Jorge Jordana, secretari general de FIAB, defensa un paper més actiu de les grans empreses per a estendre la cultura de la seguretat alimentària entre les més petites. I no per altruisme ni solament per responsabilitat. Ho entén com un mecanisme de retroalimentació que beneficia al sector sencer.
Jorge Jordana, aragonès de 60 anys, ha dedicat durant gairebé un terç de la seva vida (26 anys) i les seves tres carreres (és enginyer agrònom i llicenciat en Econòmiques i Filosofia) a la secretaria de la Federació d’Indústries de l’Alimentació i Begudes (FIAB) espanyoles, que agrupa 8.000 de les 30.0000 empreses del sector, encara que ell personalment no estigui vinculat a cap d’elles.
Va haver-hi un abans i un després amb la crisi de la colza de 1981. Estrictament, la indústria va tenir poc a veure, perquè va ser un problema de venda il·legal i adulteració, però va ser la major tragèdia d’aquest país des de la guerra civil amb 500 morts i 20.000 afectats. Mai hi havia hagut en aquest país la consciència que un problema de frau alimentari pogués provocar una tragèdia igual. Això a mi particularment em va posar les piles, i a l’Administració també.
Des d’aquell moment comencem a liderar els temes de seguretat alimentària. Per un principi intel·lectual molt simple: cap empresa vol matar als seus clients. Tan simple com això, però sorprèn la de vegades que haig d’explicar-ho. Hi ha dues empreses que s’assemblen moltíssim: la de l’alimentació i la premsa. Les dues treballen amb un producte diari, que es destrueix quan es consumeix. I l’endemà cal vendre un altre. Si realment no dónes al teu consumidor el que espera, no repeteix. I l’objectiu és vendre tots els dies. Amb la qual cosa si el consumidor et demana seguretat, la hi has de donar, perquè si no acabaràs no existint.
«El petit empresari sap que ha de donar seguretat, és un principi exigible a qualsevol»Sens dubte. El consumidor està cada dia més format. La societat espanyola s’enriqueix, es torna més culta, coneix els seus drets. Però no és només això. També hi ha hagut escàndols que han fet que el consumidor es conscienciï dels problemes que puguin existir. S’ha arribat al que es diu «la paradoxa europea»: que sent Europa la regió més exigent en seguretat alimentària, és on el consumidor té major consciència que els temes no van bé.
No, el problema és que la innovació és un concepte que està molt relacionat amb la ciència, i el coneixement científic és un dels grans dèficit de la formació. Recordo enquestes europees com l’Eurobaròmetre que va preguntar a la població europea si menjarien tomàquets amb gens, i el 68% va contestar que de cap manera.
Exacte. Estem tots espantats quan parlem dels organismes modificats genèticament, i no sabem el que és un gen. Aquesta complexitat de la ciència, el mal explicada que està i les deficiències formatives són el que fa que es pugui manipular fàcilment l’opinió.
Un factor determinant són les exigències legals. Per exemple, l’aigua, que és un producte natural, de composició constant, que ve de deus que emanen de la profunditat de la terra amb unes condicions mineralògiques determinades. Si s’embeni una mica de l’aigua és la puresa. Hi ha una legislació molt exacta respecte al que l’aigua pot tenir, l’analítica, els controls, els sistemes d’embotellament. És un sector que té la consciència que és un producte que cal cuidar. Un altre so els sectors formats per grans empreses. Amb això no faig una defensa de les multinacionals, però si abans hem parlat d’empreses a les quals interessa vendre el seu producte tots els dies, conforme la seva imatge de marca és major, estan més obligades a cuidar-la més. I hi ha sectors on cal tenir més cuidat, com en l’alimentació infantil. I no sols perquè els seus productes estan dirigits a nens, sinó perquè són poques les empreses grans amb aquesta estratègia de marca multinacional.
«Europa és la regió més exigent en seguretat alimentària, però el consumidor creu que les coses no van bé»No deuria. Qualsevol empresa ha de donar les condicions exigibles de seguretat. No m’agrada que s’utilitzi com a publicitat. Recentment va sortir una entitat dient: «Acreditarem que es compleix la legislació en temes de seguretat». Em sembla un error. Vostè no ha de certificar res. Tota empresa que posa un producte en el mercat ha de complir les lleis. I si no, que es retiri.
El petit empresari sap que ha de donar seguretat. És un principi exigible a qualsevol.
La FIAB és un lobby, però no fonamentalment. El nostre paper és intentar veure el futur del sector i preparar al col·lectiu perquè estigui en millors condicions de guanyar les batalles pròximes.
En la federació hi ha 8.000 empreses. Set grans, 107 mitjanes, i la resta, més de 7.000, que són petites. I haig d’afavorir el futur d’aquestes, i part del seu futur està en la seguretat. A Europa hi ha una cosa que es diu la xarxa d’alerta, que agrupa a totes les administracions públiques de tots els països per a intercanviar informació sobre els productes que es troben circulant pel mercat i que presumptament tenen riscos. La veritat és que la xarxa va ser una aportació de la FIAB. Arran de la colza creem una xarxa amb els ministeris de Sanitat i Interior, que posteriorment va incloure a les 17 comunitats autònomes. Quan arribem a Europa teníem la idea que aquesta xarxa funcionava bé, i l’exportem. Així que la xarxa és una aportació en origen de la indústria espanyola.
«Els contaminants que actuen per acumulació i les exigències legals centren l’atenció de la FIAB»Jo crec que estem a un altíssim nivell en seguretat. Però va advenir per on poden anar els nous problemes. El primer és que estan començant a preocupar el consumidor problemes que no són aguts. Ara, al consumidor el preocupen els casos de Salmonel·la , les vaques boges o un brot de listèria que mata a tres persones. A partir d’ara li comencen a preocupar els contaminants que actuen per acumulació, com les dioxines dels pollastres o les aflatoxines. Són contaminants que no fiquen en un hospital a ningú, el seu perill és a llarg termini. La reacció davant ells és més complexa. Resulten molt més difícils d’alertar i gestionar que alguna cosa que produeix una diarrea d’avui per a demà.
El major coneixement científic, tot el derivat dels mètodes de mesurament. Una de les parts en les quals la ciència corre al galop són els mètodes analítics. Cada vegada hi ha aparells i instruments més precisos. Per exemple, l’espectròmetre de masses, una eina d’anàlisi que pot suposar una inversió pròxima al milió d’euros, però que ho detecta tot. Jo estic convençut que fins trobarem or en el pa, encara que en quantitats que no serviran per a fer-nos rics. I això està portant a l’aparició d’algunes substàncies, com l’acrilamida en les patates fregides o la semicarbacida, que són productes que estan sense avaluar toxicològicament. Com són nous ningú sap si engreixen o maten.
No, ara estem amb la semicarbacida. No en el món mediàtic, però en el pla intel·lectual estem veient què passa amb ella. És un bon exemple de com està funcionant la seguretat alimentària a Europa i de com hauria de funcionar. Arran de les vaques boges s’ha habilitat un nou esquema. L’Agència Europea és una agència d’avaluació científica. Vostè com a científic europeu ha de donar-me a mi la informació, no consells. I jo, com no sóc idiota, veuré com puc gestionar aquest risc de la millor forma possible.
Totes les empreses agrupades en al Federació d’Indústries de l’Alimentació i la Beguda (FIAB) tenen els mateixos interessos en temes de seguretat alimentària, afirma el secretari de l’organització, Jorge Jordana. Però no tenen la mateixa cultura, ni la mateixa capacitat per a enfrontar els problemes. «El gran ha de tenir l’obertura mental d’ajudar al fet que el petit compleixi», considera.
No es tracta de pur altruisme. «La FIAB és una federació d’associacions que tenen vida pròpia. Elles són les que han de fixar el sistema de control de punts crítics, d’autocontrol». Però el procés és una cadena, la cadena alimentària, que va de l’agricultor al restaurador, al comerciant i a la indústria, i una fallada en un de les baules perjudica la resta. Per exemple, la retirada de l’oli de pinyolada d’oliva fa un parell d’anys va afectar a tot el sector, fins i tot als qui venien només oli pur verge de primer premsatge.
Cada sector té uns problemes diferents, i això es recull en unes guies d’aplicació que la FIAB va començar a desenvolupar amb anticipació. El Ministeri de Sanitat i Consum ha participat en la seva elaboració. Però el problema és la seva aplicació. «L’empresa gran i la mitjana, però no minúscula, ho entenen i ho apliquen», indica Jordana. «Però no la majoria, que són les petites, que d’això no saben res».
«Com li dius per exemple a un petit empresari que fabrica formatges artesanals que ha de discutir amb el banc, amb el comerciant, amb el qual li subministra la llet per a complir amb les guies? No es pot, i algú l’ha d’ajudar», declara el secretari de la federació empresarial.
La resposta podria estar en «l’Administració», apunta. «Doncs no, som societat civil. Siguem majors». L’aposta de Jordana és que cada associació sigui la que ajudi, perquè quan una indústria té un problema, no ho serà només de la seva marca, sinó de tots els similars, com va passar a França amb la listèria en l’embotit de llengua. «Els grans han de ser magnànims a gastar recursos per a ajudar els petits a complir amb els requeriments de la seguretat alimentària”, conclou.
No és una utopia. Jordana posa l’exemple del sistema AZTI, d’una empresa biscaïna. Amb ells s’ha signat un contracte perquè facin un pentinat del sector d’aigües que els ajudi a aplicar el control de punts crítics. «I són les grans, com Fontvella, Nestlé o Coca-cola, les que estan ajudant les petites a fer una auditoria, els ajuden, els formen en el que han de fer.
