Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Normativa legal

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

L’idioma en les etiquetes

L’etiquetatge dels productes alimentosos és un aspecte fonamental en matèria de seguretat alimentària. No obstant això, no tots els elements o dades que conformen l’etiqueta tenen atribuït el caràcter de “bàsics”. Aquesta consideració permet la inclusió d’idiomes propis de comunitats autònomes en les etiquetes, segons estableix una sentència recent del Tribunal Suprem.

Com a regla general, la legislació espanyola relativa a etiquetatge considera com a bàsics la llista d’ingredients, les instruccions de conservació i la manera d’ocupació. Com a conseqüència, només aquestes indicacions han d’anar obligatòriament expressades, com a mínim, en castellà en l’etiquetatge dels productes alimentosos que es comercialitzin a Espanya. La norma, no obstant això, no afecta a aquells productes tradicionals elaborats i distribuïts exclusivament en l’àmbit d’una Comunitat Autònoma amb llengua oficial pròpia.

Així ho ha fixat una recent sentència del Tribunal Suprem, dictada al juny de 2002, que ha resolt el contenciós que sobre aquest aspecte va plantejar la Federació d’Empresaris d’Indústries Alimentàries i Begudes (FEIAB) contra alguns dels preceptes del Reglament de 1999 pel qual es va aprovar la norma general que regula l’etiquetatge, presentació i publicitat dels productes alimentosos. La sentència desestima totalment les seves pretensions.

La base del recurs


La FEIAB considerava que alguns dels articles del Reglament de la Norma general d’etiquetatge (Reial decret 1334/1999, de 31 de juliol) eren contraris al dret comunitari. La impugnació dels reclamants tenia la seva base en el fet que el legislador espanyol no havia adaptat correctament el que es disposa en una Directiva comunitària de 1997 per la qual es determinava que els Estats membres procuraran prohibir en el seu territori el comerç de productes alimentosos en els quals no figurin determinades especificacions obligatòries en el seu etiquetatge.

D’una banda, la impugnació tenia la seva base en el fet que la norma espanyola havia considerat com a bàsiques únicament tres de les nou especificacions que la norma comunitària considerava com a obligatòries a l’efecte d’etiquetatge, i com a requisit previ de comercialització dels productes alimentosos. Les especificacions que la norma comunitària considera com a obligatòries són les que la norma espanyola estableix com a bàsiques (llista d’ingredients, les instruccions de conservació i la manera d’ocupació), així com unes altres que versen sobre la individualització del fabricador, el producte, les característiques del producte (denominació de venda, quantitat neta -si es tracta de productes alimentosos preenvasats- lloc d’origen o procedència en els casos en què la seva omissió pogués induir a error, i identificació del fabricador, envasador o venedor), data de durada mínima o data de caducitat (segons sigui procedent), i el grau alcohòlic per a les begudes de grau en volum superior a 1,2 per cent.

D’altra banda, la norma comunitària considera que no és obligatori expressar les especificacions dels productes en castellà, si es tracta de productes tradicionals elaborats i distribuïts exclusivament en l’àmbit d’una Comunitat Autònoma amb llengua oficial pròpia.

Alguna cosa més que una qüestió jurídica


La temàtica plantejada va més enllà d’una estricta qüestió jurídica, ja que s’entremesclen unes altres de caràcter lingüístic, econòmic i de protecció de la salut del consumidor. I és que la no consideració com a bàsiques de les altres “ especificacions” per l’Estat, determina que les Comunitats Autònomes poden dictar normes sobre la matèria i autoritzar l’ús d’altres llengües, diferents al castellà, respecte a l’etiquetatge i envasament de productes alimentosos, amb la “conseqüent desinformació del consumidor i el risc per a la salut”, segons s’argumentava des de la FEIAB.

En aquest sentit, els recurrents consideren que totes les especificacions establertes per la norma comunitària haurien d’expressar-se en una llengua “fàcilment intel·ligible” per al consumidor, i no sols aquelles que s’han determinat com a bàsiques, atès que en aquest cas “permet que les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia imposin la seva llengua en l’etiquetatge dels productes.”

A més s’argumenta que el Tribunal Constitucional va determinar que l’Estat és competent per a disciplinar les dades que han de figurar en l’etiquetatge dels productes alimentosos, donades les repercussions que la informació oferta pot tenir per a la sanitat dels consumidors. La declaració de la legalitat de la norma impugnada implica, segons la FEIAB, una obligació afegida no escrita, com és que la indústria alimentària hauria de produir, “mantenir i emmagatzemar estocs diferents d’envasos, etiquetes i productes en funció del lloc de destinació dels mateixos i de la llengua que ha d’utilitzar-se”.

Bàsiques, segures i comprensibles


La desestimació del recurs plantejat per la FEIAB determina com a adequat a la normativa comunitària el Reglament pel qual s’aprova la norma general que regula l’etiquetatge, presentació i publicitat dels productes alimentosos.

En conseqüència, només la llista d’ingredients, les instruccions de conservació i la manera d’ocupació són considerades com a esments bàsics de l’etiquetatge dels productes alimentosos, i han d’expressar-se en castellà per ser les especificacions més importants i més relacionades amb la sanitat, a fi de garantir que la informació que ofereixen sigui intel·ligible per al major nombre de consumidors.

La resta de les especificacions, és a dir, les sis restants de les nou que estableix el legislador europeu, entren en l’òrbita d’aquelles Comunitats Autònomes que tenint llengua pròpia, hagin assumit les competències sobre la matèria de la qual es tracta. L’únic límit que s’estableix és que s’especifiquin en una llengua fàcilment comprensible per al consumidor.

D’aquesta forma, els productes tradicionals elaborats i distribuïts exclusivament en l’àmbit d’una Comunitat Autònoma podran etiquetar-se en la llengua oficial pròpia per ser “fàcilment comprensible per als consumidors”. La consideració afecta fins i tot als esments que fan referència a la llista d’ingredients, les instruccions de conservació i la manera d’ocupació, les quals podran expressar-se en la citada llengua.

Bibliografía

REFERÈNCIES LEGALS

  • Sentència del Tribunal Suprem, Sala 3a, Secció 4a, Sentència de 4 de juny de 2002. Referència del DRET 2002/26362. Veure Diari de Jurisprudència EL DRET número 1658, de 18 de setembre de 2002.
  • Reial decret 1334/1999, de 31 de juliol, pel qual s'aprova la Norma general d'etiquetatge, presentació i publicitat dels productes alimentosos (BOE 202/1999, de 24 d'agost de 1999).
  • Directiva 97/4/CEE, del Parlament Europeu i del Consell, de 27 de gener, per la qual es modifica la Directiva 79/112/CEE, del Consell, relativa a l'aproximació dels estats membres en matèria d'etiquetatge, presentació i publicitat dels productes alimentosos destinats al consumidor final. (DOTZE 43/1997, de 14 de febrer de 1997).

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions