Mercuri mineral i mercuri orgànic

El mercuri no sols es troba en l’aigua, sinó en molts altres aliments com les verdures, peix i mariscos, entre un altre. Tot això suposa que les ingestes successives de mercuri s’aniran sumant fins a donar la ingesta mitjana diària d’aquesta substància. És aquest el risc real, el que es consumeixi un excés de productes, contaminats a petita escala tots ells, i que podran donar lloc a una intoxicació crònica.

Per aquest motiu, s’ha estipulat una concentració màxima admissible d’aquest metall, potser aparentment molt baixa, però que vol assegurar que el total es trobi sempre per sota dels llindars de toxicitat.

Mercuri mineral i mercuri orgànic

El mercuri és un metall classificat en el grup dels metalls pesants, metalls que posseeixen una elevada toxicitat, per a persones i animals. Aquesta substància cal diferenciar-la en les seves presentacions químiques per a poder inferir la seva possible toxicitat. Si la presentació química és com a tal mercuri mineral (Hg), la toxicitat és relativament baixa. Per què? Perquè els organismes animals no tenen tanta capacitat per a poder absorbir-ho en el seu intestí. És un metall pesant de difícil dissolució i absorció, que després de passar al torrent circulatori sol ser eliminat per via renal no donant problemes, tret que la concentració ingerida sigui molt elevada.

En aquest cas, arriba a nivell renal, exercint la seva funció tòxica, i pot provocar la mort del teixit i pèrdua de funcionalitat. Aquesta situació és molt poc probable i, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), només es produirà en casos d’accident amb alliberament massiu.

Però si la presència anés de metil-mercuri (mercuri orgànic) la situació seria diferent. El mercuri, quan arriba a la naturalesa, i transcorregut un temps, és transformat en el mateix medi ambient a metil-mercuri. La diferència entre el mercuri simple i el metil mercuri és molt important. Aquesta segona molècula és una forma orgànica, fàcilment recognoscible pels éssers vius, que s’acumula en l’organisme i que posseeix una elevada toxicitat, sobretot contra el sistema nerviós.

La neurotoxicidad del mercuri ha rebut, durant segles, atenció a tot el món. No obstant això, no va ser fins al brot de Minamata (el Japó) en 1950, quan realment es van considerar els efectes tòxics aguts i es planteja la necessitat del seu control. Milers de persones van resultar afectades a causa d’abocaments industrials durant anys en la badia de Minamata, la qual cosa va permetre l’acumulació de la forma orgànica en l’aigua. Els peixos de la zona, al seu torn, van acumular el metil-mercuri en el seu múscul, que posteriorment va ser consumit per la població.

Per a la detecció s’han d’aplicar tècniques molt depurades i adequadament desenvolupades. El sistema emprat és l’espectrofotometria d’absorció atòmica (metodologia de referència per a aquests casos), després de realitzar una mineralització de la mostra (eliminació de la matèria orgànica) . Aquest tipus d’anàlisi requereix temps (prop de 5 dies, depenent del nombre de mostres i de la mena de mineralització que es requereixi) i solen tenir un cost elevat.

Les concentracions considerades límit són: 1 mg de mercuri/Kg o litre de producte. Si les concentracions del metall es mantenen per sota d’aquest límit, serà molt difícil que es pugui produir una intoxicació aigua. No obstant això, l’OMS no recomana un límit d’ingesta tolerable per al mercuri, sinó per al metil-mercuri. Es deu al fet que el que preocupa realment són les lesions del sistema nerviós que la forma orgànica pot arribar a produir. Des d’aquest punt de vista, es considera un límit d’ingesta setmanal de 3.3 micrograms de metil-mercuri/Kg de pes total. Aquesta xifra indica que, com a màxim, una persona de 70 Kg hauria d’ingerir 0.2 mg de la forma orgànica a la setmana.

Situació legislativa

La legislació aplicable a la Unió Europea es recull en la Directiva 82/176/CEE del Consell, de 22 de març de 1982, relativa als valors límit i als objectius de qualitat per als abocaments de mercuri del sector de l’electròlisi dels clorurs alcalins, en la qual s’indiquen els nivells que poden eliminar-se a causa del procés industrial.

Al mateix temps, el contingut en els aliments ve regulat pel Reglament (CE) núm. 466/2001 de la Comissió, de 8 de març de 2001, pel qual es fixa el contingut màxim de determinats contaminants en els productes alimentosos i especialment per al peix en la Decisió 93/351/CEE de la Comissió, en la qual s’estableixen els continguts màxims de mercuri per als productes de la pesca.

La Comissió fa especial referència al metil-mercuri, encara que regula el mercuri per a garantir la defensa per a la salut dels consumidors, seguint les recomanacions que a aquest particular indica l’Organització Mundial de la Salut.

El mercuri no és una substància natural que es trobi normalment en el mitjà, per la qual cosa ha de ser alliberada des d’una font industrial. A partir d’aquí, es pot dipositar en fangs, en els llits dels rius, o fins i tot, en els llots o fangs de les plantes potabilitzadores d’aigua.

Aquest punt és especialment important, ja que si es produeix un abocament de mercuri al medi ambient, l’aigua pot arribar a les plantes de tractament de residus. Aquest mineral es dipositarà en els fangs, on s’acumularà, sent transformat en metil-mercuri. La conseqüència final, és que els fangs emprats per a la depuració alliberaran una quantitat relativament important de la forma més tòxica del metall. Per a evitar aquest problema, cal eliminar els llots activats, procedint a la seva destrucció i posteriorment, cal regenerar-los i començar de nou el procés de depuració normal.

D’altra banda, és freqüent que s’observi la mort de peixos en rius o llacs davant un abocament de certa importància. Quan es produeix ésto, la mort tindrà lloc per una fallada renal en els peixos, degut a aquest efecte que té el mercuri mineral sobre aquest òrgan. Si el problema es degués a un fenomen acumulatiu, el responsable seria el mercuri orgànic (metil-mercuri) per afecció del sistema nerviós. En aquest cas, els peixos actuen com a sensors o indicadors d’un problema toxicològic per als consumidors finals.

En conseqüència, si s’intervé a temps per a evitar que arribi aquest abocament a les aigües de consum, i fins i tot a les plantes potabilitzadores, es pot impedir un risc sanitari. Cal considerar que el mercuri es diluirà en els efluents, la qual cosa suposarà que anirà disminuint el risc amb el temps, fins fins i tot desaparèixer.