Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Normativa legal

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

La salut alimentària als ajuntaments

Els ajuntaments espanyols poden actuar, segons l’actual legislació, en matèria de seguretat alimentària. Encara que les competències no són les mateixes en tots els municipis ni tampoc en totes les comunitats autònomes, existeixen mecanismes suficients perquè des de les corporacions locals es puguin articular accions en els àmbits de la prevenció i el control.

La situació a Espanya és heterogènia en el que refereix a competències municipals en matèria de salut alimentària. Tan sols les comunitats autònomes amb una normativa més avançada han previst, i concretat adequadament en les seves respectives legislacions, competències rellevants per als ens locals, fonamentalment en les àrees de defensa del consumidor i salut pública.

Alguns municipis tornaran a disposar de competències específiques en l’àmbit de salut alimentària

Entre elles, Catalunya ha anat recentment més enllà i ha adjudicat als municipis el paper d’autoritat sanitària, considerant que els ens locals són competents en aquelles actuacions destinades a evitar o minimitzar el risc per a la salut derivats de productes alimentaris en les activitats de comerç minorista, la restauració, la producció d’àmbit local i el transport urbà. L’eficàcia de la seva actuació envers els interessos generals que pretén protegir dependrà en bona part d’una implantació adequada dels principis de coordinació, col·laboració i cooperació entre l’administració autonòmica, els seus organismes autònoms i els municipis.

De la ‘policia dels aliments’ a l’estatalización


La situació de les competències municipals no sempre ha estat la mateixa. La normativa històrica municipal confiava als ajuntaments competències relacionades amb la salut i l’alimentació. Els municipis tenien un rellevant protagonisme en allò que s’ha vingut denominant «veterinària de la salut pública», i fonamentalment en tot el relacionat amb la higiene alimentària.

Les competències municipals sobre la matèria van resultar imprescindibles davant la falta d’una administració territorial major especialitzada en salut pública. Els municipis i els altres ens locals eren els òrgans administratius més pròxims al mercat, així com als nous problemes alimentaris derivats de processos i vies de comercialització emergents.

La Constitució de Cadis de 1812 va atribuir als ajuntaments espanyols competències en matèria de policia de salubritat o policia d’aliments, ostentant funcions executives i disciplinàries. Els municipis comptaven amb un cos d’inspectors de mercats, que podien procedir a retirar o inutilitzar aquells aliments que no es consideraven aptes per al consum humà; i disposaven de laboratoris propis que procedien analitzar les mostres d’aliments obtingudes, tant des del punt de vista químic com bacteriològic.

Una vegada entrat el segle XX, es va imposar al municipi l’obligació de comptar amb serveis veterinaris propis, a fi que quedés coberta per ells aquesta parcel·la de l’activitat pública. En aquest sentit, el Reglament de Sanitat Municipal de 1925 imposava als ajuntaments l’obligació de «perseguir i castigar les adulteracions, sofisticacions i les falsificacions d’aliments i begudes dins de la seva competència privativa, organitzant per a això amb el personal d’inspectors veterinaris, el de laboratoris i els elements auxiliars precisos, la vigilància, inspecció i examen de tota classe de substàncies alimentoses». Més endavant, ja l’any 1944, la Llei de 25 de novembre, disposava que els municipis havien d’atendre el servei veterinari d’inspecció alimentosa a través dels Inspectors Municipals Veterinaris.

Aquest cos d’inspecció municipal va sofrir al llarg dels anys una profunda estatalización fins a la total incorporació del seu personal en el Cos de Veterinaris Titulars, en 1953. I va anar llavors quan es va arribar a una situació paradoxal, en la qual si bé la legislació vigent (Reglament de Serveis Veterinaris Locals i Text Articulat i Refós de les Lleis de Bases de Règim Local) atribuïa als municipis la competència per a la inspecció d’aliments (com a competència municipal), fins i tot considerada com a obligació municipal mínima, la seva gestió era realitzada per funcionaris de l’Estat, el Cos de Veterinaris Titulars.

L’especialització de l’administració estatal en matèria de salut pública va determinar que els municipis i altres ens locals tinguessin amb posterioritat un paper menys rellevant sobre la matèria i veiessin, per tant, minvades les seves competències a favor de l’Estat, com a nou protagonista de l’activitat sanitària pública fins a l’entrada en vigor de la Constitució de 1978, en la qual algunes competències fins llavors estatals, com la defensa del consumidor o la higiene alimentària, van ser atribuïdes a una nova administració, l’autonòmica.

De l’estatalización a la dispersió


Amb la Constitució de 1978 es va atribuir als municipis autonomia suficient per a la gestió dels seus respectius interessos. No obstant això, el reconeixement dels interessos municipals no es va traduir immediatament en competències exclusives per a aquests. En 1985, amb l’aprovació de la Llei de Bases de Règim Local, únicament es va establir una atribució directa de competències per la legislació estatal per als municipis: el servei de control d’aliments i begudes.

La legislació sectorial -estatal, i fonamentalment l’autonòmica- seria la que hauria d’assignar les competències municipals sobre aquells aspectes bàsics d’interès municipal, delimitant-se els àmbits en matèria de proveïments, escorxadors, fires, mercats i defensa d’usuaris i consumidors, així com en protecció de la salubritat pública.

Les primeres remissions legals sobre competències municipals en la matèria es van localitzar fonamentalment, i en un primer moment, en la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris de 1984 (LGDCU), en matèria de protecció dels consumidors, i en la Llei General de Sanitat de 1986, en salut alimentària. Amb l’aprovació dels diferents estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes, i l’assumpció de competències pròpies per part d’aquestes en matèria de defensa del consumidor i d’higiene, les normatives autonòmiques tenien potestat per a regular les competències municipals sobre els citats aspectes en els seus respectius territoris.

No obstant això, després de més de vint anys de règim autonòmic, el mapa territorial pinta una situació heterogènia, perquè no totes les comunitats han desenvolupat normativa específica sobre aquest tema; i les que sí l’han desenvolupat ho han fet de manera diferent.

ASPECTES MÍNIMS COMPETENCIALS

Els aspectes mínims comuns sobre els quals s’assenten les competències municipals, i que encara són un referent aplicable a totes aquelles comunitats autònomes que no han previst competències municipals sobre aquest tema, el tenim en la LGDCU, que establia que correspondran a les autoritats i corporacions locals promoure i desenvolupar la protecció i defensa dels consumidors i usuaris en l’àmbit de les seves competències i d’acord amb les legislacions estatal i autonòmica sobre els següents aspectes:

  • La informació i l’educació dels consumidors i usuaris, establint les oficines i serveis corresponents, d’acord amb les necessitats de cada localitat.
  • La inspecció dels productes i serveis d’ús o consum comú, ordinari i generalitzat (entre els quals s’inclouen els aliments) per a comprovar el seu origen i identitat, el compliment de les normativa vigent en matèria de preus, etiquetatge, presentació i publicitat i els altres requisits o signes externs que fan referència a les seves condicions d’higiene, sanitat i seguretat.
  • La realització directa de la inspecció tècnica o tècnic-sanitària i dels corresponents controls i anàlisis, en la mesura que comptin amb mitjans per a la seva realització, o promovent, col·laborant o facilitant la seva realització a altres entitats i organismes.
  • Secundar i fomentar les associacions de consumidors i usuaris.
  • Adoptar les mesures urgents i requerir les col·laboracions precises en els supòsits de crisis o emergències que afectin la salut o seguretat dels consumidors o usuaris.
  • Exercir la potestat sancionadora amb l’abast que determini en les seves normes reguladores.

D’altra banda, la Llei General de Sanitat de 1986 conté les facultats de les Corporacions Locals en matèria de Sanitat. En aquest sentit, recorda a les comunitats autònomes que hauran de tenir en compte les competències dels municipis en disposar sobre l’organització dels seus respectius serveis de salut. Per als Ajuntaments estableix un conjunt de responsabilitats mínimes en relació a l’obligat compliment de les normes i plans sanitaris pel que respecta a: proveïment d’aigües; control sanitari d’indústries, activitats i serveis, transports; control sanitari de centres d’alimentació; i control sanitari de la distribució i subministrament d’aliments, begudes i altres productes, directa o indirectament relacionats amb l’ús o consum humans, així com els mitjans del seu transport.

A tall d’exemple, a Catalunya el panorama competencial municipal va ser establert per sengles lleis de 1987, Municipal i de Règim Local de Catalunya, i de 1990, d’Ordenació Sanitària. Amb l’entrada en vigor de la nova Llei sobre Protecció de la Salut quedaran delimitades amb major precisió els serveis mínims dels ens locals en matèria de protecció de la salut, que podran realitzar directament, per mitjà de les formes de gestió que regula la legislació de règim local, o bé encarregant la seva execució al nou òrgan administratiu, l’Agència de Protecció de la Salut.

Una situació específica que la norma té en compte és la de l’Ajuntament de Barcelona, delimitada per la Carta Municipal de la Ciutat Comtal, que estableix que les activitats de salut alimentària de la seva regió sanitària siguin exercides per l’Agència de Salut Pública i Medi Ambient de Barcelona.

Bibliografía

  • REBOLLO PUIG, Manuel; Potestat sancionadora, alimentació i salut pública. Institut Nacional d'Administració Pública, Madrid, 1989.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions