Els peixos marins com la tonyina o el verat acumulen més mercuri en els seus teixits i, per tant, representen un major risc per a la salut de les persones que els consumeixen. La raó no és que aquest metall es trobi en el mar en majors concentracions que en l’aigua dolça, sinó que depèn de la composició del mitjà marí, on triga més a degradar-se. Així ho revela un recent estudi realitzat per investigadors de la Universitat de Duke en Carolina del Nord (EUA).
Encara que els mostrejos demostren que l’aigua dolça conté nivells de mercuri superiors als oposats en el mar, la veritat és que aquest metall s’acumula amb més facilitat en els organismes marins. La forma més nociva del mercuri, el metilmercuri, triga més temps a degradar-se en els oceans, factor que facilita que els metall pesat arriba al medi ambient com a contaminant industrial en l’extracció d’or i altres metalls, a través de la combustió del carbó i també de les erupcions volcàniques. El mercuri de l’atmosfera s’arrossega fins a mars, oceans i masses d’aigua dolça i pot dipositar-se en l’aigua o en els sediments. El mercuri com a tal, en la seva forma no orgànica, és tòxic per als éssers vius i el medi ambient, però és la seva forma metilada, el metilmercuri, la que realment conté una elevada toxicitat amb el perill d’ocasionar greus problemes de salut. El metilmercuri és una potent toxina que pot provocar des de disfuncions renals fins a trastorns neurològics, i fins i tot, la mort.
El seu efecte nociu sobre el desenvolupament embrionari és ben conegut, per la qual cosa la seva ingesta s’evita sobretot en l’embaràs limitant aquells aliments que de forma tradicional contenen nivells més elevats com els peixos blaus de gran grandària, últimes baules de la cadena alimentària en l’entorn marí.
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) hi ha dos tipus de grups de risc que són més susceptibles als efectes nocius del mercuri a través dels aliments. D’una banda, poblacions més sensibles a l’efecte del mercuri (desenvolupament embrionari, lactants i nens petits, malalts crònics, desnutridos…), bé perquè el seu sistema nerviós en desenvolupament és molt sensible a l’exposició al mercuri, bé perquè el seu organisme deteriorat registra una mínima capacitat de lluita contra el tòxic. D’altra banda es troben els qui estan exposats a nivells més alts de mercuri (grans consumidors de peix, ja sigui d’espècies oceàniques predadoras o que viuen en zones costaneres molt contaminades amb aquest metall). En aquest últim grup també s’inclouen persones amb amalgames dentals i treballadors exposats.
El projecte europeu MERSADE (Mercury Safety Deposit) és un programa que investiga formes per emmagatzemar els excedents de mercuri líquid de forma segura. LA UE prohibirà la seva exportació fora de la UE a partir de març de 2011. A partir d’aquesta data, es considerarà com a residu, per la qual cosa es crea una incògnita sobre què fer amb els excedents, tant amb el mercuri ja extret de les mines com amb els residus usats per les empreses. En el projecte finançat per la UE en el marc de LIFE Medi ambient participen científics i investigadors del nostre país, així com de l’empresa que explota les mines de mercuri d’Almadén, el major productor europeu. Els abocaments de mercuri al medi ambient generen metilmercuri, una substància neurotóxica perillosa per a la salut. Per aquesta raó, les autoritats, a més de limitar la seva presència en els aliments, regulen el seu ús i emmagatzematge de forma segura per no generar riscos, tant per a la salut humana com per al medi ambient.
