Descriure les parts implicades en el procés de producció dels aliments, dissenyar sistemes de traçabilitat efectius i quines tecnologies poden ser útils en aquest camp constitueixen els principals eixos d’un estudi britànic. L’objectiu és donar resposta a la demanda dels consumidors quant a seguretat i qualitat alimentàries es refereix. El control de patògens, la capacitat de realitzar informes de forma ràpida i establir clarament la font del problema són alguns dels principals requisits que ha de complir tot bon sistema de traçabilitat, asseguren els experts. Una de les tècniques que s’estan desenvolupant en aquest camp és la identificació per radiofreqüència.
«La dispar naturalesa de les tecnologies en l’àmbit de la traçabilitat alimentària representa actualment un problema». Un grup d’experts britànics aposten per un «protocol comú per acomodar aquestes diferències i optimitzar els controls». La Unió Europea ha fet ja un primer pas i acaba de presentar una consulta pública sobre els mecanismes d’identificació per radiofreqüència (RFDI, en les seves sigles angleses), un mètode d’emmagatzematge i recuperació de dades remot que usa dispositius petits (etiquetes), com un adhesiu, que pot adherir-se o incorporar-se a un producte o animal. La finalitat és harmonitzar els nombrosos patrons tècnics sobre traçabilitat alimentària.
El mètode de recol·lecció d’informació sobre productes, llocs i transaccions és un substitut cada vegada més generalitzat dels codis de barres actuals. La seva implantació (a principis de 2006 es van vendre a tot el món 2.400 milions d’unitats, enfront dels 600 milions en 2005) s’ha traduït en una reducció de l’índex d’error d’un 20% a un 10%. La UE finança durant tres anys el projecte Bridge, enfocat a desenvolupar i ampliar l’ús d’aquesta tecnologia en indústries de l’alimentació i begudes. Un dels principals problemes a l’aplicació d’aquest sistema és el seu elevat cost, així com el poc coneixement i confiança que encara es té d’ell. El projecte reuneix 31 organitzacions internacionals i universitats de la UE i Xina. Des del seu inici, la tècnica RFDI s’ha perfilat com la panacea per a una informació de la cadena alimentària més completa, assegura Henri Barthel, coordinador de Bridge. En l’àmbit alimentari, el projecte espera poder demostrar com es redueix la presència d’aliments en mal estat, la qual cosa contribuirà a millorar la seguretat alimentària.
Del codi de barres al xip
La tecnologia RFDI avança com a mètode per a la identificació i seguiment dels alimentsLa tecnologia basada en la identificació per radiofreqüència es perfila cada vegada més com un potencial substitut dels tradicionals codis de barres, utilitzats de forma generalitzada en la indústria alimentària per a la identificació dels aliments. De fet, es calcula que el nombre d’aquests identificadors en els propers 10 anys pot arribar a ser molt superior a l’actual, una vegada se superin els principals problemes actuals, com el seu elevat cost. L’etiqueta electrònica conté un codi i un nombre de sèrie únics que bé pot associar-se a una caixa de productes o a un article individual. La lectura de la informació es realitza a través de senyals de radi, sobretot amb sensors, la qual cosa permet, per exemple, conèixer la caducitat dels aliments.
Una dels principals avantatges de l’etiqueta RFID ve donada per la seva unicitat. Cada producte pot ser seguit de forma individual durant tot el procés de producció, des de l’origen fins que arriba al consumidor. Aquesta és una de les principals diferències entre els dos sistemes: mentre el codi de barres identifica un tipus de producte (per exemple, ampolles d’aigua), el nou sistema és capaç de detectar una unitat (una ampolla concreta). L’etiqueta electrònica (o tag) permet controlar i rastrejar un producte al llarg de tota la cadena de distribució, des del productor fins al consumidor, passant per les empreses de magatzematge i distribució o el comerç que ven el producte.
Els dispositius basats a la tecnologia RFDI, a diferència dels codis de barres, que s’adhereixen en la part externa de la superfície del producte, formen part del producte o es col·loquen sota una superfície protectora. Això els proporciona una elevada resistència a impactes externs, als quals sí són vulnerables els tradicionals codis. Perquè el funcionament sigui del tot òptim ha de comptar-se amb un lector, una microantena i una base de dades, en la qual es conté informació com la data de producció o de caducitat.
El concepte de traçabilitat va començar a implantar-se en la Unió Europea amb efectivitat a partir de 2005, amb l’entrada en vigor de la normativa europea que obliga al fet que tot producte alimentós porti en la seva etiqueta informació relativa a tots els passos pels quals ha passat, «des de la granja a la taula». La mesura pretenia llavors no només identificar l’origen del producte sinó també els processos als quals ha estat sotmès. Informació com la data d’envasament, caducitat i composició és alguna de la informació bàsica que ha d’estar disponible al consumidor.
En paral·lel a la mesura normativa, la UE manté, des de l’any passat i fins a 2009, el projecte CoExtra (coexistència i traçabilitat dels sectors OMG i no OMG), destinat a oferir els mètodes de gestió i d’informació que permetin conèixer si un producte conté o no organismes modificats genèticament (OMG), un dels camps més complexos. En total, 250 investigadors de18 països de la UE, a més de Rússia, Brasil i Argentina, coordinats per l’Institut National de la Recherche Agronomica (INRA, en les seves sigles franceses), són els encarregats de desenvolupar un «corpus de coneixement» en aquest sector.
