Fins ara ha fracassat l’estratègia de baixar el consum de sal per atallar el problema de la hipertensió en la població. Per aquest motiu, un grup d’investigadors finlandesos ha plantejat una altra alternativa, que consisteix a augmentar el consum de calci, magnesi i potassi. Segons els experts, la dieta natural és la que aporta xifres d’aquests minerals més similars a les recomanades, en detriment dels productes precuinats i processaments.
Que el consum mitjà de sodi als països industrialitzats supera amb escreix les quantitats diàries recomanables no és una novetat. Fins a 3.000 i 4.500 mil·ligrams diaris és el consum mitjà de sodi en molts països, entre 2 i 3 vegades més que la quantitat diària de referència, que s’ha establert en 1.500 mil·ligrams, i per sobre dels 2.500 mil·ligrams que s’ha establert recentment com la quantitat màxima diària que es pot ingerir sense que suposi riscos importants per a la salut.
Es creu des de fa temps que el consum elevat de sal és una de les causes de l’augment en la pressió sanguínia i de trastorns cardiovasculars associats. Si arribar a disminuir de forma substancial el consum de sal és irrealitzable, potser la forma més viable d’atallar el problema sigui una altra: augmentar el consum de calci, magnesi i potassi. Això és el que suggereixen un grup d’investigadors de la Universitat d’Hèlsinki (Finlàndia) en un articulo publicat en l’últim nombre de Journal of Human hipertensió.
Una dieta allunyada de la natural
L’augment de la pressió sanguínia és un dels mecanismes més eficaços que té el metabolisme humà per desprendre’s del sodi sobrant, segons els experts
El problema està en la dieta moderna, a la qual s’han incorporat nombrosos aliments precuinats i processaments. Fins a un 80% del sodi que s’ingereix prové, de fet, d’aquests aliments processats. Les empreses fabricadores d’aquests productes, diuen els autors, no han estat capaços de disminuir el contingut de sodi en els aliments.
Els fabricants són poc inclinats a donar aquest pas per por de veure una disminució en les seves vendes. Els consumidors s’han acostumat a una quantitat determinada de sal i productes amb menys sal podrien resultar menys apetecibles. Hi ha més raons. Els ions de sodi que conté la sal són bons per aglutinar l’aliment amb aigua i afegeixen beneficis estructurals en molts productes.
Els autors recorden que un altre dels arguments que manegen les empreses per justificar la seva reticència a disminuir el sodi en els productes és que aquesta disminució no té efectes substancials sobre la població hipertensa i menys sobre la població en general. No obstant això, adverteixen, aquestes no són les autèntiques raons per les quals s’ha fracassat en la reducció de sodi en els aliments. Les autèntiques raons són les esmentades abans, la poca acceptació comercial que tindrien els productes. Per això, els autors proposen com una de les estratègies més fàcils incorporar calci, potassi i magnesi als aliments processats, acompanyat d’un modest descens en el sodi.
L’augment de la pressió sanguínia, argumenten els investigadors, és un dels mecanismes més eficaços que té el metabolisme humà per desprendre’s del sodi sobrant. En augmentar la pressió sanguínia, s’augmenta l’excreció renal a través de la qual s’expulsa el sodi sobrant. El mecanisme també funciona al revés: quan hi ha una quantitat molt baixa de sodi a causa de problemes gastrointestinals, a una excessiva sudoració o a pèrdua de sang, el cos humà disminueix la pressió sanguínia per preservar el sodi que queda.
Curiosament, un increment en el consum de potassi, magnesi i calci pot millorar aquest mecanisme i ajuda, de fet, a excretar el sodi sobrant. Un altre argument a favor d’aquest increment és que el consum mitjà de calci, potassi i magnesi als països industrialitzats està per sota del que es creu adequat. Per trobar l’equilibri entre una quantitat i una altra dels diferents minerals, els investigadors s’han fixat en la dieta natural.
Una dieta, un programa genètic
Hi ha un tipus de dieta per la qual cada ésser viu està genèticament programat. Per exemple, «el lleó està programat per menjar només alimento animal, és a dir, carn, mentre que l’antílop està programat genèticament per menjar només plantes», explica l’equip finlandès. S’assumeix que el metabolisme humà i el seu programa genètic, que no ha canviat en 100.000 anys, ha d’estar ajustat per a una varietat d’aliments naturals i un canvi en la dieta cap a aliments processats que no contenen o que alteren els nivells de components presents en la dieta natural ha de tenir conseqüències en el desenvolupament de patologies.La dieta moderna proveeix una quantitat aproximada de 3.000 mil·ligrams de sodi, 1.750 mil·ligrams de potassi, 440 mil·ligrams de calci i 180 de magnesi, les últimes tres molt per sota de les recomanades: 4.700 mil·ligrams recomanats per al potassi, 1.000-1.300 mil·ligrams per al calci i 800 per al magnesi. Per la seva banda, la dieta natural aporta xifres més similars a les recomanades: de mitjana, 500 mil·ligrams de sodi (enfront dels 1.500 mil·ligrams recomanats), 7.400 de potassi, 1.100 de calci i 800 de magnesi.
Altres raons que recolzarien la idea són, per exemple, els beneficis d’un increment en el consum de potassi, que protegirien contra l’ictus i altres trastorns cardiovasculars. També es creu que el potassi millora la tolerància a la glucosa. El calci, per la seva banda, ajudaria en la prevenció de l’osteoporosis mentre que el magnesi protegiria contra la isquemia cardíaca. D’altra banda, es creu que un increment conjunt de calci i magnesi pot potenciar els efectes beneficiosos dels esteroles vegetals i disminuir el colesterol.
La incorporació de potassi, magnesi i calci en aliments funcionals és un repte per a les empreses però també una oportunitat de negoci i de millorar els seus productes, asseguren els autors. Seria des de lluny una de les formes més fàcils d’elevar el consum d’aquests minerals en la població. De qualsevol forma, els autors també proposen el reemplaçament de productes processats per productes naturals i una dieta més natural, per exemple la coneguda com a dieta DASH (acrònim de Dietary Approaches to Stop Hypertension), rica en fruita, vegetals i aliments baixos en greix que ha demostrat ser efectiva contra la hipertensió.
Actualment, hi ha acord general en què es consumeix massa sal i diferents organismes internacionals com l’Organització Mundial de la Salut (OMS) o el Comitè Científic Assessor en Nutrició (SACN) s’han proposat com a meta aconseguir que la població general redueixi el seu consum de sal.
No obstant això, fa ja més de 30 anys que es defensa la disminució de sal com una de les armes per evitar la hipertensió i els trastorns vasculars associats, un debat no exempt de controvèrsia. Si d’una banda es realitzaven estudis que pretenien demostrar que una disminució de sal podia disminuir la tensió, d’altra banda estaven els treballs que refutaban els primers mostrant que l’evidència no era tal ni tan evident.
Gran part dels arguments que donaven els contraris era, recorden els autors de l’estudi finlandès, els que manegen les empreses per justificar la seva reticència a disminuir el sodi en els productes i és que aquesta disminució no té efectes substancials sobre la població hipertensa, que obté millors resultats amb un tractament farmacològic, i molt menys sobre la població en general amb tensió normal, per la qual una disminució del sodi no tindria beneficis. Almenys a curt termini. Les autoritats sanitàries, no obstant això, defensen que una disminució de la tensió sobre la població en general pot tenir efectes a llarg termini.
