Per què cent g de carn sadollen més que cent g de bledes? Tractem de sadollar l’apetit a pes quan, en realitat, no es tracta de quant sinó amb què. Investigadors francesos segueixen la pista a les proteïnes, amb vista a donar amb molècules (i fàrmacs) que puguin frenar la fam descontrolada.
A Lió, capital del sivaritismo més refinat, un equip de científics de l’INSERM (Institut National de la Sante et de la Recherche Medicale) ha posat en solfa el mite que les proteïnes generen major sacietat i permeten perdre pes amb major garantia, tal com albirés fa anys Robert Atkins a EUA, donant motiu a una tradició dietista.Gilles Mithieux i altres experts han demostrat tant en models animals com en humans que una dieta rica en proteïnes redunda en una ingestió calòrica menor.
Al principi es creia que la mediació de l’apetit a càrrec de les hormones leptina, insulina, colecistocinina o PYY3-36 era la clau del fre a la gana, però els investigadors gals han subratllat que l’activitat de tals hormones no es veu alterada en absolut per mitjà de la ingestió proteïca.
Una altra hipòtesi va emergir llavors amb força: la glucosa. No és cap secret que la glucosa és una molècula que actua a manera de balisa per estimular o reprimir l’apetit, transcorrent a través de la vena portal, el got sanguini més llarg de l’organisme humà, que recorre el tracte digestiu i els seus òrgans annexos. S’ha comprovat, per exemple, que nivells elevats de glucosa portal indueixen hipofagia (menys gana del normal), i els científics francesos van decidir estudiar a fons la glucogénesis intestinal per establir una relació de causa-efecte.
Van començar amb rates, estudiant la síntesi de glucosa en l’intestí prim a partir de dos models de dieta: un de ric en proteïnes i un altre en hidrats de carboni. El primer va causar una major producció de glucosa que el segon, per la qual cosa els animals van expressar una major necessitat de menjar. No obstant això, Mithieux va trobar que si s’injectava una infusió de glucosa a la vena portal de les rates del model hidrocarbonado el nucli hipotalámico cerebral desactivava l’impuls de menjar de la mateixa manera que en les rates que consumien proteïnes.
Per contra, una denervación de la vena portal es traduïa en una falta de senyals per més nivells de glucosa que hi hagués. Els autors van deduir que la glucogénesis intestinal es troba íntimament associada al cervell, a un calibrat de la dieta i a la instrucció de menjar més.
Estudis genètics van determinar així mateix una major activitat dels gens que regulen la síntesi de glucosa en les rates alimentades amb proteïnes. Aquests gens codifiquen dos enzims: la glucosa 6-fosfatasa i la fosfoenol-piruvat carboxicinasa. Una altra diana identificada va ser el transportador d’oligopéptido intestinal Pep T1.
Identificant la proteïna
En el 99,9% de persones obeses, la producció de leptina, hormona controladora de l’apetit, no actua amb l’eficàcia d’una persona prima
Queda encara per identificar què proteïnes exerceixen una major activitat glucogénica en l’intestí, i un equip de la Universitat d’Harvard (EUA) treballa ja en un model determinat: la SOCS-3. Jeffrey Flier denuncia que molts tabloides segueixen donant canya a la hipòtesi que la leptina és l’hormona controladora de l’apetit i que els individus obesos necessiten una major aportació de leptina per regular millor la seva sacietat. «No obstant això, sabem amb certesa que el 99,9% dels individus obesos produeix leptina en les quantitats requerides; una leptina que, si escau, no actua amb l’eficàcia d’un individu prim».
La leptina (del grec lents, que significa «prim») és segregada des de les cèl·lules grasses en direcció a l’hipotàlem, regulador dels principals impulsos de la conducta: gana, sigueu, desig sexual i altres funcions vitals. «Vam voler esbrinar per què la gent obesa desenvolupa una resistència a la leptina, i vam donar d’aquesta manera amb una proteïna supresora de la senyalització de les citocines, la SOCS».
La qüestió ara és saber si leptina i SOCS-3 interactuen en l’organisme humà de la mateixa manera que ho fan en les rates, i l’empresa farmacèutica Eli Lilly & Co. es troba treballant en un fàrmac capaç de bloquejar la SOCS-3 i combatre per aquesta via la resistència a la leptina. Una altra incògnita que queda per resoldre és si el bloqueig de la SOCS-3 redunda només en l’apetit o també en altres funcions de l’hipotàlem, tingut per molts com el «cervell» del cervell.
L’interès de la indústria farmacèutica per l’obesitat no és baladí. Els costos sanitaris derivats d’aquesta malaltia a EUA sobrepassen els 70.000 milions de dòlars, sense explicar els 30.000 milions més gastats en dietes i remeis per reduir pes.
També a la Universitat d’Harvard (Boston, Masachusetts), Thomas L. Halton i Frank B. Hu investiguen l’efecte d’una dieta rica en proteïnes sobre la sacietat, la pèrdua de pes i la termogénesis. Sota el seu punt de vista, les dietes hiperpoteicas farien una mica més que disminuir l’apetit: incrementar la despesa energètica de l’organisme.
Aquest extrem ha estat corroborat per M.S. Westerterp-Plantenga i cols., de la Universitat de Mastricht (Holanda), els qui van observar a vuit dones amb edats compreses entre els 23 i els 33 anys i un IMC mitjà de 23 kg/m2 per espai de 36 hores a l’interior d’una càmera hiperbárica. Quatre van seguir una dieta distribuïda de la següent manera: 29% proteïnes, 61% carbohidrats i 10% greixos; mentre que les quatre restants van ingerir 9% proteïnes, 30% hidrats de carboni, 61% greixos.
Els experts van monitorar la termogénesis induïda per la dieta i van descobrir que la major despesa d’energia es va donar en les quals van menjar més proteïnes, de forma paral·lela a la sensació de sacietat. També van trobar que les dones més primes desenvolupaven una major termogénesis i presentaven major sensació de sacietat.
La termogénesis és una activitat controlada pel cervell i que marca la pauta del ritme metabòlic. La termogénesis induïda per la dieta comporta un alliberament de calor, a causa que el cos requereix un cert nombre de calories per mantenir les seves funcions. La termogénesis induïda per la dieta està intervinguda pel sistema nerviós simpàtic, els receptors del qual beta-adrenérgicos actuen sobre teixits que tenen la capacitat de cremar el greix i prevenir la seva acumulació en els teixits (obesitat).
