Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Menjar segur a l’Iraq

Dues terceres parts de la població iraquiana depenen de l’ajuda humanitària fixada per la comunitat internacional amb la intenció de repartir «aliments a canvi de petroli». L’ajuda va quedar interrompuda en les primeres hores del conflicte bèl·lic ara acabat de concloure. D’acord amb un informe d’Oxfam, la crisi humanitària per la falta d’aliments podria tenir proporcions molt superiors a les ajudes dissenyades des de la coalició aliada.

La guerra no és cap novetat per als 24 milions d’habitants de l’Iraq. Els iraquians porten suportant la guerra o patint les seves conseqüències des de principis dels anys vuitanta. En aquestes condicions, obtenir productes frescos a preus assequibles és una tasca més que àrdua en aquest país, sotmès a un bloqueig internacional com a conseqüència de la primera Guerra del Golf i per al qual la importació, o l’estraperlo, és la principal via d’accés als aliments bàsics. La collita d’un sol any en tot l’Iraq a penes aporta una quarta part del gra que els iraquians necessiten per a fer pa.

L’accés a aliments frescos o assegurances a l’Iraq depèn d’una ajuda internacional mediada «en excés» pel comandament militar

Però la guerra més recent ha causat més mal del que els iraquians podran suportar en els pròxims mesos si no medien mesures urgents. Enormes desplaçaments de població, danys greus a infraestructures i a xarxes de comunicacions o la brusca interrupció de les labors agrícoles, han delmat el ja de per si mateix minvat autoproveïment del país. La prioritat, assenyalen els experts, és ara aportar menjar i reprendre o implementar la producció agrícola.

Des de Roma, la FAO ha posat en marxa un programa per a garantir una producció d’entre 1,5 i 1,7 tones de cereals en la campanya de maig a juny de 2003. Es pretén, així mateix, donar celeritat al cultiu estacional de verdures i fruites fresques corresponent a la temporada de primavera i estiu, per a posar en marxa un cicle productiu agrícola mínimament capaç. Però la mateixa FAO adverteix que l’eficàcia del programa passa abans per assegurar urgentment la capacitat de reg dels cultius i l’aportació d’aigua salubre al bestiar domèstic.

Només un 30% de la població iraquiana es dedica a l’agricultura (els cereals més conreats són blat de moro i arròs). La política internacional de «aliments a canvi de petroli», segons la FAO, no ha fet sinó afeblir més encara els sectors més vulnerables de la població (ancians, dones i nens petits). L’agència de l’ONU consagrada a l’agricultura i l’alimentació persegueix l’execució d’un programa urgent valorat en 86 milions d’euros, i que inclou iniciatives com ara la plantació de vegetals frescos, potenciar la producció avícola, garantir un adequat control de les pestes que puguin afectar el bestiar domèstic, dur a terme un control estandarditzat de seguretat dels aliments i adequar sistemes de reg agrícola i aportació d’aigua al bestiar domèstic.

«A més de pau, els agricultors iraquians necessiten llavors, fertilitzants, pesticides, maquinària, combustible, peces de recanvi i eines; pinsos d’alimentació animal, vacunes i medicines d’ús veterinari…», afirma Laurent Thomas, cap dels programes especials d’emergència de la FAO.

Pla especial


Els enviaments de lots de menjar englobats en la campanya de «aliments a canvi de petroli», denuncien els experts en nutrició, no respectaven l’aportació de vitamines, proteïnes i micronutrientes essencials. La FAO espera revertir la situació amb el seu pla d’emergència, per al qual ja ha aconseguit ajudes per valor de 20 milions d’euros (menys d’una quarta part de l’estipulat).

Nacions i Unides i diverses ONG han elaborat plans especials per a garantir l’accés a aigua potable i una distribució racional d’aliments

La meitat d’aquests diners anirà destinat a un projecte pensat per a aixecar 4.000 granges avícoles en tot el país. La carn i els ous no entraven, precisament, en la campanya de «aliments a canvi de petroli». Les conseqüències van molt més allà d’un sortilegi gastronòmic: després de les sancions imposades des de 1990, la mortalitat infantil a l’Iraq no ha parat de créixer any rere any. «De quin han servit les sancions imposades a l’Iraq durant 11 anys?», es preguntava un diplomàtic de la coalició aliada en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. La ineficàcia política de tals mesures contrasta amb l’elevat preu en forma de vides humanes.

Amb anterioritat a la guerra, l’Iraq produïa uns 2.000 milions d’ous per any i mantenia una cabanya de boví de 1,5 milions de caps, sumades a uns 18 milions de cabres i ovelles; la guerra i els desplaçaments de població motivats pels últims bombardejos, no obstant això, s’han saldat amb una mobilitat de cabanyes per tot el país, amb el consegüent risc de dispersió de malalties.

L’aigua, prioritat principal


Una de les principals prioritats en aquests moments, en opinió dels experts, és garantir l’accés de la població a l’aigua potable. Per això, recomanen una urgent inspecció i reparació de tota la xarxa nacional de drenatge d’aigua, encara tenint en compte que menys del 46% de les llars iraquianes disposava d’aigua corrent amb anterioritat a la guerra.

Més greu encara és que el 70% de les plantes de tractament d’aigua del país porten sense funcionar des dels bombardejos de 1991. Llavors van resultar danyades, i les sancions han impedit obtenir recanvis per a la seva reparació.

John Cosgrave, enginyer d’aigües d’Oxfam, ha recordat per escrit al president Bush que l’Article 54 de la Quarta Convenció de Ginebra prohibeix específicament els «atacs que puguin danyar objectes indispensables per a la supervivència de la població».
Però el principal problema amb l’aigua a l’Iraq, sosté l’expert, són ara mateix els saquejos. «Per als iraquians l’aigua és un bé més preuat encara que el petroli, i existeix una autèntica batalla civil per controlar, de manera jeràrquica o anàrquica, les canalitzacions d’aigua».

El millor exemple d’aquesta situació el constitueix la ciutat de Zubayr, al sud de Bàssora, amb una població de 500.000 habitants «que estan esprement aigua de les pedres». Cosgrave informa que un avió noliejat per Oxfam va partir el passat 16 d’abril de Kent (Anglaterra) amb 17 tones d’equipament, per valor d’uns 200.000 euros, destinades a pal·liar aquesta urgència.

«En Zubayr el saqueig va motivar que fins als treballadors de l’aigua fugissin espaordits dels seus llocs per temor a la violència dels saquejadors», recorda Cosgrave en la seva carta al mandatari estatunidenc, advertint que com més temps duri la rampinya de l’aigua «pitjor i més car serà reparar els danys causats».

També l’Article 55 de la Quarta Convenció obliga a les tropes que han pres possessió del país a garantir les necessitats alimentàries i metgesses a la població. «Les forces d’ocupació, a més, han de facilitar l’accés d’organitzacions humanitàries independents a les zones més crítiques i sense restriccions».

L’AJUDA ESPANYOLA

A Espanya, Intermón critica que només el 13% de l’ajuda humanitària destinada a l’Iraq pel Govern és adequada a les necessitats reals de la població damnificada. El Govern espanyol va aprovar un pressupost de 50 milions d’euros per a tal fi, dels quals només 6,67 estan convenientment justificats.

Intermón afegeix que, en la seva major part, aquesta inversió procedeix del Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD) i apareix condicionada a la compra de productes espanyols. La gestió, composició i política de distribució de les ajudes han estat dissenyades conjuntament pels ministeris de Defensa i Afers exteriors. No passa per alt l’ONG que un any després de l’huracà Mitch només s’havia desemborsat el 4% de l’ajuda aprovada pel Govern espanyol i que, a l’Afganistan, no s’ha executat encara cap projecte espanyol de rehabilitació.

Des de les Nacions Unides es posa èmfasis en el fet que les ajudes humanitàries gestionades per militars manquen del rigor necessari per a complir la seva missió. L’OCDE va més lluny i nega que es tracti, en realitat, d’ajuda humanitària: «Es tracta d’una ajuda més cara i més ineficaç tant a mitjà com a llarg termini».

Nacions Unides adverteix també que si els governs comencen a destinar partides d’ajuda a l’Iraq per compromís polític i sense una coordinació eficaç, «pot comprometre’s la necessitat d’ajudes d’aquest tipus en altres regions del món, com a l’Àfrica subsahariana».

Segons Intermón, el Govern espanyol no ha aprovat en realitat un pla extraordinari; «es tracta de desviar unes partides per a reubicar-les en unes altres». Especifica l’organització que només 1,7 milions d’euros dels 50 aprovats pararan a entitats independents com és el cas de Creu Roja. Altres 5 milions es destinen a agències de les Nacions Unides, i la resta dels diners es presta a finalitats de «negoci i instrumentalització», subratlla Intermón.

Sabó, detergent i medicines es tenen per una prioritat sanitària de primer ordre, però la fam aguaita: soldats de la coalició aliada han testificat com la fam porta al fet que la població iraquiana empri sacs de llet en pols cedits pels mateixos soldats per a barrejar-la amb aigua contaminada, amb el consegüent risc greu d’infeccions gastrointestinals, o bé consumeixi la llet en pols a seques per falta d’aigua amb la qual fer la mescla, provocant un risc greu de deshidratació, sobretot en nens. Una altra escena dantesca són les mans i els llavis de nens cremats per cassons d’alumini amb provisions tretes del foc, consumides amb tanta avidesa que ni el dolor pot res contra la fam.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions