Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Riscos > Additius

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Els additius alimentaris, són necessaris?

Els additius, substàncies químiques que no tenen per què trobar-se en els aliments, s'afegeixen com a coadjuvants tecnològics

La missió dels additius és afavorir l’aplicació de diverses tecnologies de transformació i conservació o bé millorar les seves característiques organolèptiques. Els aliments preparats industrialment poden contenir diversos additius com a conservadors, enzims o saborizantes. L’objectiu d’aquest article no és tant explicar la seva tecnologia com tractar els grups de substàncies importants des d’un punt de vista toxicològic i higiènic.

Img
Imatge: tijmen van dobbenburgh

Fins a quin punt és necessari l’ús d’additius? Aquesta és una qüestió que suscita debat en l’àmbit de la seguretat alimentària. La resposta és diferent d’acord amb la finalitat de l’additiu. Així, la utilització de colorants hauria de realitzar-se només en aquells casos en els quals sigui necessària, ja que en si mateixos no representen cap avantatge, tan sols és una qüestió estètica. Però sí que serien recomanables quan per raons com una esterilització, o qualsevol altre tractament tecnològic, es provoqui una desaparició gairebé completa del color. D’aquesta forma, pot justificar-se la seva presència en productes carnis o d’un altre tipus com a plats preparats. No obstant això, en el cas del peix o altres productes, sempre es pretén una pèrdua de color del producte, per la qual cosa encara quedaria menys justificat.

Ús d’additius

Els additius s’haurien d’usar només quan no hi ha cap tractament tecnològic autoritzat amb el mateix efecte

Els additius, per part seva, s’haurien d’emprar només quan no hi ha cap altre tractament tecnològic autoritzat que aconsegueixi el mateix efecte, fins i tot encara que el cost sigui més elevat. Aquestes substàncies químiques no tenen per què trobar-se en els aliments i, en conseqüència, el primer criteri hauria de ser la necessitat del seu ús. És a dir, una necessitat objectiva i no un fet arbitrari.

Aquestes substàncies també serveixen per a facilitar el procés de preparació o elaboració. Així, quan s’estableix la necessitat del seu ús, el següent pas, lògic d’altra banda, ha de ser assegurar la innocuïtat sobre la qualitat dels aliments i sobre la salut del consumidor. Al mateix temps, s’ha de considerar que els additius no són només substàncies químiques perverses en si mateixes. Entre ells, hi ha una gran quantitat de molècules originàriament procedents d’animals o plantes i que no proporcionen cap efecte negatiu a la salut dels consumidors.

Avaluació del risc

Una pregunta que cal plantejar sempre és si l’avantatge que aconseguirem, des d’un punt de vista tecnològic, compensa el risc del seu ús. El risc ha de mesurar-se amb un conjunt de proves que donin una idea precisa dels problemes toxicològics, crònics i aguts, que es puguin produir, i una avaluació sobre la quantitat màxima que es pot arribar a ingerir per persona. Per això, sempre és preferible la utilització de substàncies antigues de les quals es conegui l’absència de riscos crònics importants.

Una qüestió important en les proves de toxicitat és la seva influència en l’aparició de tumors. Encara que sempre és qüestionable si la presència d’aquests tumors es deu a la ingestió d’additius o a altres causes com l’envelliment de la població o a factors genètics. Molts additius que s’han trobat com a cancerígens en rates no tenen el mateix efecte en humans. No obstant això, cal considerar que sempre es tractarà d’una referència i un avís de possibles problemes de toxicitat futura.

L’anàlisi ha d’anar acompanyat d’estudis sobre la seva absorció, metabolisme i excreció. Posteriorment es requereixen proves amb voluntaris per a veure les influències sobre el metabolisme o manifestacions al·lèrgiques, havent de realitzar-les durant espais dilatats de temps, amb la finalitat de conèixer possibles efectes crònics.

La possible acció sinèrgica de diferents substàncies no tòxiques a baixes dosis, però que posseeixin una acció potenciadora de la toxicitat, és alguna cosa que s’ha estudiat poc i que serà difícil de demostrar. Aquest punt continua obrint el camí a noves recerques que permetin avaluar aquest tipus de toxicitat, de gran interès per als consumidors.

Bibliografía

  • Belitz, H.D.; Grosch, W. 1999. Food chemistry. Ed. Springer. Berlín
  • Lindner, E. 1995. Toxicologia dels aliments. Ed. Acribia, S.A. Zaragoza
  • Alexandre, J. L. 1997. Conservació d'Aliments. Ed. Servei de publicacions. Camí de Vera s/n. València
  • Amaducci, S. 1991. Donis additifs alimentaires directs dans le droit européen. EFLR
  • Trobes-Moller, T. 1990. Food additives:situation in the EEC. Brussel·les
  • Lueck E. i M. Jager. 1981. Conservació Química dels Aliments, Característiques, Ús, Efectes. 2a ed. Ed. Acribia. Saragossa
  • Multon J.L. 1999. Additius i Auxiliars de Fabricació en les Indústries Agroalimentàries. 2a ed. Ed: Acribia. Saragossa

RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions