Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

L’impacte de les noves etiquetes dels OGM

Des del 19 d'abril, tots els productes modificats genèticament o que els incorporin en la seva composició hauran d'advertir-ho en l'etiqueta

La nova normativa europea sobre traçabilitat i etiquetatge per als transgènics persegueix garantir la llibertat del consumidor a triar, així com controlar l’evolució d’organismes modificats genèticament d’origen vegetal destinats a la seva comercialització. Però per a complir aquests objectius, les diferents administracions i laboratoris europeus s’enfronten a nous reptes. Els principals són d’ordre tecnològic i de compliment.

El febrer passat, un estudi del British Food Journal signat per Mark Partridge i Denis Murphy de la Universitat de Glamorgan (Gal·les), revelava que una part important del menjar orgànic del mercat britànic tenia traces de soia transgènica. La pitjor part de la notícia era que vuit dels deu productes contaminats estaven certificats com a lliures de transgènics per organitzacions com la Soil Association, si bé la contaminació era mínima -de 0,1% al 0,7%- però es posava en relleu les dificultats en el control de la ruta que segueixen els transgènics en el mercat.

Evitar això és el que persegueix la nova normativa sobre traçabilitat i etiquetatge, que s’aplicarà des d’ara i paral·lelament a la derogació de la moratòria sobre transgènics. Els objectius generals persegueixen, entre altres coses, garantir la llibertat d’elecció del consumidor, avaluar els possibles efectes sobre el medi ambient dels transgènics (en el cas de plantes, per exemple) i seguir al llarg de tota la cadena de producció i distribució els aliments en previsió d’un imprevist risc per a la salut humana.

Perquè la normativa funcioni han de definir-se mètodes validats de detecció de transgens

Això implica una complexa xarxa d’informació que cobreix tots els operadors i etapes del mercat: què està modificat genèticament i què no, la seva procedència i destinació, si s’aplicarà a alimentació humana o animal, i informació especifica de quina modificació genètica s’ha fet. Un codi de nou dígits alfanumèrics és el que identificarà al producte biotecnològic en l’etiquetatge. Aquest sistema europeu de codificació estarà vinculat amb la base de dades Biotrack de l’OECD, així com amb la Biosafety Clearinghouse impulsada en el protocol de Cartagena, de manera que es garanteixi que no hi ha duplicacions en els codis.

Aquest és, en línies molt parques, el nou marc. Un benefici inqüestionable és que el consumidor podrà decidir lliurement. Però que això funcioni depèn en gran manera de la transparència en la informació i de la capacitat d’anàlisi i monitoratge, i de la disponibilitat de mètodes validats de detecció de transgens (els gens inserits), sense els quals la traçabilitat no passaria de ser bones intencions.

Validació de mètodes
És el que estan fent de forma coordinada l’Institut de Salut i Protecció al Consumidor (IHCP en les seves sigles originals), la Xarxa Europea de Laboratoris d’OGM (ENGL) i el Joint Research Centri (JRC), que prepara mostres i les envia juntament amb el protocol d’anàlisi a la xarxa de laboratoris, per a després recollir les dades i comprovar si els resultats coincideixen amb el contingut real de les mostres. Una vegada validat un mètode, és proposat al Comitè Europeu de Normalització.

El desenvolupament d’aquests protocols no és fútil. Quan al maig del passat 2003 es va deslligar al Regne Unit l’escàndol de les proteïnes «PCR-negatives», és a dir, indetectables -PCR (polimerasa chain reaction) és el test que s’utilitza per a detectar la presència d’ADN específic- es van fer evidents les manques en aquest sentit. En aquella ocasió, diverses partides de carn de pollastre a les quals s’havia injectat proteïnes hidrolitzades de boví van donar resultats discrepants en diferents laboratoris. Com era possible que en un laboratori detectessin l’ADN de boví en el pollastre i en un altre el resultat fos negatiu? La resposta estava en la diferència de protocols usats.

Un altre problema en el desenvolupament de protocols té a veure amb el temps. «Detectar transgènics és difícil actualment perquè cal saber què s’està buscant», explica el britànic Derek Matthews, un biológo molecular de l’Institut Nacional de Botànica Agrícola. Es necessita saber, entre altres coses, quines seqüències genètiques flanquegen l’ADN afegit o la seqüència del propi transgen afegit. Aquesta informació ha de ser facilitada per les empreses que han desenvolupat el producte, però aquestes són poc inclinades per la por al fet que altres companyies copiïn la tecnologia, i solen esperar fins a l’últim moment. El que afecta indefectiblement la possibilitat de desenvolupar amb suficient antelació el mètode de detecció.

No menys important és la preparació de mostres de productes molt processats, ja que com més processat està el producte, més difícil és detectar l’ADN. No és el mateix detectar material genètic en una llavor que detectar-ho en l’oli d’aquesta mateixa llavor.

Preparació de mostres
Un altre punt crucial és la preparació de mostres. Per exemple, com s’analitza un carregament de diverses tones de llavors o cereals? O quantes llavors es prenen de diversos sacs? Això és especialment rellevant en el cas que calgués confirmar que el carregament en qüestió està lliure de transgènics o que no té més d’un 0,5% de contaminació accidental.

En general, afirmen Simon Kay i Claudia Paoletti, de l’IHCP europeu, s’assumeix que «la contaminació segueix una distribució randomizada» el que és «molt probablement fals». Els investigadors expliquen en un informe realitzat per a la Comissió europea, que una quantitat de material particulado té un nivell d’heterogeneïtat que cal tenir en compte, ja que afectarà l’exactitud del resultat analític.

Altres limitacions tenen a veure amb el fet que per a una anàlisi es necessita un nivell mínim de còpies d’ADN (i que a menys material genètic present en la mostra, major probabilitat d’error) o amb el risc de contaminació de les mostres. Si en el procés d’anàlisi la mostra es contamina amb ADN procedent d’una altra font (del propi analista, posem per cas, o d’una altra mostra), en processar la mostra per a obtenir més còpies de l’ADN diana també s’estaran obtenint més còpies de l’ADN intrús. La manera de contrarestar és desenvolupar protocols precisos que prevegin aquests riscos.

En aquesta línia es mouen dos projectes de recerca, KeSTE i KeLDA, del JRC. En el primer s’ha abordat el desenvolupament d’un programa informàtic que ajuda a avaluar i preparar les mostres; el segon és un projecte en el qual participa Xarxa Europea de Laboratoris d’OGM (ENGL) i que suposa el primer pas per a avaluar la distribució real de transgènics en els carregaments de soia que importen els estats membres de la UE. Aquest projecte aportarà models estadístics que ajudaran a la presa de mostres. Serà, a més, el primer que aporti dades reals d’un producte dominant en el mercat europeu de transgènics.

TRAÇABILITAT MÉS ENLLÀ D'EUROPA

Img virus1
La traçabilitat dels productes biotecnològics també es contempla en el Protocol de Cartagena i en el Codex Alimentarius OMS-FAO. A més, qualsevol producte que s’introdueixi a Europa de països tercers ha de complir amb la normativa d’etiquetatge. A aquest nivell, la traçabilitat suscita dubtes importants. Un d’ells és el cost econòmic que pot suposar per als diferents països, especialment els que disposen de menys recursos. Era el que plantejava el Brasil i la Xina en l’última reunió del comitè del Codex Alimentarius, el passat estiu al Japó.

Des d’un altre ordre de coses, la vinculació de la traçabilitat amb el principi de preservació de la biodiversitat del Protocol de Cartagena, el seu ús com a garantia d’informació i com a element clau en la gestió de riscos, són aspectes en els quals la majoria de països coincideixen.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions