Hay qui pensa que no és tant el pas del temps com el metabolisme que duem a terme, la causa última de l’envelliment. La ciència ha documentat que, amb l’oxigen que robem a l’aire per a viure, paguem també el tribut d’un estrès oxidatiu que deteriora els teixits cel·lulars. La panacea, referent a això, apunta a les vitamines amb activitat més antioxidant, objecte de nombrosos estudis i, així mateix, d’alguna controvèrsia.
Benjamin D. Levine (els EUA), cardiòleg de la NASA, l’agència espacial nord-americana, va plantejar fa escasses setmanes en una visita a Barcelona el misteri de per què les poques persones que sobreviuen a major altitud (més de 3.000 m sobre el nivell de la mar) aconsegueixen una longevitat envejable, a més d’un bon rendiment físic. «La raó pogués ser molt bé que l’aire que respiren conté menys oxigen, i els seus teixits es veuen exposats a una menor oxidació», va aventurar.
Levine, abans de prendre part en la carrera espacial, va exercir durant molts anys de mèdic consultor en les faldilles de l’Himàlaia, assessorant els alpinistes que prenien part en expedicions al sostre del planeta. «El que destrueix tant la pell com l’endoteli dels vasos sanguinis no són les hores, els dies o els anys, sinó l’estrès causat per radicals lliures que desencadenen un tràfec biològic que coneixem vulgarment com a envelliment».
La protecció contra els radicals lliures, causants de l’oxidació, té per aliats a les vitamines, de l’efecte antioxidant de les quals s’ha desprès en els últims temps tant una protecció cosmètica com cardiovascular i oncològica. En l’última edició internacional de la revista alemanya Angewandte Chemie apareix un article de Ned A. Porter a propòsit d’una nova família d’antioxidants 100 vegades més potent que la vitamina E. Els investigadors de la Universitat de Vanderbilt (Nashville, Tennessee) asseguren haver donat amb compostos capaços de plantar cara a malalties tan deletèries com el càncer o la cardiopatia isquèmica.
Aquest tipus de recerques resulta habitual en un país com els EUA, en el qual la demanda de substàncies antioxidants (fonamentalment, vitamina E) per part dels consumidors és tan gran que suposa una facturació anual de més de 800 milions de dòlars. En qualsevol cas, Porter assegura haver experimentat ja in vitro amb els nous antioxidants, estudiant el seu efecte enfront de molècules de colesterol LDL en les quals s’impedia l’oxidació.
La protecció contra els radicals lliures té per aliats a les vitamines, l’efecte antioxidant de les quals s’està valorant com a agent protector cosmètic, cardiovascular i oncològic
Els nous «superantioxidantes», de fet, guarden relació amb el principal fenol de la vitamina E, l’alfa-tocoferol, que posseeix un anell amb sis àtoms de carboni i un grup hidroxil. A fi de perfeccionar l’acció antioxidant d’aquestes molècules, es va estudiar la incorporació a la seva estructura química d’un àtom de nitrogen, però el compost resultant era massa inestable en condicions ambientals. El que l’equip de Porter va fer llavors va ser substituir un dels sis àtoms de carboni de l’alfa-tocoferol per un altre de nitrogen. La molècula resultant, piridinol, va ser enviada llavors al professor G.F. Pedulli (Universitat de Bolonya), expert en bases metabòliques, qui va poder certificar que duia a terme una acció antioxidant 100 vegades més potent que l’estàndard de la vitamina E.
El pas següent, apunten els experts, serà la formulació de piridinoles que no sols actuïn com la vitamina E sinó també com la C, contra els radicals lliures hidrosolubles. La Universitat de Vanderbilt, no obstant això, només ha experimentat fins al moment amb animals de laboratori i es troba tramitant encara la patent del seu descobriment.
Íntima derrota
Milions de radicals lliures bombardegen diàriament les nostres cèl·lules. El fet que necessitin tants anys per a arribar a ocasionar lesions o malalties es deu al fet que els enzims que produeix el nostre propi organisme combaten sense treva amb el propòsit de neutralitzar-los.Pamela Starke-Reed, directora de l’Oficina de Nutrició de l’Institut Nacional d’Estudis sobre l’Envelliment (Bethesda, Maryland) aclareix que els nostres hàbits actuals obliguen al fet que els enzims hagin d’enfrontar-se a un excés de radicals lliures, impulsats per contaminants externs que penetren en el nostre cos. «La contaminació atmosfèrica, el fum del tabac, els herbicides, pesticides o certs greixos de l’alimentació són alguns exemples de l’impuls cada vegada major que troben els radicals lliures a l’interior del nostre cos», assegura. Tal excés no pot ja ser eliminat pels enzims i, en la seva labor de captació d’electrons, els radicals acaben danyant les membranes cel·lulars, destruint i mutant la seva informació genètica i abonant el passo a tota mena de malalties degeneratives. L’acció dels radicals lliures està lligada al càncer, així com a l’arterioesclerosi.
Nutrients antioxidants com les vitamines sacrifiquen als radicals lliures els seus propis electrons salvant així a les nostres cèl·lules de sofrir mal. El beta-caroteno, el seleni, la vitamina C i sobretot l’E han demostrat en diversos estudis la seva capacitat de protegir contra diversos tipus de càncer i malalties cardiovasculars.
Per E o per C
La vitamina C se sap que protegeix a les artèries, estimula el sistema immunitari, prevé el càncer, les malalties pulmonars i les cataractes. Com és sabut, es tracta d’una vitamina molt comuna en fruites i verdures (pebrot, cogombre, meló, papaia, maduixa, col de bruselas, cítrics, kiwi, bròquil i tomàquet).La vitamina E, no obstant això, és la que ha acaparat fins ara la major activitat antioxidant. Bloqueja l’oxidació lipídica i protegeix a artèries, cor i cervell. La seva presència s’ha descrit en els olis vegetals (oliva, soia, blat de moro i gira-sol), fruita seca, llavors i cereals.
El betacaroteno, encara que en menor mesura, bloqueja també l’oxidació del colesterol. Està present de manera natural en pastanaga, albercoc, espinac, tomàquet, carabassa, meló i bròquil. També són antiaoxidantes el zinc dels mariscos, el magnesi de la fruita seca, el seleni de l’all o el coenzim Q-10 dels cacauets.
Segons estudis duts a terme sobre aquest tema, els 10 aliments amb major acció antioxidant són, per ordre, l’alvocat, les baies (mores, maduixes, gerds, nabius, etc.), el bròquil, la col, la pastanaga, els cítrics, el raïm, la ceba, l’espinac i el tomàquet.
Científics de l’Erasmus Medical Center de Rotterdam (Holanda) van decidir revisar escrupolosament, en el seu moment, la dieta de 5.395 homes i dones majors de 55 anys i sense símptomes de demència. Al cap de 6 anys, 146 participants havien contret la malaltia d’Alzheimer. Els autors van subratllar que els qui consumien majors quantitats de vitamina C i E van tenir menys probabilitats de desenvolupar la malaltia, així com que els fumadors que van consumir elevades quantitats de betacarotenos i flavonoides també van reduir el risc adscrit a aquest grup.
Paral·lelament, investigadors del Rush Institute for Healthy Aging (Chicago, Illinois) van associar la dieta al risc d’Alzheimer en un grup de 815 homes i dones majors de 65 anys. Als 46 mesos havien estat diagnosticats de la malaltia 131 participants i, de nou, els qui consumien majors quantitats de vitamina E en la dieta van presentar menor risc. No obstant això, també van observar que els portadors d’un gen associat a un major risc de la malaltia neurodegenerativa, el gen de l’enzim APOE e4, no van obtenir cap benefici de la vitamina.
En animals, s’ha vist que els signes de deficiència de vitamina E comprenen anormalitats estructurals i funcionals de molts òrgans i sistemes. Aquestes alteracions morfològiques s’acompanyen de defectes bioquímics que semblen afectar el metabolisme d’àcids grassos i molts altres sistemes enzimàtics.
E. Lonn i cols. (el Canadà) van prendre part, en canvi, en un estudi cardiovascular, l’HOPE, que entre altres coses va analitzar durant any i mig l’efecte de 400 UI de vitamina E d’origen natural sobre el patró de risc cardiovascular de malalts cardiópatas. El benefici en qüestió va ser nul i es va pensar que podia haver-se del poc temps transcorregut en l’estudi. Per aquest motiu, un estudi subsegüent, l’HOPE-TOO, va ser més ambiciós i, a més de corroborar si la vitamina E redunda o no en un benefici cardiovascular, va voler confirmar la hipòtesi apuntada en la bibliografia mèdica que pot prevenir també determinats tipus de càncer com el de pròstata.
La doctora Lonn va confirmar que, des de l’inici de l’HOPE fins al terme de l’HOPE-TOO, 7.030 pacients van rebre la vitamina E i van ser seguits per un període total de 7,1 anys; 960 pacients van morir en el transcurs d’aquest temps, i la corba de supervivència de vitamina E no va mostrar diferències significatives respecte a placebo excepte en un punt sorprenent. El risc d’insuficiència cardíaca en els pacients tractats amb vitamina E va ser un 13% superior que amb placebo (estadísticament significatiu). No va haver-hi diferències quant a mort per càncer ni quant a mortalitat total.
Els investigadors de l’HOPE, en conseqüència, avisen que fins que la protecció cardiovascular de la vitamina E no hagi estat dilucidada amb més dades d’assajos clínics correctament dissenyats, «els metges haguessin d’evitar costi el que costi que els pacients cardiópatas consumeixin aliments rics en aquesta vitamina».
