Fins a quin punt els pesticides que s’ingereixen amb la dieta contribueixen a augmentar el risc de càncer? Un treball de la Universitat de Liverpool afirma que contaminants ambientals com els pesticides sintètics i compostos organoclorados com els presents en plàstics poden tenir més influència del que s’ha pensat fins ara. Aquesta influència es dona especialment en aquells tipus de càncer amb dependència hormonal com el càncer de mama, testicular o de pròstata, ja que molts d’aquests compostos són disruptores endocrins i, com a tals, tenen efectes nocius sobre els sistemes hormonals.
John A. Newby i Vyvyan Howard, autors de l’article que s’ha publicat en Journal of Nutrition and Environmental Medicine, han fet una revisió de tots els treballs publicats en revistes científiques així com de les estadístiques de l’Oficina Nacional d’Estadística del Regne Unit, dels departaments de Medi ambient i Sanitat britànics, de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) o de l’Institut Nacional del Càncer d’EUA, entre altres fonts. L’objectiu és «informar a científics i especialistes metges de l’increment de la incidència de càncer al món occidental i discutir les influències ambientals en el desenvolupament del càncer», així com buscar formes de prevenció.
Molts treballs anteriors han suggerit la influència dels compostos organoclorados en el desenvolupament de càncer. No obstant això, no són concloents, asseguren els investigadors, bé perquè l’exposició als compostos carcinogénicos o disruptores endocrins és massa baixa o bé perquè l’efecte nociu potencial és massa «feble» com per ser considerat com una de les principals causes. No obstant això, estudis realitzats en laboratori, tant a nivell cel·lular com en animals, així com estudis epidemiològics, han posat en evidència que sí hi ha una relació entre aquests compostos i el desenvolupament d’alguns càncers. «Fins i tot si no són un risc per als adults, sí semblen ser-ho per als fetus en desenvolupament, bebès, nens i joves», asseguren els experts.
Els organoclorados són contaminants orgànics persistents que es dispersen i acumulen en el medi ambient i en la cadena alimentària. Per als humans, la principal via d’exposició a aquests compostos és la dieta, fonamentalment a través de carn i productes làctics. La població infantil està exposada a ells ja en l’úter, a través de la placenta, i després del naixement, a través de la llet materna.
La influència dels PCB
La principal via d’exposició als compostos organoclorados és la dieta, sobretot a través de carn i productes làctics
En opinió de Joan Grimalt, investigador del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) i un dels principals experts a Espanya en contaminants orgànics clorats, es tracta d’un treball ben fet, amb una revisió molt completa de les dades existents fins avui. La visió que dona «no és molt optimista». És veritat, diu Grimalt, que no és clar que l’augment de la incidència de càncer es degui a causes determinades, com els compostos organoclorados, o que sigui al fet que ara es diagnostiquen més o que es viu més temps. Però això no ha de ser una excusa per inhibir-se que l’epidemiologia indagui a esbrinar les causes. El treball, doncs, àdhuc sense ser especialment nou, es decanta cap al principi de precaució en contra d’una posició més o menys generalitzada en la qual, mancant evidències sobre la relació causa-efecte, molts especialistes no es plantegen encara formes de prevenció.
El que és evident, diu Grimalt, és que quan trobem que algun compost d’aquest tipus està relacionat amb el desenvolupament de càncer, la relació no és tan òbvia com en el cas de càncer de pulmó i tabac. «Això no lleva que sigui important, especialment per a alguns individus amb predisposició genètica», afirma Grimalt.
Això és el que van trobar aquest expert i altres investigadors en estudiar la relació entre el nivell en sang de compostos organoclorados, concretament bifenilos policlorados (PCB), i la mutació en els gens p53 i K-ras, oncogenes que donen motiu al desenvolupament de càncer colorectal i de pàncrees. En el primer cas, es van trobar nivells de PCB que eren el doble que el de les persones no malaltes. En el segon, els nivells de PCB eren entre dues i tres vegades més que el dels no malalts de càncer de pàncrees. Això no vol dir, adverteix Grimalt, que totes les persones que tinguin aquests nivells de PCB desenvolupin càncer sinó que tenen més risc si tenen la predisposició genètica. Es tracta més aviat d’una conjunció de factors. «Si menges molts aliments que tenen elevades concentracions d’aquests compostos i, a més, tens susceptibilitat genètica, llavors te la jugues molt», afirma Grimalt.
Opinions diverses
L’article dels britànics, centrat en gran part en estudis de l’àmbit del Regne Unit, ha aixecat allí una considerable revolada del que s’han fet ressò mitjans de comunicació com The Guardian. El treball d’Howard i Newby és qualificat com a «propaganda» per Adam Wishart, autor del llibre One in Three: a són’s journey into the history and science of càncer. Aquest últim rep les crítiques d’un lector que qüestiona la seva imparcialitat i pregunta si les fonts de finançament de Wishart són tan transparents com les d’Howard i Newby.És millor l’opció dels aliments orgànics? Per a alguns experts no, ja que també tindria efectes sobre el medi ambient, encara que reconeixen que menys que l’agricultura convencional. Altres investigadors, com Anthony Trewavas, professor de Bioquímica Vegetal a la Universitat d’Edimburg, recorda que hi ha milers d’insecticides naturals que es consumeixen cada dia amb el menjar i que poden ser carcinogénicos, així que els aliments orgànics «no reduirien», diu textualment, l’exposició als pesticides perquè els més abundants són aquells que proveeix la pròpia naturalesa. Georgina Downs, representant de la UK Pesticides Campaign, recorda que hi ha evidències substancials de la relació entre pesticides i alguns tipus de càncer, i que es requereix l’adopció de mesures preventives. D’altra banda, Anne Buckenham, directora de l’Associació per a la Protecció de l’Agricultura, s’apresta a assenyalar que els nivells de pesticides permesos en els aliments estan per sota dels límits de seguretat.
En tot aquest context, la veritat és que encara hi ha moltes coses que estan per saber-se i que l’exposició humana a organoclorados és alguna cosa relativament nou, ja que van començar a usar-se fa unes dècades. «Els PCB que tenim ara», diu Grimalt, «són herència dels anys 60-70» i donada la seva persistència és probable que romanguin en el medi ambient centenars o «milers d’anys». Els PCB són composts dels quals més clarament s’ha vist la seva toxicitat, però hi ha uns altres. L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA, en les seves sigles angleses) està avaluant tots els pesticides sintètics per determinar riscos en la salut humana i ambiental.
Avaluar l’impacte d’un pesticida en la cadena alimentària pot ser un trencaclosques. Un herbicida, en teoria aplicat només a un cultiu, pot acabar en funció de la seva persistència en el bestiar, en l’aigua, i d’aquí passar a la distribució d’aigua corrent, als insectes, a les abelles productores de mel o en altres vegetals.
L’EFSA, que acaba de donar a conèixer un informe sobre l’herbicida diclorprop-p, un de les 52 compostos que estan analitzant en la segona fase d’avaluació de pesticides, assenyala que el compost es pot acumular en la carn del bestiar. La bona notícia és que com no és molt persistent, «no és probable» que contamini les aigües subterrànies ni les aigües de superfície (rius i llacs).
Sí s’ha trobat un risc elevat i a curt termini per a alguns tipus d’aus insectívores i per a mamífers. S’ha observat que en vegetals, concretament en cereals, no roman el propi herbicida sinó els metabòlits en els quals es descompon, i dels quals encara se sap poc pel que els experts recomanen més estudis en aquesta línia.
