Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.
Jorge Jordana, secretari general de FIAB
«Les petites empreses alimentàries han de millorar la seva consciència de seguretat»
- Autor: Per EMILIO DE BENITO
- Data de publicació: Dijous, 13deNovembrede2003
Jorge Jordana, secretari general de FIAB, defensa un paper més actiu de les grans empreses per a estendre la cultura de la seguretat alimentària entre les més petites. I no per altruisme ni solament per responsabilitat. Ho entén com un mecanisme de retroalimentació que beneficia al sector sencer.
Jorge Jordana, aragonès de 60 anys, ha dedicat durant gairebé un terç de la seva vida (26 anys) i les seves tres carreres (és enginyer agrònom i llicenciat en Econòmiques i Filosofia) a la secretaria de la Federació d’Indústries de l’Alimentació i Begudes (FIAB) espanyoles, que agrupa 8.000 de les 30.0000 empreses del sector, encara que ell personalment no estigui vinculat a cap d’elles.
Quines eren les prioritats de la FIAB quan va començar en 1977?
Va haver-hi un abans i un després amb la crisi de la colza de 1981. Estrictament, la indústria va tenir poc a veure, perquè va ser un problema de venda il·legal i adulteració, però va ser la major tragèdia d’aquest país des de la guerra civil amb 500 morts i 20.000 afectats. Mai hi havia hagut en aquest país la consciència que un problema de frau alimentari pogués provocar una tragèdia igual. Això a mi particularment em va posar les piles, i a l’Administració també.
En quin sentit?
Des d’aquell moment comencem a liderar els temes de seguretat alimentària. Per un principi intel·lectual molt simple: cap empresa vol matar als seus clients. Tan simple com això, però sorprèn la de vegades que haig d’explicar-ho. Hi ha dues empreses que s’assemblen moltíssim: la de l’alimentació i la premsa. Les dues treballen amb un producte diari, que es destrueix quan es consumeix. I l’endemà cal vendre un altre. Si realment no dónes al teu consumidor el que espera, no repeteix. I l’objectiu és vendre tots els dies. Amb la qual cosa si el consumidor et demana seguretat, la hi has de donar, perquè si no acabaràs no existint.
I el consumidor demana seguretat?
Pot aquesta actitud frenar les innovacions?
No, el problema és que la innovació és un concepte que està molt relacionat amb la ciència, i el coneixement científic és un dels grans dèficit de la formació. Recordo enquestes europees com l’Eurobaròmetre que va preguntar a la població europea si menjarien tomàquets amb gens, i el 68% va contestar que de cap manera.
Quan tots els éssers vius tenen gens…
Exacte. Estem tots espantats quan parlem dels organismes modificats genèticament, i no sabem el que és un gen. Aquesta complexitat de la ciència, el mal explicada que està i les deficiències formatives són el que fa que es pugui manipular fàcilment l’opinió.
Quin és el sector més vulnerable a la seguretat, segons la FIAB?
Un factor determinant són les exigències legals. Per exemple, l’aigua, que és un producte natural, de composició constant, que ve de deus que emanen de la profunditat de la terra amb unes condicions mineralògiques determinades. Si s’embeni una mica de l’aigua és la puresa. Hi ha una legislació molt exacta respecte al que l’aigua pot tenir, l’analítica, els controls, els sistemes d’embotellament. És un sector que té la consciència que és un producte que cal cuidar. Un altre so els sectors formats per grans empreses. Amb això no faig una defensa de les multinacionals, però si abans hem parlat d’empreses a les quals interessa vendre el seu producte tots els dies, conforme la seva imatge de marca és major, estan més obligades a cuidar-la més. I hi ha sectors on cal tenir més cuidat, com en l’alimentació infantil. I no sols perquè els seus productes estan dirigits a nens, sinó perquè són poques les empreses grans amb aquesta estratègia de marca multinacional.
Pot la seguretat actuar com un element de màrqueting?
Però això no és igual de fàcil per a tots.
El petit empresari sap que ha de donar seguretat. És un principi exigible a qualsevol.
I quin paper juga en això la FIAB?
La FIAB és un lobby, però no fonamentalment. El nostre paper és intentar veure el futur del sector i preparar al col·lectiu perquè estigui en millors condicions de guanyar les batalles pròximes.
I quin d’aquestes batalles el preocupa més?
En la federació hi ha 8.000 empreses. Set grans, 107 mitjanes, i la resta, més de 7.000, que són petites. I haig d’afavorir el futur d’aquestes, i part del seu futur està en la seguretat. A Europa hi ha una cosa que es diu la xarxa d’alerta, que agrupa a totes les administracions públiques de tots els països per a intercanviar informació sobre els productes que es troben circulant pel mercat i que presumptament tenen riscos. La veritat és que la xarxa va ser una aportació de la FIAB. Arran de la colza creem una xarxa amb els ministeris de Sanitat i Interior, que posteriorment va incloure a les 17 comunitats autònomes. Quan arribem a Europa teníem la idea que aquesta xarxa funcionava bé, i l’exportem. Així que la xarxa és una aportació en origen de la indústria espanyola.
I compleix el seu paper? Què se li escapa?
I la segona línia de preocupació?
El major coneixement científic, tot el derivat dels mètodes de mesurament. Una de les parts en les quals la ciència corre al galop són els mètodes analítics. Cada vegada hi ha aparells i instruments més precisos. Per exemple, l’espectròmetre de masses, una eina d’anàlisi que pot suposar una inversió pròxima al milió d’euros, però que ho detecta tot. Jo estic convençut que fins trobarem or en el pa, encara que en quantitats que no serviran per a fer-nos rics. I això està portant a l’aparició d’algunes substàncies, com l’acrilamida en les patates fregides o la semicarbacida, que són productes que estan sense avaluar toxicològicament. Com són nous ningú sap si engreixen o maten.
De totes maneres, en l’últim any sembla que el tema de les alertes està més tranquil.
No, ara estem amb la semicarbacida. No en el món mediàtic, però en el pla intel·lectual estem veient què passa amb ella. És un bon exemple de com està funcionant la seguretat alimentària a Europa i de com hauria de funcionar. Arran de les vaques boges s’ha habilitat un nou esquema. L’Agència Europea és una agència d’avaluació científica. Vostè com a científic europeu ha de donar-me a mi la informació, no consells. I jo, com no sóc idiota, veuré com puc gestionar aquest risc de la millor forma possible.
QUAN EL PEIX GRAN NO ES MENJA Al NOI
Totes les empreses agrupades en al Federació d’Indústries de l’Alimentació i la Beguda (FIAB) tenen els mateixos interessos en temes de seguretat alimentària, afirma el secretari de l’organització, Jorge Jordana. Però no tenen la mateixa cultura, ni la mateixa capacitat per a enfrontar els problemes. «El gran ha de tenir l’obertura mental d’ajudar al fet que el petit compleixi», considera.
No es tracta de pur altruisme. «La FIAB és una federació d’associacions que tenen vida pròpia. Elles són les que han de fixar el sistema de control de punts crítics, d’autocontrol». Però el procés és una cadena, la cadena alimentària, que va de l’agricultor al restaurador, al comerciant i a la indústria, i una fallada en un de les baules perjudica la resta. Per exemple, la retirada de l’oli de pinyolada d’oliva fa un parell d’anys va afectar a tot el sector, fins i tot als qui venien només oli pur verge de primer premsatge.
Cada sector té uns problemes diferents, i això es recull en unes guies d’aplicació que la FIAB va començar a desenvolupar amb anticipació. El Ministeri de Sanitat i Consum ha participat en la seva elaboració. Però el problema és la seva aplicació. «L’empresa gran i la mitjana, però no minúscula, ho entenen i ho apliquen», indica Jordana. «Però no la majoria, que són les petites, que d’això no saben res».
«Com li dius per exemple a un petit empresari que fabrica formatges artesanals que ha de discutir amb el banc, amb el comerciant, amb el qual li subministra la llet per a complir amb les guies? No es pot, i algú l’ha d’ajudar», declara el secretari de la federació empresarial.
La resposta podria estar en «l’Administració», apunta. «Doncs no, som societat civil. Siguem majors». L’aposta de Jordana és que cada associació sigui la que ajudi, perquè quan una indústria té un problema, no ho serà només de la seva marca, sinó de tots els similars, com va passar a França amb la listèria en l’embotit de llengua. «Els grans han de ser magnànims a gastar recursos per a ajudar els petits a complir amb els requeriments de la seguretat alimentària”, conclou.
No és una utopia. Jordana posa l’exemple del sistema AZTI, d’una empresa biscaïna. Amb ells s’ha signat un contracte perquè facin un pentinat del sector d’aigües que els ajudi a aplicar el control de punts crítics. «I són les grans, com Fontvella, Nestlé o Coca-cola, les que estan ajudant les petites a fer una auditoria, els ajuden, els formen en el que han de fer.
