Com si d’un Parc Juràsic es tractés, un grup d’investigadors del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) ha aconseguit extreure els gens de diverses llavors d’albercoquer , algunes d’elles de varietats extingides. No obstant això, aquest material genètic no s’ha usat per recrear les varietats perdudes per enginyeria genètica, sinó per conèixer i comparar amb el d’altres varietats actuals que s’han extingit o estan en procés d’extingir-se i poder així recuperar-les.
Les llavors d’albercoquer de les quals han partit els investigadors del CSIC per realitzar aquest treball estaven emmagatzemades des de fa més de mig segle en un soterrani pertanyent a aquesta entitat científica. La curiosa col·lecció era resultat d’un extens treball de cartografia de fruiteres d’os/os i llavor (realització de mapes dels seus tipus i varietats) en la península ibèrica, desenvolupat durant els anys cinquanta i seixanta del passat segle XX. Les llavors, etiquetades de forma acurada, posaven en evidència que moltes d’aquestes varietats ja havien desaparegut. Mentre es desenvolupen noves varietats adaptades als gustos del mercat hortofrutícola actual, l’abandó de les velles varietats implica la pèrdua de valuosos gens que, en molts casos, s’han seleccionat de manera intuïtiva mitjançant el cultiu dels arbres durant centenars d’anys.
D’altra banda, un dels problemes habituals als quals s’enfronta la recuperació de varietats antigues és el fet de trobar arbres centenaris dels quals ningú recorda el seu nom. Aquesta col·lecció de llavors d’albercoquer oferia l’oportunitat de donar resposta a aquestes qüestions, d’aquí la importància de la recuperació d’algunes varietats del material genètic de les quals, fins ara, es mancava.
Petjades genètiques
Però per poder saber com era la planta que va produir aquest fruit l’os/os del qual s’hi havia recollit fa 60 anys calia trobar material genètic idèntic al de la mare, segons afirmen els tècnics del CSIC. La llavor de les plantes conté en realitat un nou embrió, diferent del matern i fruit de la recombinació dels seus progenitors. En les llavors també queda un teixit matern en el seu embolcall, aquesta pell de color marró que les recobreix i que va servir en aquest cas per extreure el material genètic mare.
El material genètic permet esbrinar què varietats d’albercoquers s’han perdut o estan en vies de fer-ho
Després d’obtenir el material genètic matern d’aquestes varietats antigues, el seu patró genètic, i comparar-ho amb el de les varietats de cultiu actual o conservades als bancs de germoplasma (centres d’emmagatzematge de material genètic), s’ha pogut esbrinar quins de les quals existien llavors ja s’han perdut o estan en vies de fer-ho. D’aquesta manera, es pot valorar què zones de cultiu cal prioritzar per dur a terme una recuperació. La tècnica també serveix per obtenir una veritable i inequívoca “empremta dactilar” de varietats de plantes antigues el nom de les quals s’havia oblidat i saber en quins llocs s’han conreat.
Aquest rellevant treball, desenvolupat en l’Institut d’Hortofruticultura Subtropical i Mediterrània La Mayora, dependent del CSIC, aporta un nou mètode per saber en quins llocs es conserven varietats de plantes ja desaparegudes. El procediment pot estendre’s a altres plantes, ja que resulta vàlid per a altres espècies les llavors de les quals també s’emmagatzemin. Les col·leccions de llavors eren molt freqüents fa unes dècades perquè s’empraven, mancant altres sistemes més moderns, com a criteri d’identificació de varietats de plantes.
Una fruita delicada
L’albercoquer comú (Prunus armeniaca), l’origen del qual se situa a Àsia central, és un arbre fruiter de fulla caduca propi de climes temperats, encara que resisteix bé els freds hivernals. De major grandària que la prunera o el presseguer, pot arribar a aconseguir altures de fins a 10-12 metres. A principis de primavera i abans que brollin les fulles, apareixen les seves primeres flors. De la família de les rosáceas, compta amb flors grans, solitàries però molt nombroses, que cobreixen les branques d’un color blanc-rosáceo, en funció de la varietat. Les flors fecundades ofereixen els fruits carnosos d’aquest arbre, que seran de diferents grandàries, segons les varietats.
Els albercocs tenen una pell més o menys ataronjada, tenyida de vermell en la part exposada al sol i una carn groguenca clara molt perfumada (més o menys sucosa) i de sabor dolç a agridulce, segons les varietats. Resistent a la sequera, necessita de la calor estival per a la completa maduresa de la seva fruita. L’albercoc és una fruita delicada que és convenient consumir madura. Es conserva en el frigorífic a 6-8º C i és recomanable en una borsa foradada. És molt emprat a més de com a fruita de taula per a la confecció de confitures i conserves, així com fruita seca (orejones), ingredient molt habitual de les compotes. També la indústria dels sucs utilitza aquests fruits per a la seva elaboració, solos o barrejats amb altres fruites.
La majoria dels albercocs de consum procedeixen de l’albercoquer comú, les varietats més benvolgudes són per la seva quota de consum: la Galta vermella, Moniqui, Bulida i Maurici. Les varietats d’albercocs més habituals als mercats es mantenen molt estables des de fa anys, encara que el Paviot es troba en procés de desaparició. cal assenyalar una transitòria reducció en la producció de Bulida que, no obstant això, s’ha rescatat i s’han desenvolupat grandàries de fruit més grans. Mentre que en altres espècies fruiteres es produeix una contínua renovació varietal, la poca adaptabilitat de l’albercoquer, les varietats del qual solen ser específiques d’àrees geogràfiques amb unes condicions ambientals molt determinades, ha dificultat el desplaçament de material vegetal d’unes zones de cultiu a unes altres.
La seva producció, que durant molt temps s’ha basat en les varietats tradicionals, tendeix a canviar a causa que moltes d’aquestes varietats presenten problemes productius. A Espanya, les principals zones de producció albaricoquera són la Comunitat Valenciana i Murcia, encara que també poden procedir de Castella-la Manxa, Andalusia i La Rioja en menor mesura. Com a explotació agrícola, presenta bones perspectives de futur, ja que és un cultiu no excedentario en la Unió Europea.
Els Bancs de Germoplasma són centres d’emmagatzematge de col·leccions de material genètic vegetal viu, ja siguin llavors, cultiu de teixits, plantes en creixement actiu i pol·len o espores per a la seva conservació. La seva funció principal, després de localitzar, recol·lectar i conservar la planta, és establir i mantenir el material genètic responsable de les seves característiques. Aquest tipus de bancs van sorgir com a resposta de la comunitat científica a la pèrdua de varietats vegetals a tot el món i a la necessitat de disposar d’una font constant i fiable del seu material genètic com a patrimoni per a la conservació de la biodiversitat vegetal.
Els bancs de germoplasma proporcionen a més una base de treball per a les necessitats de recerca científica, amb la finalitat d’optimitzar la seva conservació i usos. Amb la recuperació de material genètic conservat durant diverses dècades, els investigadors poden comparar-ho amb els patrons emmagatzemats als bancs de germoplasma i determinar les varietats de la planta que han desaparegut o estan en vies de fer-ho i aplicar mesures protectores.
En la majoria dels casos, aquests bancs són centres especialitzats en determinats tipus de plantes, com a medicinals, fruiteres o plantes silvestres de determinades zones. A Europa, l’activitat de molts Bancs de Germoplasma està orientada a complir amb el compromís de l’Estratègia Europea per a la Conservació de Plantes (EPCS), en la qual un conjunt d’institucions treballen en la conservació de plantes silvestres europees i dels seus hàbitats.
