Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Normativa legal

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

La legalitat dels aliments de caça

La carn de caça està sotmesa a una normativa de caràcter eminentment preventiu en la qual abunden les excepcions

Cazar és a Espanya alguna cosa més que un esport o una mera afició. Les estadístiques revelen que després d’aquesta pràctica existeix un sector econòmic emergent que va més enllà del caçador o del restaurador. És per aquest motiu que en els últims anys s’ha intentat posar ordre legal en el sector.

Img

La pràctica de la caça a Espanya té un nombrós grup d’adeptes. En algunes comunitats autònomes, com Castella-la Manxa el nombre de llicències actualment en vigor supera les 190.000, de les quals unes 62.000 corresponen exclusivament a la caça major. La xifra de negoci que es mou ronda els 240 milions d’euros, quantitat que denota que almenys en aquesta zona geogràfica espanyola la caça és una mica més que una afició.

Una part de tan suculent negoci, i no precisament la major, queda en mans dels propis caçadors, que fan de molts dels seus trofeus carn per a la venda, així com en les empreses d’hostaleria, que ofereixen aquests selectes manjares a la seva clientela.

No obstant això, el propi sector reconeix que en aquests últims anys hi ha hagut una reculada en el consum d’aquests aliments que ha delmat considerablement les cotitzacions en la Llotges, especialment en els productes de caça major, com la daina o el cérvol. Des del sector es demana un incentiu per al consum d’aquesta mena de carn, poc coneguda i, a vegades, inaccessible, per al consumidor final. La regulació específica que s’ha disposat sobre aquesta mena de carns només afecta a aquelles que finalment són comercialitzades, i no a les que el propi caçador autoconsume o comparteix amb familiars i amics.

Una regulació amb excepcions
La seguretat de la carn de caça recau tant en el caçador com en el restaurador o el comerciant
La regulació específica sobre la matèria, que data de 1994, només és aplicable a aquelles carns procedents de la caça (amb algunes excepcions) que són comercialitzades i destinades a consum humà. La norma regula les condicions sanitàries i de sanitat animal aplicables al sacrifici d’animals de caça silvestre i a la producció i comercialització de les seves carns.

La norma va ser resultat d’una necessitat, ja que calia adequar la situació legal espanyola sobre la matèria, que datava de 1983, a la nova situació de mercat interior després de l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea. En aquest sentit, es va transposar una Directiva de 1992 sobre problemes sanitaris i de policia sanitària relatius a la caça d’animals silvestres i a la comercialització de carn de caça silvestre.

Amb la seva aprovació es van establir els requisits sanitaris que han de complir les carns de caça silvestre. A tal fi es van fixar les normes higièniques mínimes amb què aquesta carn ha d’obtenir-se, tractar-se i inspeccionar-se, així com les condicions tècnic-sanitàries que han de complir els establiments dedicats a la manipulació d’aquesta, tant si estan destinades a la seva comercialització en el territori nacional com si es destinen a intercanvis intracomunitaris. Per a les carns procedents de tercers països s’estableix el compliment de normes equivalents. Entre els aspectes preventius que contempla la norma destaquen aquells que regulen la lluita contra el risc d’extensió de malalties a través d’aquestes carns tant a animals domèstics com a l’ésser humà, especialment de la triquinosis.

Existeixen importants excepcions en l’aplicació d’aquesta norma especial. Sense perjudici d’aplicar-se normes més generals sobre higiene i seguretat alimentària, la norma en qüestió no s’aplicarà a la cessió al consumidor o al detallista, per part del caçador, de petites quantitats de peces senceres de caça silvestre sense escorxar o sense plomar i, quan es tracti de caça menor silvestre, sense eviscerar; o de petites quantitats de carn de caça silvestre al consumidor final; així com tampoc a l’especejament i emmagatzematge de carn de caça silvestre que es realitzin en comerços de venda al detall, o en locals contigus als punts de venda, en els quals l’especejament i l’emmagatzematge es realitzin amb l’única fi de proveir directament al consumidor.

Una de les més curioses, per la seva difícil aplicació i control, és aquella que eximeix de l’aplicació de les normes en matèria d’intercanvis comercials o d’importació de tercers països a aquells caçadors que transporten en els seus propis vehicles particulars petites quantitats de caça menor silvestre o una peça única de caça major, sempre que al país de procedència no estigui prohibit el comerç per raons de policia sanitària o per problema de residus presents en les zones de caça, i en raó de les circumstàncies, sembli exclosa la possibilitat que la carn d’aquestes peces senceres es destini al comerç o a ser utilitzada amb finalitats comercials.
Les garanties de la carn de caça

La responsabilitat de garantir que la carn que arriba al consumidor és apta per al seu consum recau en tots aquells que intervenen en el procés de comercialització, des del caçador fins al restaurador o comerciant, encarregats que la legislació especial es compleixi sobre aquests productes d’una forma adequada i segura.

La carn de caça que no ha estat exclosa de la seva específica regulació ha de complir tota una sèrie de requisits i passar per tot un procés de control i vigilància, a fi de salvaguardar la salut del consumidor final, sempre que la carn sigui destinada a finalitats comercials. Així, la carn únicament pot procedir d’animals silvestres que hagin estat caçats en un territori de caça i amb els mitjans autoritzats per la legislació que regula l’activitat cinegètica, estant prohibida la seva procedència de regions sotmeses a restriccions legals sanitàries.

El procés que ha de seguir-se per a la seva comercialització haurà d’observar tots aquells requisits higiènics que la norma estableix quant a preparació, especejament, manipulació, envasament, marcat, etiquetatge i transport.

Les peces, després de la seva caça, han de destinar-se a una sala de tractament o escorxador autoritzat a fi que un veterinari oficial realitzi la inspecció “post mortem”, així com totes aquelles proves de laboratori que es considerin precises. La inspecció sanitària “post mortem” verifica que la carn és adequada per al consum humà, i descarta determinats riscos, entre ells el que les carns (senglar o unes altres) puguin ser portadores triquinosis.

En el cas que les carns no compleixin amb els requisits legals establerts podrà procedir-se al seu decomís o a la seva declaració de no aptes per al consum humà. Les que es consideren aptes per al consum hauran de ser marcades amb un segell sanitari i es comercialitzaran adjuntant-se a les mateixes un document d’acompanyament comercial on figurin les mateixes indicacions que en el marcat sanitari. El marcat consistirà en una marca pentagonal en la qual figuraran, en caràcters perfectament llegibles, les següents indicacions: en la part superior, la paraula ESPANYA en majúscules o la lletra e en majúscula; en el centre, el número de registre sanitari de la sala de tractament de la caça silvestre o, en el seu cas, de la sala d’especejament; en la part inferior, les sigles CEE. El marcat serà circular per a aquelles carns procedents d’establiments acollits a excepció temporal.

CONSELLS A PARTICULARS

Img caza2
El fet que la normativa no s’apliqui a aquelles carns procedents de la caça que són autoconsumidas pel caçador o el seu entorn eleva el risc per a aquests davant la falta d’un control oficial o el compliment d’unes condicions higièniques determinades.

Des de diferents administracions públiques s’ofereixen consells per a pal·liar, en la mesura del possible, els seus efectes adversos. Així, per exemple, l’administració sanitària catalana, conscient de la seva no obligatorietat, adverteix sobre la conveniència que aquestes carns siguin sotmeses a una inspecció veterinària “post mortem”, i especialment, a un control de triquines, especialment pel que fa a la carn de senglar.

Una vegada donat el consell per part de les autoritats sanitàries, queda en mans dels caçadors el seguir-lo o no. No obstant això, és convenient precisar que la seva omissió, donada la transcendència que la ingesta d’aquesta mena de carn pot tenir per a la salut dels seus comensals, per al supòsit de presentar alguna anomalia, podria ser considerat com un acte de negligència, havent d’assumir les conseqüències econòmiques derivades de la seva falta de responsabilitat.

Bibliografía

NORMATIVA

  • Reial decret 2044/1994, de 14 d'octubre, pel qual s'estableixen les condicions sanitàries i de sanitat animal aplicables al sacrifici d'animals de caça silvestre i a la producció i comercialització de les seves carns (BOE núm. 298, de 14 de desembre de 1994).

Etiquetes:

caça

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions