Els compostos orgànics persistents (COP) constitueixen un ampli grup de substàncies declarades com potencialment perilloses per a la salut. Comparteixen entre elles el seu bioacumulabilidad en els teixits grassos i la seva fàcil incorporació a l’organisme a través dels aliments. Miquel Porta, professor de Salut Pública de la Universitat Autònoma de Barcelona i director del Grup d’Epidemiologia Clínica i Molecular del Càncer en l’Institut Municipal de Recerca Mèdica (IMIM) de Barcelona, és un dels millors experts en aquest camp a Espanya. Els COP constitueixen una gran varietat de compostos que arriben a l’organisme a través dels aliments, s’acumulen i danyen la salut. Entre ells, les dioxines, el DDT o el PCB. Ara com ara, assegura l’expert, no hi ha un mapa de situació per a la població espanyola encara que el risc d’una crisi alimentària és latent.
Per definició, qualsevol COP és preocupant. El problema és que a Espanya no podem assegurar si hem de preocupar-nos molt o poc. No tenim un mapa que reflecteixi els nivells de contaminació ambiental ni tampoc entre la població. Sí que tenim, en canvi, un trencaclosques amb molt poques peces, i recompondre’l no és trivial. És imprescindible conèixer la concentració d’aquestes substàncies per zones, edats i grups socials i això és alguna cosa que només pot escometre l’Administració en col·laboració amb la Universitat. Als Estats Units aquests estudis es fan periòdicament. El que demanem al Govern és que en la pròxima Enquesta Nacional de Salut (ENS) incorpori anàlisi de sang per a determinar els nivells de COP’s en la població general sana.
A Espanya mancada cultura sobre la utilitat dels indicadors mediambientals i sanitaris. És com conduir un cotxe sense mapa i sense tauler de comandament. Al final no saps ni quanta gasolina portes. Per a les polítiques ambientals i de salut pública falten indicadors fiables. Tenim molts indicadors econòmics, industrials, turístics… Qualsevol regidor coneix les dades econòmiques del seu ajuntament. I no diguem el Ministeri d’Economia. Però els de Medi Ambient, Sanitat i Agricultura a penes coneixen la situació dels COP’s. I el que coneixen, estrany és que ho difonguin. El ciutadà no coneix quina anàlisi es fan als aliments, amb quina freqüència i amb quins resultats.
“El ciutadà ha d’exigir a l’Administració que faci anàlisi dels aliments, apliqui la legislació i erradiqui l’ús de COP’s”Sabem poquíssim. Els estudis efectuats són molt puntuals, de zones molt concretes i no es poden extrapolar a tota Espanya. Per exemple, Jordi Sunyer i Joan Grimalt [ambos investigadores del IMIM] han fet estudis en la població de Flix (Tarragona), on hi ha una planta electroquímica i han trobat nivells relativament alts d’hexaclorobenceno i DDE, que és el principal metabòlit del DDT. Però res d’això és extrapolable a altres parts. El que sí que sabem que el DDE està present en totes les poblacions occidentals, perquè hem estat exposats al DDT durant dècades.
La principal via d’entrada a l’organisme són els aliments rics en greix. Els COP’s són lipofílicos. Per això diem que els encanten els greixos, que és el lloc on s’acumulen. A més, es transmeten al fetus durant l’embaràs.
No crec que la solució vagi a ser tan complicada. I em sembla impresentable que un polític democràtic prefereixi no saber-lo. Tots hem d’assumir que els COP’s no es poden erradicar de la nit al dia. Però, encara que els meus fills van néixer amb DDE, es pot evitar que als meus néts els ocorri el mateix. Hi ha coses concretes que es poden fer.
Una d’elles és fer que es compleixi la directiva europea sobre eliminació de PCB, que diverses zones d’Espanya incompleixen. També es pot millorar el tractament dels residus industrials, que alliberen molts COP’s. També podria començar-se a preparar l’aplicació del Conveni d’Estocolm, que ha estat ratificat per Espanya [a falta de un trámite], i que exigeix realitzar estudis de recerca i campanyes de sensibilització sobre els COP’s. El conveni exigeix tenir un pla d’implementació per a erradicar una dotzena de COP’s, però el govern no ha presentat cap idea de com començar a elaborar-lo.
Neira és una persona competent i no crec que pensi com en el segle XIX. Avui dia els bons polítics saben que l’acció intersectorial, el treball comú entre administracions, per exemple, és fonamental. Els COP’s competeixen a Medi Ambient i a Sanitat. Però també a Indústria, Economia i Agricultura. Amb les «vaques boges» ja es va veure que necessària era la coordinació. A més, ja s’han detectat COP’s en aliments en concentracions significatives. Sanitat sap que el problema existeix. Una altra cosa és que vulgui exercir algun lideratge amb les comunitats autònomes.
És cert. L’Administració canvia quan ho exigeixen els ciutadans, però qualsevol dia sortirà un estudi alertant sobre els alts nivells d’hexaclorobenceno, lindano o cadmi. Jo no m’invento res. Volen que aparegui una crisi per a actuar?
“No és veritat que els nivells de dioxines baixin de forma continuada des de fa anys”Aquest és un problema col·lectiu que ha de solucionar la societat. Com a individu, pot evitar el menjar escombraries i la brioixeria industrial, que sovint s’elabora amb grasses animals reciclades. El consumidor pot intentar evitar el greix de les carns i del peix… Els COP’s són un argument més a favor d’una dieta variada i rica en fruites i verdures.
Ni la mantega ni el boví ni el xai ni el peix. En aquests aliments també s’acumulen COP’s. Per això diem que no existeix una escapatòria individual. Un no pot anar al mercat i preguntar-li a la pescatera ‘Què tal va avui el lluç de PCB?’. El realista és exigir a l’Administració que faci anàlisi dels aliments, apliqui la legislació i erradiqui l’ús d’aquests compostos. El realment pràctic és treballar per al mitjà i llarg termini.
El DDT es va prohibir cap a 1977, però no conec cap estudi sobre el compliment de la prohibició. Continua apareixent perquè el seu semivida és d’uns vuit anys. No és que tard vuit anys a desaparèixer, sinó que als vuit anys la concentració s’ha reduït a la meitat. Si apareix és perquè s’importen pinsos i aliments contaminats, i perquè s’usen greixos contaminats per a alimentar al bestiar i al peix. A Espanya el DDT està prohibit, però qui sap quina concentració té el blat de moro que importem. D’altra banda, no és veritat que els nivells de COP’s estiguin baixant de forma continuada des de fa anys a tot arreu com s’ha dit últimament. Algun estudi ha constatat que els nivells de dioxines han augmentat un 40% en els últims anys.
No sols dioxines: en els pollastres belgues també hi havia PCB. El penso que menjaven les gallines estava contaminat amb PCB i les concentracions en els ocells i en el pinso eren similars. I en els ous que posaven també. Així que nosaltres que ens mengem les gallines i els ous, tenim també un patró de PCB semblant. Bèlgica no és el tercer món. És versemblant que ocorrin accidents de tant en tant. El que no és lògic és que els sistemes de detecció siguin tan febles.
Els efectes sobre la salut dels COP’s es deuen en part al fet que són disruptors endocrins, compostos que alteren el sistema hormonal. Estan probablement associats almenys a una desena de malalties. Pel que s’ha comprovat en diferents estudis, augmenten el risc d’infertilitat i en les primeres etapes de la vida originen malformacions congènites, alenteixen l’aprenentatge i disminueixen la capacitat d’aprenentatge. En adults preocupa també la possibilitat que els COP’s puguin augmentar el risc de sofrir malalties neurodegeneratives. Altres estudis suggereixen que predisposen a patir malalties cardiovasculars i que són promotors de diversos tipus de càncer.
Miquel Porta apunta que «hi ha estudis que indiquen que contribueixen a causar diabetis». I afegeix: «Pot ser que només sigui un 7% dels casos de diabetis juvenil, però entre tots hem de decidir si això és molt o és poc i si volem actuar per a evitar-ho».
El problema dels COPS, doncs, no és tant el risc individual com que tota la població està exposada, explica Porta. «El risc individual de sofrir malalties ocasionades pels COPS probablement és petit, però en estar exposada tota la població, el nombre de casos pot ser alt». Per això diu que cal quantificar quanta població està exposada a determinades concentracions. És semblant al que els científics i l’administració han fet amb el tabac. «Ara sabem quanta gent mor a causa del tabac, quantes malalties li són atribuïbles, a quanta gent afecta el fum». Quantificar la magnitud social del problema és important per a actuar de forma proporcionada, conclou.
