Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Ciència i tecnologia dels aliments

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Nanomateriales i aliments

El Parlament Europeu demana una moratòria sobre l'ús de nanomateriales en els aliments per fer una avaluació sobre la seva seguretat

La nanotecnologia pren cada vegada més importància en diversos sectors i el de l’alimentació no és aliè a les seves possibilitats. Però també és un sector que genera certa controvèrsia. Al març de 2014, i en el si de la Unió Europea, el debat girava entorn de la seva definició, ja que el Parlament Europeu rebutjava la proposta de reglament de la Comissió Europea. A la fi de 2014, de nou el Parlament Europeu demanava una moratòria sobre l’ús de nanomateriales en els aliments sobre la base del principi de precaució. L’article explica el perquè de la moratòria pels nanomateriales en aliments i quin és la definició proposada per a ells.

Imatge: Marc Parchow

La nanotecnologia és una ciència que treballa amb nanómetros, una escala minúscula (un nanómetro és la milionèsima part d’un milímitro) amb importants possibilitats en el camp de l’alimentació. Contribuir a millorar la biodisponibilidad de nutrients i del sabor, eliminar microorganismes patògens o perfeccionar els envasos són algunes d’elles. Existeix un creixent interès en la nanoescala, ja que les propietats d’aquests materials poden ser molt diferents a les quals posseeixen una escala major i poden ser, per tant, potencialment més útils. La nanotecnologia i els nanomateriales també són una part natural de l’elaboració d’aliments, ja que molts estan formats per components de grandària nanométrico, com a emulsions i escumes. Però els recents avanços tecnològics porten al desenvolupament de nanopartícules manufacturades que s’afegeixen als aliments. Amb tot, l’ús de nanomateriales també planteja qüestions de seguretat, que s’aborden en un context normatiu europeu.

Moratòria pels nanomateriales

Al novembre de 2014, el Parlament Europeu proposava una moratòria sobre l’ús de nanomateriales en els aliments sobre la base del principi de precaució, és a dir, actuar contra possibles riscos alimentaris encara que no hi hagi una informació científica que determini amb precisió els motius que els han causat. Segons els eurodiputats, i en resposta a una proposta de la Comissió de Medi ambient, les “noves tecnologies en els processos de producció d’aliments poden tenir un impacte en la seguretat alimentària”. Els nanomateriales constitueixen processos de producció que requereixen avaluacions de risc i, per tant, no han d’autoritzar-se fins que no els aprovi l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), segons la proposta parlamentària de prestar-se especial atenció als envasos dels aliments que continguin nanomateriales per evitar que aquests arribin al producte.

L’ús de nanomateriales en envasos requereix avaluacions de risc per evitar que aquests arribin als aliments

En 2011, l’EFSA va publicar un document d’orientació sobre l’avaluació de riscos de la nanociencia en la cadena alimentària a causa de les incerteses que prevalien sobre aquesta branca de la ciència.

També des de fa temps la Comissió Europea treballa per analitzar els riscos que podria comportar la nanotecnologia. Un dels objectius és preparar una regulació que garanteixi al consumidor que les innovacions tecnològiques desenvolupen aliments segurs. Per a això, es fa especial recalcament a portar endavant mètodes d’avaluació de riscos i a recolzar marcs reglamentaris eficaços.

Al desembre de 2008, l’EFSA ja tancava una consulta pública sobre un dictamen relacionat amb nanociencia, nanotecnologia i seguretat alimentària i dels pinsos. L’informe partia dels materials utilitzats en nanoingeniería i que podrien introduir-se de forma deliberada en la cadena alimentària. Llavors, l’EFSA ja va concloure que podrien engegar-se els mateixos controls que s’aplicaven en productes químics no nano, encara que els resultats podrien ser diferents. Una de les necessitats plantejades llavors era l’estudi de cas per cas per analitzar amb major exactitud temis com quin és l’absorció, distribució, metabolisme i toxicitat dels nanomateriales.

Definició nanomateriales

A principis de 2014 els diputats també van modificar la definició sobre nanomateriales amb la finalitat d’adaptar-se a les recomanacions de l’EFSA. Segons aquestes, el 10% d’un nanomaterial havia d’estar format per nanopartícules, un llindar que el Parlament Europeu veu més adequat (enfront del 50% proposat per la Comissió). Quan es va aprovar aquest llindar en 2011, la decisió es fonamentava en la grandària de les partícules amb la condició que es revisés en 2014. La normativa europea defineix nanomaterial artificial com el qual es “produeix de manera voluntària i la grandària de la qual és inferior a 100 nanómetros”. La proposició comunitària excloïa, llavors, la “obligació d’etiquetar nanomateriales que es comercialitzen com a additius alimentaris”.

El Parlament Europeu proposava incloure una nova definició de “nanomaterial artificial” per a tots els additius en considerar que poden estar presents com nanomateriales en els aliments. Amb els canvis en l’etiquetatge alimentari de finals de 2014, els ingredients presents en forma de nanomateriales han d’indicar-se en la llista seguits de la paraula “nano” entre parèntesi. Segons el Parlament Europea, aquesta mesura pot confondre al consumidor, que podria entendre que es tracta d’additius nous quan en realitat s’han usat en els aliments durant anys.

RSS. Sigue informado

Quan publiques un comentari acceptes la Llei orgànica de protecció de dades (LOPD)

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions