El desembre passat es cap a públic un nou esborrany del genoma de l’abella, Apis mellifera. El nou assemblatge millora el primer esborrany, donat a conèixer fa ja un any, aclareix algunes incongruències i afegeix 10 Mb de seqüència a l’esborrany previ. No obstant això, els investigadors adverteixen que, encara que millorat, segueix tenint un marge d’error. Així ho adverteix l’equip que ha desenvolupat el projecte, en el qual ha participat el Departament d’Agricultura d’EUA, l’Human Genome Sequencing Center, el Children’s Hospital Oakland Research Institute i UCSC Genome Bioinformatics Group.
El que esperen els investigadors del genoma de l’abella és conèixer els marcadors genètics que ajudin a entendre la seva fisiologia i a millorar el seu benestar i productivitat, la qual cosa de rebot ajudaria a millorar productes com la mel o la gelea reial. A més, les abelles polinizan més de 90 tipus de collites. Kevin Hackett, que dirigeix l’equip del Departament d’Agricultura d’EUA, explicava recentment que el genoma crea oportunitats per accelerar i millorar les activitats de cria d’abelles per millorar la pol·linització de collites i la seva supervivència durant l’hivern.
Un dels aspectes més interessants del treball donat a conèixer és el relatiu als gens del sistema immunològic de les abelles, especialment aquells que poden millorar la resistència d’aquests insectes al bacteri Paenibacillus larvae, que causa la malaltia més greu de l’etapa larval de les abelles, la loque americana, també coneguda com «American fouldbrood». És una de les malalties més serioses que poden afectar a un rusc i està provocada per les espores del bacteri P. Larvae. Quan aquestes espores són ingerides per les larves, germinen en l’intestí i donen lloc a uns bacils que es desenvolupessin dins de la larva. Quan aquesta última pansa a l’estat de pre-pupa, els bacils envaeixen la seva hemolimfa, causant la seva mort per septicèmia. Quan la larva es desseca, les seves restes són un material molt infectivo que les abelles del rusc poden involuntàriament contribuir a dispersar.
Les espores són molt resistents a les altes temperatures i a l’acció de productes químics com el clor o la radiació ultraviolada. Un mètode habitual per al tractament i prevenció de la malaltia és l’aplicació d’antibiòtics, principalment oxitetraciclina, antibiòtic d’ampli espectre, que se subministra a les abelles en forma de xarop o espolvoreado. Una altra malaltia important és la varroasis, causada per un paràsit que s’alimenta de l’hemolimfa de les abelles i les afebleix, afectant-los en el seu comportament i vol (es desorienten). Una opció de tractament molt estesa és, també, l’ús d’antibiòtics. Així, estreptomicina, neomicina, cloranfenicol, eritromicina o diestreptomicina són usats per una o una altra malaltia i depenent dels diferents països.
Residus d’antibiòtics en la mel
El genoma de l’abella pot aportar millor coneixement de la seva fisiologia, millorar el seu benestar i incrementar la productivitat i la qualitat de la melLa conseqüència, si els tractaments no s’apliquen amb cautela, són els residus de fàrmacs en la mel. És coneguda la prohibició que va imposar la UE en 2002 a les importacions de mel de Xina, davant la troballa de residus de cloroanfenicol, antibiòtic que està prohibit a Europa des de 1994 i que està associat a l’anèmia plàstica, una greu malaltia de la sang per la qual no hi ha cura. També a Regne Unit, en 2003, es van detectar residus de nitrofuranos en mel d’origen argentí (els nitrofuranos estan prohibits a Europa des de 1995). Un altre problema és l’aparició de ceps de bacteris i àcars resistents als antimicrobianos, la qual cosa no fa més que agreujar el problema.
Per això, la millora del sistema immunològic de l’abella és un dels desenvolupaments més rellevants que s’esperen dels coneixements que aportin el genoma de l’abella. Una de les línies més prometedores és la de l’abaicin, un pèptid implicat en el sistema immunològic de l’abella. Un treball de juny de 2004, publicat en el Journal of Economic Entomolgy i dirigit per Jay Evans, qui també participa en el projecte del genoma de l’abella, així ho suggeria.
Els investigadors van posar en contacte a diverses larves d’abella amb les espores de Paenibacillus larvae o a parts del propi bacteri o, en altres casos, a una barreja d’altres bacteris no patogénicas. Les abelles van respondre produint un major nivell de dos pèptids antibacterianos, abaicin i defensin. Els investigadors creuen que exposar les abelles a bacteris no patogénicas a través de l’alimentació podria servir, a manera de vacuna, per augmentar la seva resistència posterior.
En el Departament d’Agricultura d’EE.UU també estudien el genoma del bacteri Paenibacillus larvae i del fong Ascophaera apis, també patogen per a les abelles, amb l’esperança que serveixi també en aquest sentit. Altres projectes relacionats amb el genoma de l’abella que es duen a terme actualment són la millora de la tècnica per preservar semen i el desenvolupament de mètodes per seleccionar el sexe de les abelles.
Segons un informe de 2002 de la Comissió Europea, el consum europeu de mel és d’unes 270.000 tones anuals (un consum benvolgut per persona de 0,7 quilos a l’any). Com la producció europea, que és d’unes 130.000 tones anuals, no pot cobrir aquesta demanda, aproximadament la meitat del consum es cobreix amb mel importada d’Argentina, Mèxic i Xina. Almenys així va ser fins que, entre 2002 i finals de 2004, es van detectar residus de cloranfenicol (antibiòtic prohibit a Europa) en mel d’origen xinès, raó per la qual es va prohibir la seva importació durant aquest període, en el qual la mel xinesa va ser substituïda per la de països com Vietnam, Malàisia o Turquia.
La producció a escala mundial és d’entre 1.200.000 i 1.300.000 tones anuals, segons la FAO. Els majors productors i exportadors de mel són Xina i Argentina. A EUA per la seva banda li passa com a Europa: la seva producció no cobreix la demanda, així que importa bona part del seu consum de mel. Aquí, en la millora i augment de la producció, es troben doncs algunes de les raons de l’interès pel genoma de l’abella.
Però de l’abella no només s’importa la mel, sinó també les malalties que l’amenacen. Fa amb prou feines uns mesos, la Comissió Europea alertava sobre l’aparició a Europa de dos paràsits exòtics que afecten als ruscs d’abelles i que s’afegeixen a la llista de malalties de declaració obligatòria: el petit escarabat Aethina tumida i l’àcar Tropilaelaps coleopteren. L’escarabat, que en grandària suposa la tercera part d’una abella, pot multiplicar-se de forma descontrolada i infestar colònies, destruir els panells i tot el rusc en ultima instància. L’àcar Tropilaelaps, més petit, pot causar una elevada mortalitat en les colònies que infesta, així com deformitats en les cames i ales de les abelles.
