La presència de senglars en zones urbanes és cada vegada més freqüent. Les aparicions que fa un temps eren esporàdiques s’han transformat en els últims anys gairebé en una constant, sobretot en determinades àrees de ciutats com Barcelona. A més d’accidents de trànsit o danys en parcs i jardins, s’han detectat nous riscos sanitaris tant per a les persones com per a altres animals. Els experts es plantegen ara què fer amb el senglar urbà una vegada mort i assenyalen que el més recomanable és no consumir-ho, sobretot, a causa dels seus hàbits alimentaris: ingereixen, a més de fruits i rosegadors, carronya procedent de les borses d’escombraries. En aquests casos, és molt difícil disposar de totes les garanties sanitàries que requereix el seu consum.
Imagen: holacomovaiEn els últims anys s’ha registrat una “invasió” de medicaments. Un altre dels riscos associats a l’acostament dels senglars a zones urbanes procedeix de les fonts d’aigua potable dels jardins. Si aquests animals es proveeixen de les mateixes fonts que les persones, la probabilitat de transmissió de malalties augmenta.
En aquests casos, a causa de la dificultat d’establir controls sobre els hàbits alimentaris dels senglars que creuen els límits urbans, els animals que es capturen no es poden consumir. Les garanties sanitàries que garanteixin que el consum d’aquesta carn és segur són gairebé nul·les. Els experts insisteixen que aquests animals no s’han d’ingerir en cap cas.
Mesures de seguretat
La carn de caça, sigui de senglar, conill o perdiu, per les seves particularitats d’hàbitat i alimentació, necessita precaucions sanitàries concretes per evitar que el seu consum comporti riscos. L’exposició als perills de la carn de caça pot resoldre’s amb el control de possibles malalties. En 2009, l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) emetia un informe sobre el senglar i el seu paper en la propagació de la pesta porcina clàssica en els porcs domèstics. La malaltia es manifesta de forma diferent en ambdues espècies i és més difícil d’identificar en el senglar. Trobar un d’aquests animals morts és un signe d’alerta de la malaltia i la caça és l’únic sistema per obtenir mostres dels animals, que s’analitzin i confirmin si estan o no malalts.
Una de les mesures adoptades llavors va ser la vacunació dels senglars. Segons els experts, amb aquesta manera preventiva es va aconseguir que la malaltia desaparegués sense necessitat de prendre mesures addicionals en poblacions petites d’animals. A més, la vacunació va augmentar la immunitat de la població de forma progressiva i va evitar la propagació de la infecció a comunitats veïnes.
Una de les principals amenaces per a la salut humana del consum de carn de senglar és la triquinosis, una malaltia que causen les larves “Trichinella spiralis”, capaces d’infectar a altres espècies, inclosos els éssers humans. La infecció es deu a la ingesta de carn crua o poc cuinada contaminada. Igual que les persones, els animals poden infectar-se després d’ingerir carn d’altres animals que contingui triquinas. És fonamental, per tant, que les carns de caça destinades al consum se sotmetin a una inspecció veterinària “post-mortem”, especialment a un control de triquinas. El risc en els senglars radica en el fet que aquests animals viuen en llibertat i, per tant, no es controlen les seves condicions zoosanitarias ni la seva alimentació. Una de les mesures que ajuden a eliminar el paràsit és la cocció a temperatures superiors a 70ºC i la congelació, que inactivan el paràsit.
