Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Normativa legal

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

L’Europa dels envasos reutilitzables

La norma comunitària promou prioritàriament la prevenció en la producció de residus i valora per igual les diferents fórmules de valorització

Alguns Estats membre de la Unió Europea promocionen per mitjà de la seva legislació interna la utilització d’envasos reutilitzables per a begudes. El Tribunal de Justícia deurà ara pronunciar-se sobre si aquesta pràctica va en contra del dret comunitari o està justificada com a mesura de defensa del medi ambient.

A principis de maig de 2004, l’Advocat General Dámaso Ruiz-Jarabo va presentar les seves conclusions davant el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, sobre un assumpte que enfronta des de fa anys a productors de begudes refrescants amb el Govern alemany. El tribunal administratiu teutó ha suspès el procés, plantejant al Tribunal de Justícia quatre qüestions prejudicials sobre la interpretació del dret comunitari a aquest assumpte. Les preguntes se centren en si les citades normes prohibeixen als Estats membres donar prioritat als envasos reutilitzables de begudes enfront dels valoritzables o impedir la venda de refrescos en recipients d’aquesta última classe, en determinades circumstàncies.

La justícia europea ja va tenir ocasió de pronunciar-se fa uns anys en l’assumpte que enfrontava a la Comissió amb el regne de Dinamarca per la prohibició d’importar cervesa i refrescos de gas en llaunes. De moment, la balança està a favor dels fabricants.

Un assumpte d’envasos
La norma comunitària fixa com a primera prioritat la prevenció i col·loca en el mateix pla la reutilització, el reciclatge i altres formes de valorització de residus
El procés alemany es va iniciar per la reclamació efectuada per modestos fabricadors de begudes amb domicili social a Àustria, l’activitat principal del qual consistia a exportar a Alemanya refrescos, amb i sense gas, sucs de fruites i aigua embotellada en envasos d’un sol ús susceptibles de valorització. Estant adherides a un sistema integrat de gestió d’envasos usats i dels seus residus, i per tant, exemptes de cobrar als seus clients, en concepte de dipòsit, una quantitat per cada beguda, ho van perdre arran de la publicació per part del Govern alemany dels resultats respecte al percentatge global de begudes venudes a Alemanya atenent el seu envàs.

Segons la legislació alemanya de 1998, quan el percentatge global de begudes venudes en aquest país en recipients reutilitzables baixa del 72%, que va ser la quota aconseguida per a aquesta mena d’envasos l’any 1991, i que es pren com a referència als efectes comentats, els agents econòmics han de començar a recaptar el dipòsit i a responsabilitzar-se de la valorització de les ampolles.

Les dades publicades al juliol de 2002 pel Govern federal sobre la proporció que els recipients reutilitzables representaven en el seu conjunt indicaven que, per a totes les begudes amb excepció de la llet, el percentatge s’havia situat, en el període comprès entre maig de 2000 i abril de 2001, per sota del 72%. La mesura governamental afectava els sectors de l’aigua mineral, la cervesa i els refrescos amb gas, categories per a les quals no s’havien aconseguit les quotes específiques reeixides en 1991. Per això, les empreses afectades van quedar obligades, a partir de 2003, a cobrar el dipòsit, així com a acceptar la devolució dels envasos usats i a valorar-los.

Les empreses demandants consideraven que aquesta mesura constituïa una restricció de les seves exportacions a Alemanya, i una infracció del dret comunitari. A més de les parts implicades en el plet, van presentar observacions escrites en aquest procés els governs francès, italià, el dels Països Baixos, l’austríac i la Comissió. La vista, que es va celebrar el 2 de març de 2004, va donar pas a les conclusions de l’Advocat General, quedant l’assumpte únicament pendent de sentència.

Normes per a reduir els residus
El Reglament alemany sobre envasos, de 21 d’agost de 1998, promou diverses mesures per a aconseguir l’objectiu d’evitar o de reduir la incidència dels residus d’envasos sobre el medi ambient. Aquesta normativa defineix els recipients reutilitzables com els destinats a servir diverses vegades per a la mateixa finalitat.

Atenent el que disposa la norma en qüestió, els productors i els distribuïdors de begudes envasades en recipients d’un sol ús cobren un dipòsit per unitat, al llarg de tota la cadena comercial, encara que poden alliberar-se d’aquesta obligació, a la qual se sumen les de recollida i valorització de les ampolles buides, participant en un sistema integrat de gestió d’envasos i dels seus residus. Alemanya compta amb una proporció d’envasos reutilitzables molt alta, per sobre del 90% per a l’aigua mineral, d’un 35% per als refrescos sense gas, i d’un 74% per a aquells amb gas; d’un 82% per a la cervesa, i d’un 29% per al vi.

Pel que respecta a la legislació comunitària, una Directiva de 1994 tenia per objecte harmonitzar les mesures nacionals sobre gestió d’envasos i residus d’envasos per a prevenir o reduir el seu impacte ambiental en tots els Estats membre, així com en països tercers, i assegurar d’aquesta forma un alt nivell de protecció. D’altra banda, pretenia garantir el funcionament del mercat interior dins de la Comunitat.

Amb ella van arribar les mesures destinades, com a primera prioritat, a la prevenció de la producció de residus d’envasos i a la reutilització d’envasos, al reciclatge i altres formes de valorització de residus d’envasos i, per tant, a la reducció de l’eliminació final d’aquests residus. El seu articulat, a fi de complir amb els objectius marcats per la Directiva, instava als Estats membre a adoptar les mesures necessàries perquè s’establissin sistemes de devolució o recollida d’envasos usats o de residus d’envasos procedents del consumidor, de qualsevol altre usuari final o del flux de residus, amb la finalitat de dirigir-los cap a les alternatives de gestió més adequades; o bé, de reutilització o valorització, inclòs el reciclatge, dels envasos o residus d’envasos recollits.

Els sistemes descrits es van concebre per a estar oberts a la participació dels agents econòmics dels sectors afectats i a la de les autoritats públiques competents. Els mateixos s’apliquen també als productes importats, però sempre que el seu tracte no sigui discriminatori, i s’evitin obstacles al comerç i distorsions de la competència.

Ateses les argumentacions de l’Advocat General, la norma comunitària no ofereix cap base per a preferir els sistemes de reutilització als de reciclatge i a les altres formes de valorització. Segons addueix, la norma no fixa cap ordre jeràrquic, atribueix la primera prioritat a la prevenció de la producció de residus i col·loca en el mateix pla la reutilització, el reciclatge i les altres formes de valorització citades. I si bé és cert que en algun punt es promou que les anàlisis del cicle de vida s’acabin com més de pressa millor, per a justificar un ordre de preferència precís entre els envasos reutilitzables, els reciclables i els valoritzables, en la pràctica els estudis realitzats en alguns països no semblen haver arribat encara a resultats definitius.

Entre la prevenció i la reutilització
L’Advocat General considera que no cal assimilar els conceptes de prevenció i reutilització definits en la Directiva. La prevenció consisteix tant en la reducció de la quantitat i de la nocivitat per al medi ambient dels materials i les substàncies emprats en els envasos i en els residus d’envasos, com en la disminució de l’embalatge en el procés de producció, en la comercialització, la distribució i l’eliminació, en particular mitjançant el desenvolupament d’elements i tècniques no contaminants.

D’altra banda, la reutilització es defineix com tota operació en la qual el recipient, concebut i dissenyat per a dur a terme un nombre mínim de circuits o rotacions al llarg del seu cicle de vida, és emplenat amb la mateixa fi per al qual va ser creat, amb o sense l’ajuda d’agents auxiliars, convertint-se després en residus.

La regla bàsica de la prevenció es troba en l’annex II de la Directiva, quan recull els requisits específics sobre l’elaboració i la composició dels envasos: «han de construir-se de tal forma que tant el seu volum com el seu pes siguin el mínim adequat per a mantenir el nivell de seguretat, higiene i acceptació necessari per al producte embotellat i per al consumidor, és a dir, la prevenció atén el disseny del recipient i al seu procés de fabricació, a fi de reduir i evitar en origen la generació de residus». Unes mesures que s’apliquen per igual als recipients reutilitzables, com als reciclables.

Reutilitzables i Reciclables
La Directiva permet a les autoritats públiques afavorir els sistemes de reutilització dels envasos susceptibles de successius emplenats sense perjudicar el medi ambient, i a donar preferència a la prevenció de la producció de residus d’envasos. No obstant això, això no significa que es prevalgui als reutilitzables enfront del reciclatge i les altres formes de valorització; i que no hagin de respectar-se els principis bàsics del Tractat.

Les empreses demandants en el litigi principal defensen que les normes de la Directiva, en particular el seu annex II, cobreixen de manera exhaustiva els riscos que els envasos representen per al medi ambient, argumentant que «els requisits bàsics de protecció no són unes clàusules mínimes que puguin completar-se pel dret nacional mitjançant la imposició de quotes d’envasos emplenables». I és que, segons addueixen, els d’un sol ús reciclables i valoritzables en forma de recuperació d’energia satisfan també les exigències mínimes, per la qual cosa no procedeix restringir la venda de begudes en aquesta classe de recipients.

En estimar, de manera global, que els envasos reutilitzables són ecològicament correctes i que els d’un sol ús resulten perjudicials per al medi ambient, la regulació alemanya discrimina a aquests últims i a les begudes que contenen. El Govern austríac, el francès i l’italià, van coincidir amb aquesta apreciació.

Amb la Directiva a la mà, els Estats membres no poden impedir la posada en el mercat dels envasos que compleixin els requisits bàsics previstos en l’annex II de la Directiva, que han estat objecte d’harmonització; encara que el legislador comunitari vegi amb bons ulls les accions de les autoritats nacionals en favor dels sistemes de reutilització d’envasos que comportin una forma indirecta de prevenció de residus, però sempre que no interfereixin en la bona marxa del mercat interior. I és que la norma comunitària situa en un pla d’igualtat els sistemes de devolució i els de recollida, així com els de reutilització i els de valorització, inclòs el reciclatge, amb l’únic requisit que permetin aconseguir els objectius marcats.

L’anàlisi que realitza l’Advocat General de la situació plantejada li porta fins i tot a considerar els envasos d’un sol ús com una alternativa interessant des del punt de vista mediambiental. Segons raona, en el seu afany per afavorir les ampolles reutilitzables per a protegir el medi ambient de les seqüeles del reciclatge i de la valorització dels residus d’envasos d’un sol ús, el Govern alemany no sembla haver tingut en compte altres factors (com els tractaments de neteja i d’esterilització aplicables als recipients emplenables, el consum de carburant, les emissions a l’atmosfera i el desgast de les vies de comunicació, si la distància de transport sobrepassa un nombre determinat de quilòmetres, amb l’inevitable increment en la densitat del trànsit i el risc d’accidents), la ponderació dels quals serveix de contrapès als pretesos avantatges ecològics.

Finalment, considera que no sembla que la imposició d’un dipòsit sobre els envasos d’un sol ús sigui una mesura idònia per a promoure l’ús dels reutilitzables. Creu, en aquest sentit, que el que s’aconsegueix amb certesa és que el comprador o qualsevol altra persona interessada retorni els buits per a recuperar l’import satisfet, que no és poc, però, davant la necessitat de pagar pels uns i els altres, el consumidor sol optar pel que li resulti més còmode i no necessàriament pel qual sigui menys contaminant. I conclou que la controvertida normativa alemanya no pot emparar-se en la protecció del medi ambient com a exigència imperativa capaç de limitar l’aplicació del Tractat, per no complir el principi de proporcionalitat.

REUTILITZACIÓ I PREVISIONS A EUROPA

Img basura1
Atès un informe provisional realitzat per la Comissió en 1999 sobre l’aplicació de la Directiva de 1994, a la Unió Europea es reutilitza un terç dels envasos de begudes alcohòliques, aigua mineral i vi. Els materials d’envàs més reutilitzats són el vidre i el PET. Els Estats membre del nord disposen de sistemes de reutilització molt més desenvolupats que els Estats meridionals.

Pel que respecta al reciclatge, els objectius establerts en la present Directiva han demostrat ser realitzables i les diferències geogràfiques poc importants. Com a conclusió el citat informe indica que l’únic material la taxa de reciclatge del qual continua sent reduïda és el plàstic.

D’altra banda, i respecte a perspectives de futur sobre la qüestió, en data 7 de desembre de 2001 la Comissió va presentar una proposta de directiva del Parlament Europeu i del Consell per la qual es modifica la Directiva de 1994, relativa als envasos i els seus residus, i estableix nous objectius d’aprofitament i reciclatge més ambiciosos, que hauran d’aconseguir-se abans del 30 de juny de 2006.

La nova proposta normativa proposa que els percentatges globals d’aprofitament i reciclatge hauran d’estar compresos entre un 60% i un 75%, i entre un 55% i un 70%, respectivament. També es fixen objectius específics de reciclatge per materials: un 60% per al vidre, un 55% per al paper i el cartó, un 50% per als metalls i un 20% per als plàstics (únicament reciclatge mecànic i químic). Per a Grècia, Irlanda i Portugal es concedeix un termini suplementari, havent d’aconseguir aquests objectius abans del 30 de juny de 2009.

Bibliografía

NORMATIVA

  • Directiva 94/62/CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de desembre de 1994, relativa als envasos i els seus residus (Diari Oficial L 365 de 31 de desembre de 1994).
ASSUMPTE JUDICIAL
  • Assumpte C-309/02. Radlberger Getränkegesellschaft mbH & Co., S. Spitz KG contra Land Baden-Württemberg

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions