Cada vegada es coneix millor l’efecte de les substàncies contaminants sobre els éssers vius i el medi ambient, però queda un llarg tros per recórrer. En això està José Vicente Tarazona, director del Departament de Medi ambient de l’Institut Nacional de Recerca i Tecnologia Agrària i Alimentària (INIA), expert en el desenvolupament de models d’avaluació de risc ambiental, que prediuen, entre altres coses, com es comportarà una substància alliberada a l’ambient i els seus efectes sobre els ecosistemes. José Vicente Tarazona és vice-president del Comitè Científic Europeu d’Avaluació de Riscos Sanitaris i Ambientals. Ho va anar també del de Toxicologia, Ecotoxicología i Medi ambient de la Unió Europea, i ha estat assessor extern de Nacions Unides, l’OCDE i l’Organització Mundial de la Salut, entre altres organismes. Tarazona és un dels representants espanyols en les reunions del Conveni d’Estocolm sobre contaminants Orgànics Persistents (COPs), que va entrar en vigor en 2004 i que obliga a eliminar del planeta 12 substàncies considerades molt perilloses -PCBs, dioxines i furanos, i nou plaguicides. La llista podria ampliar-se aviat amb altres cinc compostos en estudi. A més, el director de Medi ambient de l’INIA ha seguit molt d’a prop les negociacions de la normativa europea REACH (Registre, Avaluació i Autorització de Substàncies Químiques), que obligarà a la indústria a demostrar la innocuïtat d’una substància abans d’alliberar-la al mitjà. REACH deu encara ser aprovada pel Parlament Europeu en la segona meitat d’aquest any, previsiblement.
És una metodologia científica que el seu objectiu és predir com es comporta en el medi ambient una substància alliberada per un abocament, per emissions…i les seves conseqüències sobre els éssers vius. Algunes d’aquestes substàncies es degraden, unes altres es metabolizan. Necessitem saber què passa amb cadascuna, i com interacciona amb altres compostos en el mitjà. En paral·lel, es fan estudis de toxicitat per saber què efectes tenen sobre els organismes i a quines concentracions. En funció dels resultats elaborem el model que prediu la possibilitat que produeixin efectes adversos.
Sí, per descomptat, però el model ha d’estar ja desenvolupat abans de l’emergència. No només en casos com el del Prestige, també per a situacions d’accidents en instal·lacions en terra. Hauria d’haver-hi una avaluació abans que els riscos arribin a materialitzar-se. Això permet predir conseqüències, estudiar alternatives i en funció d’això prendre decisions quan es produeix l’accident.
I segueix sense haver-los. Existeixen plans i models de Protecció Civil, però en riscos ambientals encara queda molt per recórrer. Nosaltres estem desenvolupant alguns per a la Unió Europea.
En general, les prediccions solen ser bastant bones per a contaminants que es coneixen bé, com els anomenats ‘narcòtics no polars’, que són contaminants químics sense acció específica, amb un mecanisme general de toxicitat. En altres contaminants, en canvi, queda bastant per fer. En plaguicides, per exemple, es va millorant. Nosaltres treballem a més amb medicaments i amb disruptores endocrins, pels quals hem de desenvolupar alternatives innovadores.
«Estudiar els mecanismes pels quals actua un contaminant i conèixer les conseqüències sobre una comunitat ecològica complexa són dos grans desafiaments»Comença a haver-hi una gran preocupació amb ells. Els hi està estudiant amb deteniment des de fa uns cinc anys. Durant dècades la recerca es va centrar en els contaminants prioritaris convencionals, com els industrials, els productes fitosanitaris i els biocides, i es van desenvolupar normes per obligar a la indústria a controlar i tractar les seves emissions i abocaments. Però ara s’està donant molta importància a altres fonts de contaminació, que inclouen substàncies utilitzades en productes que consumim tots els ciutadans, incloent els medicaments. Els hi considera uns dels principals contaminants emergents.
Em sembla un avanç molt significatiu, ningú fins ara s’havia atrevit a fer el que ha fet la UE. Però s’han restringit una mica els nivells d’exigència originals, a la meva m’agradava més el REACH que defensava la Comissió Europea. El que torna ara al Parlament és un REACH ‘intermedi’. Encara així, des del punt de vista de com gestionar la contaminació, suposa un desafiament enorme i representa una aposta molt valenta. Ara la comunitat científica ha de desenvolupar mètodes perquè sigui possible gestionar tota la informació que es va a generar.
Crec que estem a l’altura de les circumstàncies, malgrat la incomprensió d’alguns dels nostres col·legues que s’obstinen a seguir distingint entre ciència bàsica i aplicada. Estudiar els mecanismes pels quals actua un contaminant o les conseqüències sobre una comunitat ecològica complexa són grans desafiaments científics, si a més aconseguim utilitzar els resultats l’endemà, per aconsellar on, quan i com establir mesures per protegir el medi ambient, doncs millor per a tots. En el Comitè Científic Europeu d’Avaluació de Riscos Sanitaris i Ambientals revisem i proposem noves metodologies d’avaluació, en part amb els models de prevenció de risc ambiental.
Sí, en alguns aspectes s’ha avançat molt. La raó és que els primers models van començar a usar-se en els anys noranta, i els seus resultats ens han servit per realimentar i millorar models nous. Els models actuals són molt més avançats. Ara tractem de desenvolupar nous models que es basin en el mecanisme d’acció de la substància sobre els organismes a escala molecular. És un canvi fonamental respecte a com es feia abans, una conseqüència dels avanços en genòmica i proteòmica. Tal vegada en uns pocs anys puguem estar parlant de la ‘riesgómica’.
Se seleccionaven espècies rellevants per a l’ecosistema, com a peixos i algues, per exemple, i s’establien protocols de protecció basats en l’espècie més sensible. Però no s’entenia el que passava realment, ni la interacció d’unes espècies amb unes altres. Ara es tracta d’entendre els mecanismes d’actuació, i en funció d’ells decideixes què espècies estudies, quins paràmetres, i en quin moment. Com a més coneixem cada vegada millor les relacions entre espècies podem saber si el mecanisme afecta a tot el grup o si l’efecte apareixerà a curt o llarg termini. Anem entenent per què es produeixen els efectes, ja no anem a cegues.
El Laboratori d’Ecotoxicología és dels més grans de l’INIA, som unes 45 persones, està entre els millors laboratoris del món en el seu camp, i se li considera una referència per als països de l’Europa Mediterrània. Col·laborem molt amb el Ministeri de Medi ambient; fem, per exemple, totes les avaluacions de risc ambiental que li corresponen a Espanya dins de la UE.
Estem avaluant unes 25 substàncies de les considerades ‘contaminants prioritaris’, i participant en el desenvolupament de la majoria dels protocols i models que després s’aplicaran a Europa.
L’important és que no tenim informació, i sense ella no podem avaluar què risc tenen. REACH diu que necessitem obtenir aquesta informació. No només de les substàncies individuals, sinó també de les seves interaccions. Sí que és possible que algunes d’aquestes substàncies tinguin efectes molt significatius sobre la salut o sobre els ecosistemes. No cal dramatitzar, però sí cal actuar.
No em sorprèn. Ara estem en la fase d’adonar-nos que estan aquí, però no sabem què conseqüències tenen per a l’ecosistema, això és el que pretenem en un dels projectes europeus en els quals participem.
Tampoc em sorprèn, és normal que estiguin. Els humans estem al capdavant de la cadena tròfica. Precisament el que pretenen alguns dels nostres models és predir el potencial de bioacumulació de les substàncies i amb això saber si un determinat compost apareixerà, per exemple, en la llet materna o en les aus rapaces. Personalment, em sembla més sorprenent que sabent que estan no es doni prioritat suficient a finançar els estudis que permetin establir què efectes tenen.
En l’INIA funciona des de fa un any un sistema de ‘mini-llacunes-Mediterrànies’, un ecosistema aquàtic artificial que intenta reproduir un ambient mediterrani. És l’únic d’aquestes característiques a Europa. Tècnicament és un ‘mesocosmos’, és a dir, un sistema on conviuen «diversos centenars d’espècies representant desenes de grups taxonómicos», expliquen José Vicente Tarazona i Gregoria Carbonell, del Departament de Medi ambient de l’INIA. En el mesocosmos estan representats tots els elements essencials d’una cadena tròfica aquàtica, incloent productors primaris (algues, plantes), consumidors primaris i secundaris, consumidors de detritus i organismes mineralizadores.
Aquests ecosistemes artificials «permeten mesurar directament paràmetres ecològics que afectin a la dinàmica de poblacions, la biodiversitat, els cicles de nutrients i energia o la resposta de la comunitat als canvis en les espècies més sensibles». Especialment, els mesocosmos són l’única forma d’estudiar els efectes indirectes, és a dir, els que resulten de les interaccions entre les diferents espècies en els ecosistemes. «Per exemple», explica Tarazona, «la recuperació d’una espècie afectada pot veure’s condicionada com a conseqüència que una altra espècie ha ocupat el seu nínxol ecològic, i això és alguna cosa que només podrem veure en un mesocosmos».
Amb aquesta instal·lació els investigadors poden estudiar, per exemple, com es difon un producte fitosanitari aplicat en un cultiu (quina quantitat de compost arriba a l’aigua? Com es distribueix?Quins metabòlits es formen?Quan apareixen els primers efectes?). També poden reproduir-se les condicions d’aplicació d’un insecticida en cítrics, i determinar la distància mínima entre els fruiters i els cursos d’aigua per evitar efectes adversos. O es pot simular el comportament d’un riu, i estudiar per exemple els efectes de l’efluent d’una indústria.
