Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Nous passos en alimentació animal

Una nova mesura comunitària preveu, per 2010, que l'etiquetatge de pinsos inclogui una llista amb els ingredients utilitzats

Img pienso cerdo Imatge: Tiffany Silva

L’alimentació animal i, en concret, l’ús dels pinsos per a animals que es destinen al consum humà constitueix un aspecte d’interès no només en l’àmbit ramader sinó també en el de la salut dels consumidors. Utilitzar matèries primeres adequades, segures i de bona qualitat garanteix que la productivitat ramadera es faci amb totals garanties de seguretat per a les persones i aporta major seguretat perquè no es repeteixin episodis com els quals han protagonitzat crisis com la de les vaques boges o la de les dioxines. L’ús dels pinsos per a alimentació, el primer de les baules de la cadena alimentària, podria explicar per 2010 amb noves mesures d’etiquetatge equiparades a les quals ja existeixen per als productes de consum humà.


Un llistat d’ingredients, encara que no la proporció de cadascun d’ells. Aquestes premisses són dues de les principals mesures en matèria d’alimentació animal que acaba de presentar el Parlament Europeu. Des que en 2001 la crisi de les vaques boges comencés a assotar la producció ramadera de bona part dels països europeus, i després de determinar que la causa era l’ús de farines cárnicas afegides a pinso destinat a alimentació animal, la UE va adoptar una mesura legislativa perquè els fabricants de pinsos detallessin amb exactitud les matèries utilitzades i la quantitat exacta. Una “declaració oberta” que les més altes instàncies legislatives europees van considerar “excessiva” perquè obligava a esmentar tots i cadascun dels ingredients amb els quals havia estat elaborat un pinso.

Amb la finalitat d’equilibrar aquestes mesures i fer-les més factibles, el Parlament Europeu acaba de presentar una proposta que, més enllà d’especificar els ingredients exactes que incorporen els pinsos, aposta per un etiquetatge que indiqui un llistat dels quals s’han introduït en ordre decreixent per pes. Segons els responsables de la mesura, això possibilitarà dues coses: d’una banda protegir la propietat intel·lectual dels fabricants i per un altre donar al comprador la possibilitat, si ho requereix, de conèixer la proporció de cada ingredient amb un marge de tolerància d’un +/-15%. Aquesta informació es donarà sempre que sigui necessària per protegir la salut o el medi ambient.

Catàleg de substàncies
Residus domèstics, aigües usades i embalatges són algunes de les matèries primeres prohibides en l’alimentació animal

Additius, matèries primeres, premezclas medicamentosas, substàncies indesitjables (dioxines, aflatoxinas, cadmi…) o bioproteínas són algunes de les substàncies que han de controlar-se en els pinsos animals. I una de les vies per fer-ho l’aporta l’etiquetatge, tal com reconeixen els responsables de la mesura parlamentària, que asseguren que constitueix un “element important del sistema de prevenció de malalties alimentàries”.

Dotar a aquest àmbit, el de l’alimentació animal, que a Espanya té una producció que supera els 20 milions de tones a l’any, segons dades del Ministeri de Medi ambient i Mitjà Rural i Marí (MARM), d’una eina de traçabilitat aporta seguretat tant entre productors com per al consumidor, que troba garanties que l’animal del que procedeix el bistec que es menja ha estat alimentat de forma correcta des del punt de vista sanitari.

L’etiquetatge, per exemple, ha de deixar clars aspectes com què és una matèria primera i part de la base que es considera com a tal “tot producte vegetal o animal destinat a satisfer les necessitats nutritives dels animals”. No s’inclou en el Reglament, en canvi, l’aigua que s’utilitza per elaborar pinsos o la que se subministra directament a l’animal. També deixa clara quin és la diferència entre un pinso compost i un de complementari, i la clau està en el contingut de matèria primera: el primer és una barreja d’elles i el segon conté, almenys, una que s’utilitza com a ració diària combinada amb un altre pinso. Entre les substàncies utilitzades es troben també les cendres brutes, presents en el pinso mineral, com a mínim en un 40% del producte.

És obligatòria l’esment a les matèries primeres com a farratges, grans de cereals, llavors i fruits oleaginosos, llavors de leguminosas, tubercles i arrels, minerals com a calci, sodi i fòsfor, i midó. Què no ha de contenir un pinso? Ha d’evitar-se, per exemple, la presència d’impureses químiques i botàniques; aquestes últimes inclouen materials vegetals que no afecten de manera negativa als animals, com a palla i males herbes.

Informació clara, envàs adequat
Com tota etiqueta destinada a oferir informació sobre un producte determinat, l’objectiu de les quals acompanyen als pinsos és que sigui el més clara possible i que expressi amb una informació precisa no només les substàncies incloses en el llistat sinó també les que es van incorporant. A més, la informació haurà de prescindir d’al·legacions que afirmin que “eviten, tracten o guareixen una malaltia”. Però, quin és la informació que ha d’incloure l’etiqueta? El fabricant està obligat a especificar dades com:

  • La data fins a la qual pot mantenir-se el pinso sense que aquest perdi les seves propietats.
  • El nom del lot, és a dir, el penso que procedeix d’un mateix procés de producció i que comparteix, per tant, característiques comunes com la varietat, l’expedidor o el tipus d’envàs.
  • Tot pinso haurà d’incorporar a més una marca, imatge o signe que ho identifiqui.
  • La quantitat neta.
  • Els additius que conté, si és el cas.
  • El nom d’una matèria primera que el fabricant vulgui destacar.

A més, tota aquesta informació ha d’anar en recipients segellats de manera que la lectura sigui fàcil i almenys en una de les llengües oficials de l’Estat en el qual es comercialitza.

Transferència inevitable

Un dels problemes que poden aparèixer amb l’ús de pinsos per a animals és la presència no desitjable de coccidiostáticos i histomonóstatos, substàncies que s’utilitzen per inhibir el creixement de protozous i que s’utilitzen com a additius, però només en determinades circumstàncies i per a algunes espècies. El risc s’origina quan en un mateix lloc es fabriquen més pinsos, la qual cosa augmenta el risc de contaminació creuada entre varis. Malgrat aquesta transferència, i segons l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA, en les seves sigles angleses), la presència d’aquests coccidiostáticos o histomonóstatos és molt poc probable que tingui efectes negatius per a les persones que consumeixen productes procedents d’aquests animals ja que el risc apareixeria després d’un consum perllongat i excessiu.

PINSO I VITAMINA A

Img cerdos1
Entre les substàncies permeses per afegir als pinsos està la vitamina A, sempre com a additiu, un ús no exempt de polèmica que s’ha plasmat en la publicació de diverses recerques sobre els possibles efectes en la salut humana. I és que es tracta d’una substància que pot passar de l’animal al consumidor a través de l’aliment. Segons els experts europeus, en països com França, Grècia i Itàlia, del 3% al 6% de la població excediria del nivell màxim d’ingesta tolerable de vitamina A preformada, que és la que procedeix d’animals alimentats amb ella.

Segons una anàlisi que acaba de presentar el Panell Científic d’Additius i Productes o Substàncies utilitzades en Alimentació Animal (FEEDAP), de l’EFSA, és necessari adoptar mesures sobre aquest tema, com limitar la quantitat diària a través de la regulació dels pinsos complementaris, augmentar el control d’aquesta vitamina preformada en aliments i informar al consumidor perquè no consuma a l’excés aquesta vitamina.

De gran importància per a la salut, gairebé la meitat de la ingesta de vitamina A en els consumidors europeus procedeix dels caroteinoides d’aliments vegetals i l’altra del retinol i els seus èsters dels aliments d’origen animal. El risc vindria a través dels alts nivells detectats en alguns d’aquests aliments, especialment de fetge i també productes làctics, i dels patrons de consum, la qual cosa porta a adoptar algunes mesures que evitin una alta concentració. Sol agregar-se a l’alimentació animal per cobrir les necessitats nutricionals. Els experts recomanen fixar nous nivells per a pinsos destinats a porcs i aus de corral per evitar efectes adversos en la salut humana.

DIOXINES EN PORCÍ I BOVÍ

A la fi de 2008 es va originar a Irlanda una alerta alimentària relacionada amb la detecció de dioxines, del tipus policlorinato de bifenilo, en carn de porcí i boví. Els nivells detectats d’aquesta substància van ser, tal com va informar l’Agència de Seguretat Alimentària irlandesa (FSAI) “entre 80 i 200 vegades superiors als màxims legals”. L’origen de la contaminació es va produir després de sotmetre a un coproducto de fleca a un procés d’assecat, durant el qual s’haurien generat les dioxines que van passar al bestiar boví. El problema va arribar, segons les autoritats sanitàries del país, a un 10% del porcí i derivats produïts a partir de l’1 de setembre.

Després de retirar la carn porcina produïda durant aquest període, les autoritats irlandeses van confirmar que la carn podria haver arribat a uns 20 o 25 països, que ja haurien adoptat les mesures de prevenció necessàries per evitar riscos en la salut humana, com la retirada de la carn bovina procedent d’Irlanda. Amb tot, tant Irlanda com la Comissió Europea han reconegut que, a pesar que les dades han estat lleugerament superiors als límits legalment establerts, no representen, els de el boví, una amenaça per a la salut.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions