Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Josep Pou, director de Cafès de Nestlé España

«Els cafès solubles han generat un espai propi que no competeix amb el cafè»

El cafè soluble acaba de complir el seu primer mig segle de vida a Espanya. La seva arribada es va produir de la mà de Nestlé i d’un producte que, amb el pas del temps, ha sabut transformar una marca en entrada de diccionari. La paraula «nescafé» apareix en el Diccionari d’Ús de l’Espanyol Actual amb pròleg de Gabriel García Márquez, aplicada al cafè soluble. Per a Josep Pou, director de Cafès de Nestlé España, la seva pervivència obeeix a la seva adaptació als gustos del consumidor mitjà com a producte propi.

Img

La història del cafè soluble constitueix un patró excel·lent per a entendre l’evolució de la indústria alimentària des de la segona meitat del segle XX fins als nostres dies. En el cas de Nescafé com a producte definit, descriu Josep Pou, la globalització tant en la producció com en el consum, la contínua innovació tècnica i la variació del producte original en qualitat i qualitat, la dependència publicitària i les estratègies de mercat «han marcat una pauta». D’alguna manera, el succeït amb aquest producte és paral·lel a uns altres en els quals, tal vegada per donar primer, han donat dues vegades: la marca ha transcendit al producte per a convertir-se en categoria.

El cafè soluble el va inventar un suís, però la història arrenca al Brasil.

Amb el col·lapse de les bosses de 1929, tots els països productors de cafè van perdre bona part dels grans, que en la majoria dels casos es cremaven per a controlar millor els preus. Al Brasil la situació va ser molt greu i el país va quedar a la vora del col·lapse. S’havia intentat pal·liar la situació amb la venda de cafè en forma d’escates o a base d’extractes líquids que no s’ajustaven mai als criteris de gust i aroma dels consumidors. Després d’aquestes experiències fallides, les autoritats brasileres van demanar ajuda a industrials europeus capaços de desenvolupar glaçons de cafè [como los del caldo] que es dissolguessin fàcilment en aigua calenta i conservessin l’aroma del cafè torrat i mòlt.

I el projecte va recalar a Suïssa…

Max Morgenthaler va estar treballant set anys a la fàbrica de Nestlé en Vevey (Suïssa) fins a obtenir el primer cafè soluble del món. Amb tot, faltava una tecnologia industrial capaç de poder produir aquest cafè a gran escala. Nestlé es va recolzar en l’enginyeria industrial estatunidenca i el nou producte, Nescafé, es va donar a conèixer amb motiu de la II Guerra Mundial perquè formava part de l’avituallament de les tropes americanes en els fronts de guerra.

Del front bèl·lic va passar a la pau domèstica.

«Espanya és el segon país del món en consum de cafè descafeïnat, només superat pels Estats Units»Encara es va trigar un temps en Nestlé per a ajustar els criteris de solubilitat i conservació que permetessin comercialitzar un producte així i, al mateix temps, conservar les característiques organolèptiques del bon cafè. La guerra havia permès constatar que es tractava d’unes dosis de cafè soluble que podien preparar-se en condicions ràpides i còmodes, qüestions molt valorades en els esquemes domèstics de la segona meitat del segle XX.

No es pot demanar més. Potser la lluna?

Tinc entès que també s’han investigat fórmules per a equipar als astronautes amb cafès liofilitzats en el seu avituallament. Ja veurem.

Aterrar a l’Espanya de Franco va ser, per cert, gairebé tan difícil com fer-ho en la lluna.

El cafè soluble va trigar a arribar a Espanya, un país on el cafè en si es considerava ja una matèria primera transformada de monopoli estatal. Va arribar per fi en 1954, després de reeixides presentacions en fires de mostres en les quals va adquirir gran popularitat. Amb tot, es venia fabricant des de 1944 a la fàbrica de la Penilla (Cantàbria), amb cafès aportats per la llavors Direcció General de Places i Províncies Africanes. Fins a 1954, la seva venda només estava permesa en aquests territoris. La societat peninsular sortia lentament d’una etapa de racionaments molt estricta, en la qual tot l’enllaunat o artificiós mancava de prestigi, però Nestlé va saber connectar amb la sensibilitat espanyola del moment i oferir un producte de la seva confiança.

Els anuncis amb sintonia de Francis Lai van ajudar el seu.

La història de Nescafé va molt unida a la dels seus anuncis. Des d’un principi, es va pensar en el cafè soluble com un producte popular i es va buscar la sintonia amb el gust i l’estil del ciutadà mitjà. La filosofia de «els bons moments» s’ha distribuït durant 50 anys a través de 32 campanyes publicitàries de televisió que, recentment, han culminat amb un Gran Ampe d’Or, premi concedit per l’Associació de Mitjans Publicitaris d’Espanya (AMPE), a la millor creació publicitària l’any 2003.

Suposo, no obstant això, que del cafè soluble elaborat fa 50 anys en La Penilla al d’ara a la fàbrica de Girona hauran canviat moltes coses.

El cafè soluble de llavors no seria apte per a les exigències de consum actuals. En 50 anys s’han buscat grans de qualitat molt superior als que llavors teníem, el procés industrial d’aquesta gran cafetera que és avui la fàbrica de Girona té en compte nous criteris de solubilitat, conservació, aroma, presentació i imatge.

El cafè mòlt no es va poder comercialitzar a Espanya fins a 1984. Per tant, van tenir un bon tros expedit.

Sembla difícil de creure que el cafè mòlt no s’hagués legalitzat i comercialitzat abans [las administraciones alegaban razones de seguridad, para evitar fraudes alimenticios], però la seva entrada en el mercat no va perjudicar massa el cafè soluble instantani. El 95% del cafè torrat mòlt canibalizó al propi cafè, no al cafè soluble que en aquell moment disposava ja d’un perfil de sabor propi i d’un públic diferenciat i fidel. En Nestlé no hem volgut mai entrar en conflicte amb els altres cafès. Entenem que hi ha un espai i un mercat per a cada tipus.

Però, a priori, vendre cafè soluble a països amb tanta tradició de cafè fort com Espanya o Itàlia pogués no ser rendible…

Les regles de mercat són a vegades paradoxals: A què mai endevinaria quin és el segon país del món, després dels EUA, on es consumeix més cafè descafeïnat?

LA LLEGENDA DEL PASTOR

Img

«El cafè és l’or de l’home comú; com l’or, és capaç de brindar importants sensacions de luxe i de noblesa». Ho va dir Abd-Al-Kadir en 1557. Si la història del cafè soluble arrenca d’una entesa entre polítics brasilers i científics suïssos, la grano de cafè té el seu origen en la llegenda d’un pastor etíop del segle III qui va observar que les seves cabres, després de berenar baies d’un arbust, començaven a executar cabrioles i jocs estranys. Va arribar a la conclusió que les baies vermelloses eren, en realitat, un poderós estimulant i va decidir moldre-les per a fer-se una infusió. Va veure llavors que aquella beguda li permetia fugir del somni i dedicar moltes més hores a l’oració.

Llegendes al marge, se sap que durant el renaixement existia un elixir anomenat «vi d’Aràbia» formulat a base de cafè i que era conegut a Aden, Egipte, Síria i Turquia. Durant els segles XVI i XVII, la presència otomana a Àustria va asseure la tradició de «llocs de cafè» [equivalentes a los actuales cafès) que van proliferar ràpidament per Europa en direcció a França, Alemanya, Holanda o Regne Unit. Els holandesos van ser els primers a conrear cafè ultramarí. Anglesos, francesos, portuguesos i espanyols van explotar també la baia en les seves colònies i, a l’Amèrica del Nord independent, el cafè es va posar de moda com a contraposició al te dels anglesos.

A l’inici del segle XIX el cafè s’havia convertit, així, en la collita més exportable del món i en un recurs essencial per als països en desenvolupament. Després del petroli, el cafè ha passat a convertir-se en la matèria primera més exportada, per un valor anual de 12.000 milions d’euros. El seu preu és objecte constant d’especulacions mercantils. A manera de curiositat, no és a Etiòpia ni en els emirats àrabs on actualment es consumeix més cafè, sinó a Finlàndia; cada finlandès consumeix una mitjana de 1.400 tasses a l’any. A l’altre extrem es troba la Xina, amb menys d’una tassa per habitant i any.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions