Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Ciència i tecnologia dels aliments

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Residus de plaguicides en aliments

L’avanç espectacular de les tècniques d’anàlisis químiques permet, en l’actualitat, detectar en els aliments i en les begudes concentracions realment minúscules de plaguicides o dels seus productes de degradació. Descobrir aquests residus no sempre comporta risc toxicològic, simplement indica que han estat emprats en algun moment de la seva producció, o que són contaminants ubics d’aigües, terres o aire, i, en conseqüència, de plantes i animals.

Residus de plaguicides en aliments

Els experts fixen uns màxims permesos per a aquests residus en els aliments que garanteixen, dins d’uns límits raonables, la seva innocuïtat per al consumidor. La incorporació de conceptes com les correctes pràctiques agrícoles o la gestió integrada de plagues ha permès obtenir resultats de producció similars sense tanta dependència dels plaguicides, mentre que l’èxit de l’agricultura i ramaderia ecològiques ha demostrat que es pot prescindir gairebé totalment d’ells.

Si resulta possible trobar residus de plaguicides en els aliments és perquè els mateixos s’utilitzen o es van utilitzar en uns altres temps i, també, perquè disposem de tècniques molt sensibles que permeten descobrir-los. Un plaguicida, o pesticida, és un producte químic emprat per a combatre els agents que constitueixen les plagues, que poden afectar la salut humana i atacar recursos com l’agricultura o la ramaderia. Són productes tòxics bàsicament dissenyats per a matar, i això justifica que moltes persones no vegin amb bons ulls ingerir aquest tipus de restes amb el menjar.

No obstant això, el risc és mínim, encara que no nul. Generalment, un plaguicida pensat per a acabar amb un fong sol ser bastant selectiu i, a dosis baixes, difícilment produirà algun tipus d’efecte evidenciable en un ésser humà. El principal problema és que, a través de la nostra dieta, no ens exposem només a aquest agent sinó a cinquanta o cent més emprats per a combatre males herbes, insectes o àcars. Tots a petites dosis, això sí, però que poden produir efectes d’addició o de sinergia entre ells que facin que ja no sigui tan clar que no vagin a produir algun tipus d’efecte advers per a la salut. En fi, que un polsim d’una espècia picant pot no fer malbé una amanida, però un polsim de cinquanta d’elles diferents pot tornar-la fàcilment incomestible.

A més, no tots els humans reaccionem igual enfront dels tòxics. Hi ha o es poden produir diferències per edat o sexe, entre altres. Però també entre individus aparentment iguals. Pitjor que això, la valoració del risc que suposa exposar-nos a petites però repetides dosis de productes químics molt actius ha d’incloure no sols els efectes més o menys immediats, sinó també els de més a llarg termini. I, entre ells, especialment, els de carcinogénesis.

(*)Professor Titular de Toxicologia, Universitat Autònoma de Barcelona

http://quiro.uab.es/tox

Paginació dins d’aquest contingut


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions