost indirecte, patit per tots, que es presenta en forma de reducció de la productivitat, vides laborals truncades i oportunitats perdudes de més de 800 milions de persones que «frenen el progrés econòmic i afavoreixen la degradació ambiental i els conflictes en el pla nacional i internacional». I est, en l’opinió dels experts, és un luxe que no ens podem permetre.


Per al Director de la FAO, és una exigència imperativa: «la qüestió no és si podem permetre’ns invertir els recursos, l’energia i el compromís polític necessaris per a combatre la fam. Més aviat hauríem de preguntar-nos si podem permetre’ns no fer-ho. La reposada és negativa». De moment ja anem amb bastant retard. El retard que ja pateix el planeta respecte a l’objectiu del Cim Mundial sobre Alimentació de 1996 només podria compensar-se amb una reducció de 24 milions de persones/any des d’ara fins a 2015, és a dir, 10 vegades el ritme que des de llavors s’ha vingut mantenint fins a l’actualitat. Tot un repte mancat d’instruments jurídics efectius.

UN DRET SENSE DEFENSA JURÍDICA

Img hambre1
Imatge: WHO/P.Virot

La FAO defineix seguretat alimentària com «la situació en què totes les persones en tot moment gaudeixen d’accés físic i econòmic a suficients aliments innocus i nutritius a fi de satisfer les necessitats alimentàries i preferències quant a aliments per a portar una vida activa i sana». L’alimentació, malgrat ser un dret humà fonamental i a aparèixer reconegut en no pocs acords internacionals, fins i tot de caràcter universal, com en la Declaració Universal dels Drets Humans, la Declaració sobre els Drets del Nen i la Convenció Internacional sobre els Drets Econòmics, Socials i Culturals, precisa d’instruments jurídics adequats que garanteixin la seva aplicació efectiva.

El problema resideix en què quan es produeix una violació del dret a l’alimentació el perjudicat té limitats els accessos a remeis institucionals a fi de donar-li empara, fins i tot davant els tribunals de justícia, que en aplicació del principi de legalitat no poden emparar drets que la legislació actual no contempla com directament justiciables, i que precisen d’una llei o norma de desenvolupament de tal dret.


No obstant això, com reconeix l’Institut Internacional Jacques Maritain, ONG que ha aportat el seu propi Codi de Conducta sobre el Dret a l’Alimentació, estem davant una època de canvis en aquest sentit. En el pla nacional, exposen, més de 20 països han inclòs expressament en les seves constitucions el dret a l’alimentació. Un d’ells, Sud-àfrica, ho ha fet en el marc de la seva Declaració de Drets. En virtut de la nova legislació del país, tots els drets econòmics i socials s’han declarat exigibles a través dels tribunals.


A l’Índia, la Cort Suprema va dictar en 2001 una Sentència emparant un cas de malnutrició difosa i de grans proporcions, reconeixent la responsabilitat de les institucions federals i dels governs locals demandats per les condicions de malnutrició en massa d’una població determinada.


Un altre exemple més pròxim el tenim a Suïssa, on el Tribunal Federal va reconèixer en 1996 el dret a condicions mínimes de subsistència (aliment, vestit i habitatge) de tots els individus, fins i tot dels que es troben en situacions irregulars i sense ciutadania o permís de residència. La Constitució suïssa de 1999 va recollir el dret de tot ciutadà a obtenir de l’Estat la garantia de les condicions mínimes de subsistència «per a evitar la mendicitat».

Bibliografía

  • Institut Internacional Jacques Maritain (ONG), Cap a la realització del Dret a l'Alimentació. El Codi de Conducta. 15-21 de setembre de 2001.
  • Fundació Centri d'Informació i Documentació Internacionals a Barcelona. Comerç i Fam (Comerç i Fam) en la revista publicada a l'octubre de 2001, especial sobre Seguretat Alimentària, pàgines 8 i següents, en la qual s'aporten dades sobre la fam en el món.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions