Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Riscos > Plaguicides

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

El poder dels biocides

La recent aprovació del decret que regula l’avaluació, autorització i comercialització de productes biocides, ha retornat al primer pla de l’actualitat el dèficit que les estadístiques oficials reflecteixen respecte a la higiene en processos alimentaris, tant domèstics com industrials. A pesar que el seu ús està en auge, de les dades es desprèn una inadequada aplicació.

En els últims anys, Europa ha assistit a la proliferació de productes biocides destinats, en essència, a la destrucció de microorganismes patògens i, amb això, a la millora de les condicions d’higiene en les llars, a més d’en centres industrials i de processament d’aliments. L’ús d’aquests productes, anomenats popularment antibacterias, persegueixen fonamentalment “la desinfecció” d’espais i utensilis, un terme que, curiosament, és ben comprès i acceptat a Espanya però no en altres llocs de la Unió Europea. A Alemanya o als països nòrdics, per exemple, la paraula desinfecció presenta connotacions desagradables.

Això no ha obstat, ni molt menys, al fet que hagi continuat creixent el mercat per a aquesta categoria de productes. Com a conseqüència, els legisladors s’han vist en l’obligació de presentar una nova normativa denominada de biocides, que intentarà posar ordre en el món de la química industrial per al desenvolupament de substàncies amb activitat antibacteriana o microbicida, amb la finalitat que les substàncies tinguin una activitat real i demostrable. La normativa persegueix, a més, que les diferents companyies paguin pel manteniment de les seves fórmules. La norma europea ha vist la seva transposició al sistema espanyol després de l’aprovació, el passat 11 d’octubre, del Reial decret que regula el procés d’avaluació per al registre, autorització i comercialització de productes biocides, especialment els plaguicides no agrícoles.

Situació a Espanya

L’objectiu fonamental de qualsevol acció d’higienització ha de ser proporcionar un producte capaç de complir amb allò que el consumidor desitja o necessita. Per a això, prèviament, serà necessària una informació adequada per a la seva correcta aplicació i una bona qualitat de producte, així com una adaptació dels productes i dels industrials a la idiosincràsia de cadascun dels països o de les regions on es comercialitzen productes per a la neteja i la desinfecció.

A Espanya, la situació presenta particularitats específiques que dibuixen un escenari diferent al d’altres països europeus. Així, el consumidor espera poder emprar productes amb activitat desinfectant. Per tant, i implícitament, quan el consumidor adquireix un desinfectant, espera d’ell la major acció biocida possible.

Però la pregunta que rarament es planteja és si la desinfecció que s’està aplicant és realment necessària o es realitza de manera correcta. Part de la resposta es troba en les estadístiques oficials relatives a la possible transmissió d’agents infecciosos i les seves toxines, relacionades amb pràctiques inadequades de neteja i desinfecció. Dins d’aquest grup les més importants i interessants pel risc que suposen per a la Salut Pública, destaquen les vinculades a problemes de transmissió alimentària.

A Espanya, en els últims anys, s’ha produït un augment en la incidència de malalties de transmissió alimentària. Així ho reflecteixen les estadístiques del Centre Nacional d’Epidemiologia de l’Institut de Salut Carles III de Madrid. Al mateix temps, de tots els casos, més del 50% tenen el seu origen en l’àmbit domèstic. De les dades es desprèn que ni la desinfecció s’aplica sempre aquí on és necessari ni tampoc s’aplica correctament en bona part dels casos.

Les dades epidemiològiques recollides per diferents institucions revelen, d’altra banda, que les infeccions alimentàries més freqüents en l’actualitat es deuen al consum d’aliments contaminats per microorganismes. Els agents més recurrentment implicats són Salmonel·la, Campylobacter i Escherichia coli.

L’única manera de controlar aquests microorganismes de manera adequada passa per unes bones mesures de neteja i desinfecció a nivell industrial, però també domèstic. Cal no oblidar que en la gairebé totalitat de les superfícies de les llars del nostre país es detecta la presència d’Escherichia coli i que en més del 10% existeix Salmonel·la. La localització més freqüent són els lavabos, frigorífics, desguassos i banys. Sens dubte, en aquests i altres punts de les nostres llars, la presència de microorganismes es veu afavorida per una temperatura ambiental relativament elevada durant gran part de l’any al nostre país. Aquesta temperatura és la que permet, entre altres factors, un elevat nivell de proliferació.

Per a reduir el risc, la desinfecció es manifesta com una solució necessària per a garantir la salut pública. D’acord amb aquests principis, a Espanya es reconeix per part de les autoritats sanitàries la importància de l’aplicació de substàncies bactericides, especialment l’hipoclorit de sodi, amb la publicació de la Reglamentació Tècnic Sanitària de lleixius (1983) i la modificació posterior de la mateixa (1994). Cal destacar que la denominació lleixiu és pròpia d’Espanya. Existeix equivalència semàntica en altres països (eau de Javel a França o candegina a Itàlia) però no un equivalent de significació en termes de salut pública en la resta de països d’Europa.

El lleixiu com a referència

En conseqüència, el reconeixement de la significació del terme de lleixiu, i el no establiment d’unes concentracions eficaces, podria portar a confusions en els consumidors i sobretot a una insuficient activitat desinfectant. Segons la normativa actualment vigent la concentració mínima d’hipoclorit en el lleixiu és de 35 g/L (3,5%). Això suposa que el producte sense diluir tindria 35000 ppm (parts per milió o mg/L) d’hipoclorit. Una dilució del 5% suposa una concentració final de 1.500 ppm d’hipoclorit.

Aquestes indicacions, que sovint passen desapercebudes entre els consumidors, cobren especial rellevància puix que l’activitat desinfectant del lleixiu varia tant en relació amb el microorganisme que es pretén eliminar com amb la dilució emprada. Estudis duts a terme en l’Observatori de la Seguretat Alimentària de la Universitat Autònoma de Barcelona, i que es resumeixen en la taula adjunta, el límit d’activitat per a bacteris és de 20 ppm (exclusivament en condicions de laboratori i sense cap inhibidor). Quan s’introdueix una petita concentració de proteïna i de calci (brutícia), aquesta concentració s’incrementa fins a 1.200 ppm, pràcticament en el límit d’eficàcia. És més, en proves sobre superfícies reals s’ha observat que no s’aconsegueixen reduir recomptes superiors a 100 ufc/cm², amb el consegüent risc real per als consumidors si en les seves superfícies hi ha patògens.


Si l’efecte que es desitja evidenciar és contra fongs i llevats, la concentració necessària és molt major. En el cas de la llevats (Candida albicans) la concentració mínima d’hipoclorit en proves de suspensió ideals s’incrementa fins a 250 ppm, mentre que per als fongs se situa a l’entorn de 600 ppm. Si es consideren proves de suspensió amb proteïna i calci com a fixadors de l’hipoclorit, aquesta concentració s’incrementa fins a les 2.000 ppm. En aquests casos, la dilució habitualment emprada tampoc és del tot efectiva pel que hauria de recórrer-se a l’ús del producte concentrat, molt més eficaç.

En conseqüència, una reducció important en la concentració del desinfectant, o un increment de les dilucions recomanades, ens portarà a una significativa reducció en l’eficàcia, amb el consegüent risc per a la salut dels consumidors, o amb la utilització d’un producte que no cobrirà les expectatives.

Activitat desinfectant del lleixiu

La Taula mostra la reducció del recompte microbià sobre la base de l’aplicació de normes internacionals d’avaluació.


  • (1)Norma UNE1040 per a l’avaluació de l’activitat bactericida bàsica. Límit d’activitat per a una reducció de 5 log
  • (2)Norma UNE1276 per a l’avaluació de l’activitat bactericida en condicions brutes. Límit d’activitat per a una reducció de 5 log
  • (3)Norma UNE1275 per a l’avaluació de l’activitat fungicida bàsica. Límit d’activitat per a una reducció de 4 log
  • (4)Norma UNE1650 per a l’avaluació de l’activitat fungicida en condicions brutes. Límit d’activitat per a una reducció de 5 log

Uns altres antibacterias

En el mercat podem trobar una àmplia gamma de productes destinats a la neteja i desinfecció domèstica. Entre altres, tensoactivos, amonis quaternaris, peròxid d’hidrogen o àcids diversos. Cadascuna d’aquestes substàncies té una activitat concreta, que pot ser coneguda precisament mitjançant la seva anàlisi gràcies a les normes internacionals de comparació i estudis a realitzar sobre les superfícies reals.

Aquestes dades han de proporcionar una classificació de les diferents substàncies, sobre la base dels seus nivells d’activitat, i a la possible acumulació es productes tòxics derivats. Amb aquesta informació les substàncies tindran interès en la seva aplicació i en el manteniment de les fórmules que portin a complir l’objectiu desitjat d’una millora en les condicions higièniques.

Bibliografía

  • Anònim, 1983. Reial decret 3360/1983 de 30-11-1983, pel qual s'aprova la Reglamentació Tècnic-Sanitària de lleixius.
  • Anònim, 1993. Reial decret 94/1993 de 20-04-1993, per la qual es modifica el Reial decret 3360/1983 de 30-11-1983 sobre la Reglamentació Tècnic-Sanitària de lleixius.
  • Bellamy, K.; Alcock, R.; Babb, J.R.; Davis, J.G. i Ayliffe, G.A.J. 1993. A test for the assessment of 'hygienic' hand disinfection using rotavirus. J. Hos. Inf. 24:201-210.
  • Foschino, R.; Nervegna, I.; Motta, A. i Galli, A. 1998. Bactericidal activity of chlorine dioxide against Escherichia coli in water and on hard surfaces. J. Food Prot. 61:668-672.
  • Herald, P.J. i Zottola, E.A. 1988. Attachment of Listeria monocytogenes to stainless steel surfaces at various temperatures and pH values. J. Food Sci. 53:1549-1562.
  • Jackson, A.T. 1985. Cleaning of food processing plant. En: Developments in food preservation. Volum 3. (Ed: Thorne, S.). Elsevier Publishers. London. pp: 95-126
  • Rodríguez Jerez, J.J. 2001. El procés d'higienització industrial i domèstic. www.consumaseguridad.com/riesgos_agentes/object.php?o=804.
  • Rodríguez Jerez, J.J. 2001. El lleixiu. El desinfectant ideal?. www.consumaseguridad.com/riesgos_agentes/object.php?o=830.
  • Sancho Valls, J.; Bota Prieto, E. i Castro Martín, J.J. 1996. Autodiagnòstic de la qualitat higiènica en les instal·lacions agroalimentàries. Edicions Mundi-Premsa. Barcelona. 126 pàg.
  • Troller, J.A. 1993.Sanitation in food processing. Academic Press, Inc. Sant Diego. 478 pàg.
  • Vess, R.W.; Anderson, R.L.; Carr, J.H.; Bond, W.W. i Favero, M.S. 1993. The colonization of solid PVC surfaces and the acquisition of resistance to germicides by water micro-organisms. J. Appl. Bacteriol. 74:215-221.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions