La dieta consumida pels astronautes durant les missions espacials és una mica més que una extravagància tecnològica. Alguns dels desenvolupaments i aliments proposats per a alimentar a la tripulació espacial en absència de gravetat estan marcant la pauta de productes que podrien distribuir-se en terra ferma en uns anys. Aquest és el cas de l’empresa escandinava Arla Foods, que ha convençut a la mateixa NASA de la necessitat de proveir el calci i els bífids de la llet als astronautes en els seus cada vegada més llargs periples.
El Centre Espacial Comercial de Tecnologia dels Aliments de la NASA ha fet públic un acord amb l’empresa suec-danesa Arla Foods per a desenvolupar un programa sobre aplicacions de la llet i els seus derivats en futures odissees espacials. El programa Lacmos: llet còsmica, segons el suec Carsten Hallund Slot (Arla Foods), no sols permetrà avaluar les necessitats nutritives dels astronautes en viatges espacials, sinó proveir també «fonts d’energia idònies» per a expedicions de trekking o per a ajudes humanitàries en situacions de catàstrofe.
Sense gravetat, un astronauta és incapaç de beure llet de manera convencional. A causa de la seva consistència líquida, la llet sura al voltant de l’estómac i no aconsegueix sadollar la sensació d’apetit. Arla treballa en productes lactis de naturalesa sòlida que, al mateix temps, siguin capaços de proveir l’energia i els nutrients de la llet.
Gelats, hortalisses i viatges espacials
La recerca d’aliments en l’espai busca, a més de nodrir als astronautes, formes alternatives de producció, conservació i nous alimentsNo hi ha parcel·la per petita que sigui en tots els EUA on no existeixi alguna nevera o màquina dispensadora de gelats. Llocs a trobar a faltar algun producte típic, el gelat seria, doncs, l’aliment més enyorat pels astronautes estatunidencs en els seus periples orbitals. La contínua renovació de sabors i presentacions, i la textura cremosa i dolç d’aquests productes enlluernen a petits i majors, però en l’espai la cosa és diferent. En una nau espacial, l’energia necessària per a deshidratar, rehidratar i conservar en fred els gelats suposa no poques pegues.
No obstant això, ja mediats els anys 60, els laboratoris Natick -adscrits a l’Exèrcit-van desenvolupar un gelat deshidratat especial per a astronautes. Els gelats en qüestió presentaven en la seva composició una elevada quantitat d’oli de coco, sòlids lactis i sucre, tot això embolicat en una capa de gelatina. Només es van arribar a utilitzar en 1968,quan els astronautes Wally Schirra, Donn Eisele i Walter Cunningham van preparar amb l’Apol·lo VII el terreny a un alunizaje posterior. La cosa no va prosperar.
La generació del Shuttle, coneixedora del paper de la dieta en la salut general, va dipositar en la NASA noves exigències alimentàries. Pomes, plàtans, pastanagues i api van formar part per primera vegada d’una expedició orbital en 1983. Després van seguir les taronges, peres, nectarines, aranges, raïm i pebrots jalapeños.
Pel que sembla, els gustos i preferències dels astronautes són els que acaben per marcar la diferència i, en aquest sentit, plàtans i taronges van acabar per rebutjar-se pel fet que l’olor que produïen acabava molestant als tripulants. En condicions de microgravetat s’ha descrit que les olors poden causar nàusees amb molta més facilitat que en la gravetat terrestre. Així mateix, totes les fruites i vegetals destinades a un vol espacial són tractades amb clor per a prevenir infeccions i empaquetades en bosses sanitàries especials.
Se sap que els astronautes russos, per part seva, tenen inclinació a les cebes, els alls i els tomàquets, per la qual cosa en les expedicions mixtes es poden preparar autèntiques amanides de fantasia. Amb tot, la seguretat mana i tots els vegetals tenen una caducitat limitada de tres dies. En les naus no hi ha neveres que permetin mantenir aquests productes en condicions durant més temps.
Sense nevera
Sembla clar que els astronautes han de deixar enrere en els seus viatges molts dels seus hàbits regulars d’alimentació, i un d’ells és l’afició per les begudes hidrocarbonadas.De nou, la culpa la té la gravetat, en el sentit que, sense ella, les bombolles de diòxid de carboni es distribueixen capritxosament en el líquid, tant en el seu envàs com en l’organisme i després d’haver begut. Per aquest motiu resten al·licient al refresc i poden causar incomoditat en l’astronauta després de la seva ingestió. Vickie Kloeris, la responsable dels programes d’alimentació del Shuttle assegura que s’han intentat diferents modificacions en les begudes de soda per a adaptar-les al transito espacial però, de moment, «no hem donat amb una fórmula acceptable».De totes maneres, fins i tot quan s’aconsegueixi un dispensador de begudes carbohidratadas en condicions, les bombolles continuarien incomodant en el sistema digestiu dels astronautes i dificultarien el seu treball.
L’organisme humà està dissenyat per a operar en condicions de gravetat terrestre, la qual cosa obliga als metges a no poques peripècies amb els seus pacients astronautes. Benjamin D. Levine, cardiòleg de la NASA, explica que el sistema cardiovascular humà disposa de sensors barorreflejos i altres mecanismes d’adaptació per a un propòsit essencial: transportar oxigen i nutrients a totes les cèl·lules de l’organisme. «Per a sobreviure en l’espai el secret és simple, has de portar el teu propi ambient amb tu; si no, et moriries». Enginyers i fisiòlegs col·laboren diàriament en la NASA per a reproduir en les naus i estacions el mateix ambient de la terra: pressió, humitat, temperatura, proporció d’oxigen en l’aire respirat. «Tot igual excepte en un aspecte: no podem portar per equipatge la gravetat de la Terra».
El cor ha d’apanyar-les-hi amb la gravetat de forma una miqueta complicada. «Quan estem dempeus el 75% de la nostra sang es troba per sota del nivell del cor, per la qual cosa aquest es veu forçat a bombar sense treva; quan no hi ha gravetat, disminueix sensiblement l’esforç del bombament i el cor s’encongeix», explica l’especialista.
Els problemes vénen quan els astronautes tornen a la Terra. No podrien donar ni un pas sense caure fulminats al sòl. «Durant el trànsit espacial, el múscul cardíac s’ha atrofiat [siguiendo los cánones de la asombrosa adaptación de que hace gala nuestro sistema cardiovascular], i al retorn hem d’emprar-nos a fons amb mesures físiques i químiques de readaptació a les condicions del nostre planeta».
En tot això el calci i els seus canals exerceixen una labor fonamental. Es calcula que un astronauta arriba a perdre un 10% de la seva massa òssia durant un any en l’espai. Se sap, a més, que el projectat viatge tripulat a Mart trigarà aproximadament 2 anys i mig a completar la trajectòria. Arla disposa ja d’una varietat de iogurt fresc en quatre sabors i unes barres de xocolata (preparades en col·laboració amb la multinacional xocolatera danesa Toms) per a garantir l’equilibri càlcic dels astronautes.
