Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Normativa legal

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Mesures de sanitat animal

La possible incidència de la sanitat animal en la salut pública ha obligat a adoptar noves mesures legals per evitar riscos, també des de la perspectiva alimentària

img_animalsp 23

La preocupació per la sanitat animal i la seva incidència en la salut col·lectiva no és una novetat. No obstant això, la qüestió ha requerit adaptar i aprovar noves fórmules normatives per fer front a nous problemes i riscos emergents que poguessin incidir sobre la salut col·lectiva, fins i tot des de la perspectiva de la seguretat alimentària i de protecció del medi ambient.


Com reconeix el legislador, l’adaptació normativa ha esdevingut en una necessitat després de la desaparició de les fronteres internes entre els Estats membres per al comerç intracomunitari. Aquesta situació ha incrementat el risc de difusió de les malalties infeccioses dels animals i altres patologies. A més, les noves condicions inclouen l’aplicació d’una tecnologia nova destinada a disminuir els costos de producció i fer les explotacions viables des del punt de vista econòmic, ja que ha donat lloc a la concentració de poblacions d’animals, amb el consegüent risc d’incrementar la difusió de les malalties i el risc major perill tant per a la població animal domèstica i silvestre com per a la humana. En alguns casos ha estat necessària la introducció de mesures dràstiques contra els animals i els productes derivats d’aquests per salvaguardar la salut pública, ja fora pel salt de malalties entre espècies com pel potencial perill que pogués donar-se pel consum de certs aliments d’origen animal.

Una llei pròpia

A Espanya, la Llei d’Epizootias de 20 de desembre de 1952 havia regulat, fins a l’entrada en vigor de la Llei de Sanitat Animal de 2003, els sistemes de prevenció, lluita, control i erradicació de les malalties dels animals. Ambdues lleis, segons els experts, han resultat ser de vital transcendència per a la salut pública. De moment, la nova Llei del 2003 ha de conviure, a l’espera d’una norma pròpia de desenvolupament i execució, amb el Reglament d’Epizootias de 1955, en tot allò que no contradigui als nous principis instaurats per la Llei, i amb la normativa comunitària, de caràcter molt intervencionista.

A més, és habitual que davant un brot o crisi puntual de risc per a la salut humana, tant l’administració comunitària com la de cadascun dels Estats membres afectats dictin normes específiques en les quals imposin les mesures a adoptar segons les circumstàncies i el potencial risc per a la salut humana. En aquest sentit, i pel que fa a la salut col·lectiva, la Llei de Sanitat Animal persegueix, entre altres finalitats, la protecció de la salut humana i animal mitjançant la prevenció, lluita, control i, si escau, erradicació de les malalties dels animals susceptibles de ser transmeses a l’espècie humana o que impliquin riscos sanitaris que comprometin la salut dels consumidors. També persegueix la prevenció dels riscos per a la salut humana derivats del consum de productes alimentosos d’origen animal que puguin ser portadors de substàncies o additius nocius o fraudulents, així com de residus perjudicials de productes zoosanitarios o qualssevol altres elements d’utilització en terapèutica veterinària.

La comunicació del risc
La Llei de Sanitat Animal persegueix la protecció de la salut humana i animal mitjançant la prevenció
La Llei de Sanitat Animal imposa a tota persona, física o jurídica, pública o privada, l’obligació de comunicar a l’autoritat competent, de forma immediata i, en tot cas, en la forma i terminis establerts, tots els focus que tingui coneixement de malalties de caràcter epizoótico, o que per la seva especial virulència, extrema gravetat o ràpida difusió impliquin un perill potencial de contagi per a la població animal, inclosa la domèstica o silvestre, o un risc per a la salut pública o per al medi ambient. En els supòsits en què no es prevegi un termini específic en la normativa aplicable, aquest serà de 24 hores com a màxim per a les malalties de declaració obligatòria.

De la mateixa forma, imposa l’obligació de comunicació de qualsevol procés patològic, que, àdhuc no reunint les característiques esmentades, ocasioni la sospita de ser una malaltia de les incloses en les llistes de malalties de declaració obligatòria. Igualment s’hauran de comunicar tots aquells fets o activitats que suposin una sospita de risc i greu perill per a la salut humana, animal o per al medi ambient en relació als productes zoosanitarios i per a l’alimentació animal.

De forma especial, s’imposa el deure comunicar a les administracions públiques, dintre del termini i en la forma escaient, les dades sanitàries exigides per la normativa aplicable en cada cas, especialment els relatius a naixements, morts, entrades i sortides d’animals, així com l’aparició reiterada d’animals morts de la fauna silvestre.

Vigilància i control
La Llei imposa als propietaris o responsables dels animals, comerciants, importadors, exportadors, transportistes, i els professionals que exerceixin activitats relacionades amb la sanitat animal, siguin persones físiques o jurídiques, el deure vigilar als animals, els productes d’origen animal, els productes per a l’alimentació animal, els productes zoosanitarios i, en general, els altres mitjans relacionats amb la sanitat animal, que tinguin o hagin tingut sota la seva responsabilitat, havent de facilitar tota classe d’informació que els sigui requerida per l’autoritat competent sobre el seu estat sanitari.

De la mateixa forma, han d’aplicar i dur a terme totes les mesures sanitàries imposades per la normativa vigent en cada cas, així com les mesures sanitàries obligatòries que s’estableixin per prevenir les malalties dels animals, o consentir la seva aplicació, així com posar els mitjans necessaris perquè es puguin realitzar les citades mesures amb les degudes garanties de seguretat, tant per als animals com per al personal que les executi.

La mesura del sacrifici animal
Les mesures que adoptin les administracions públiques per a la protecció i defensa sanitàries dels animals hauran de ser proporcionals al resultat que es pretengui obtenir, prèvia avaluació del risc sanitari, d’acord amb els coneixements tècnics i científics a cada moment, i tindran en compte l’objectiu de reduir al mínim, en tant que sigui possible, els efectes negatius que puguin tenir sobre el comerç d’animals i els seus productes.

No obstant això, no és estrany que davant determinats suposats, i per preservar la sanitat animal i, més encara, la salut col·lectiva en alguns casos, pugui ser fins i tot aconsellable adoptar mesures dràstiques com el sacrifici animal, com així ha succeït en la crisi de les «vaques boges» o en el més recent cas de la grip aviari a Europa. Des de la UE s’imposa la mesura del sacrifici davant qualsevol malaltia o causa que pugui constituir un perill greu per a les persones, com ha tingut ocasió de pronunciar-se el Tribunal de Justícia, que atorga la facultat d’ordenar el sacrifici als Estats membres, així com el desenvolupament de les operacions per fer-ho efectiu.

La Llei de Sanitat Animal imposa la mesura de sacrifici obligatori d’una forma àmplia, tant en fase de sospita, com una vegada confirmat el diagnòstic de la malaltia, i tant per als animals sospitosos, com dels malalts, dels quals corrin el risc de ser afectats, o respecte dels quals així calgui com a resultat d’enquestes epidemiològiques, com a mesura per preservar de la malaltia i quan es tracti d’una malaltia d’alta difusió i de difícil control, o quan així s’estimi necessari. Com a contrapartida negativa per als seus legítims propietaris determina que són aquests els que han d’assumir els costos derivats del sacrifici i de la seva posterior destrucció.

Malgrat tot, la norma de referència fixa un apartat d’indemnitzacions en el qual estableix que el sacrifici obligatori dels animals i, si escau, la destrucció dels mitjans de producció que es considerin contaminats donarà lloc a la corresponent indemnització per l’autoritat competent, en funció dels barems aprovats oficialment i en la forma i condicions establerts reglamentàriament. A pesar que la llei estableix com a condició per tenir dret a la indemnització haver complert la normativa de sanitat animal aplicable en cada cas, no qualsevol tipus d’infracció donarà lloc a la pèrdua de la indemnització corresponent, sinó només aquelles que de manera directa o indirecte, guardin relació causal, o caldre assignar-li qualificació de concausas, respecte a la necessitat de sacrificar bestiar determinant de la indemnització, segons han pogut precisar els tribunals de justícia.

No obstant això, haurà de tenir-se en compte que aquestes indemnitzacions en cap cas tenen el caràcter de reparació del mal causat per l’administració, per efecte del sacrifici, al ramader, sinó que les mateixes, atenent al sistema de baremización, tendiran a ser menors que el preu real de l’animal i el conjunt de danys i perjudicis patits.

MESURES SANITÀRIES DE SALVAGUARDA

A l’efecte de prevenir la introducció o difusió al territori nacional de malalties dels animals de declaració obligatòria previstes en el Codi Zoosanitario Internacional de l’Organització Internacional d’Epizootias (OIE) o en la normativa nacional o comunitària, especialment d’aquelles d’alta difusió, o per prevenir l’extensió de tals malalties en cas d’existència de casos sospitosos o confirmats o de greu risc sanitari, l’Administració General de l’Estat o els òrgans competents de les comunitats autònomes, d’ofici o a instàncies de la primera, podran adoptar les següents mesures cautelars:

  • Prohibició cautelar del moviment i transport d’animals i productes d’origen animal o subproductes d’explotació, en una zona o territori determinats o en tot el territori nacional, prohibició cautelar de l’entrada o sortida d’aquells en explotacions, o la seva immobilització cautelar en llocs o instal·lacions determinats.
  • Sacrifici obligatori d’animals.
  • Confiscació i, si escau, destrucció obligatòria de productes d’origen animal, productes zoosanitarios i productes per a l’alimentació animal, en una zona o territori determinats o en tot el territori nacional.
  • Confiscació i, si escau, sacrifici d’aquells animals que no compleixin amb la normativa sanitària o d’identificació vigent.
  • Suspensió cautelar de la celebració de qualssevol certàmens o concentracions de bestiar, en una zona o territori determinats, o en tot el territori nacional.
  • Suspensió cautelar de les activitats cinegéticas o pesqueres.
  • Realització d’un programa obligatori de vacunacions.
  • Prohibició o limitacions de la importació o entrada a Espanya, o de sortida o exportació del territori nacional, d’animals, productes d’origen animal, productes zoosanitarios i productes per a l’alimentació animal, o el canvi o restriccions del seu ús o destinació, amb o sense transformació.
  • La suspensió de les autoritzacions, la prohibició transitòria o el tancament temporal dels establiments d’elaboració, fabricació, producció, distribució, dispensació o comercialització de productes zoosanitarios i productes per a l’alimentació animal, així com el tancament o suspensió temporal d’escorxadors/escorxadors o centres en què es realitzi el sacrifici dels animals, centres de neteja i desinfecció i altres establiments relacionats amb la sanitat animal.
  • En general, totes aquelles mesures, incloses la desinfecció o desinsectació, precises per prevenir la introducció al territori nacional de malalties dels animals de declaració obligatòria, especialment d’aquelles d’alta difusió, o l’extensió de tals malalties en cas d’existència de casos sospitosos o confirmats, així com en situacions de greu risc sanitari.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions