Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Normativa legal

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Riscos en la comercialització d’aliments

Mancant harmonització, els Estats membres poden restringir la comercialització de productes alimentosos que es venen legalment en un altre Estat membre.

La falta d’un coneixement adequat de les lleis i de les interpretacions que d’aquestes fan els jutges nacionals pot posar en risc la comercialització de certs aliments d’un Estat membre a un altre. Els dictàmens que pugui emetre l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA, en les seves sigles angleses) sobre la qualificació alimentosa o no d’un producte concret no vinculen als jutges nacionals, que hauran de considerar-ho com una prova pericial més aportada al procés.

Una recent Sentència del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees posa ordre a qüestions fonamentals sobre la comercialització d’aliments en el si de la Unió Europea. Així, estableix les diferències entre aliments, complements alimentosos i medicaments; fixa les normes que són aplicable a cada cas, i quina d’elles té prioritat sobre les altres; les potestats i limitacions que tenen els Estats membres per a prohibir la comercialització d’un aliment; quan ha de considerar-se com a «nou aliment»; les competències del jutge nacional sobre la matèria; i l’abast limitat dels dictàmens de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària sobre la qualificació dels productes.

La resolució judicial no té desaprofitament, i els seus raonaments han de considerar-se com a pauta vàlida a tenir en compte en la comercialització d’aliments, especialment pels qui es dediquen a produir aliments o ingredients que després venen a altres Estats membres. En molts casos, el desconeixement de les lleis comunitàries, les lleis nacionals de destinació, així com les interpretacions que de les mateixes fan els òrgans judicials, poden portar al trast molts anys de recerca i d’inversió respecte a un innovador producte alimentós.

A fi de no errar, i com a mesura preventiva, convé fer una anàlisi exhaustiva de les normes que són aplicable al cas concret i tenir en compte les sentències dictades en l’Estat membre de destinació sobre la matèria. En aquest sentit, cal tenir en compte que el poder exercit pels òrgans judicials nacionals serà absolut per a apreciar els fets de l’assumpte concret, així com per a qualificar al producte de referència com a aliment, nou aliment, complement alimentós o com a medicament, fins i tot més que la pròpia Autoritat EFSA.

Uns aliments molt especials

En 1995 i 1996, les mercantils HLH i Orthica van sol·licitar al Ministeri Federal de Protecció dels Consumidors, d’Alimentació i d’Agricultura −que era l’òrgan competent per aquell llavors− que adoptés una decisió d’abast general conformement a la Llei sobre productes alimentosos alemanya, ja que tenien la intenció d’importar a Alemanya determinats productes comercialitzats als Països Baixos com a complements alimentosos i de comercialitzar-los com a tals en el mercat alemany. El Ministeri Federal de Sanitat, que havia assumit les competències en la matèria, va descartar adoptar les decisions d’abast general sol·licitades. Els productes en qüestió eren els següents, així com la motivació per a la seva negativa:

  • Lactobact omni FOS, en forma de pols. Un gram de pols conté almenys mil milions de gèrmens procedents dels sis ceps bacterianes següents: lactobacillus acidophilus,lactococcus lactis,E. faecium, bifidobacterium bifidum,lactobacillus casei i lactobacillus thermophilus. El consum diari recomanat és d’uns dos g barrejats amb mig got d’aigua o amb un iogurt, i del doble en cas d’una necessitat major i durant les quatre primeres setmanes. En aquest cas, les autoritats al·legaven que no es tractava d’un aliment, sinó d’un medicament, en la mesura en què els cultius bacterians emprats s’utilitzen, de forma aïllada o combinats amb altres substàncies, en la composició de preparats gastroenterológicos.

  • El C 1000 en forma de comprimits que contenen 1.000 mg de vitamina C, 30 mg de bioflavonoides cítrics, un compost d’hesperidina-rutina i altres ingredients. El consum recomanat és d’un comprimit al dia. I l’Acid Free C 1000 en forma de comprimits que contenen, entre altres, 1.110 mg d’ascorbato càlcic -1.000 mg de vitamina C i 110 mg de calci-, sent el seu consum recomanat d’un comprimit al dia. En tots dos supòsits, les autoritats alemanyes van considerar que no es tractava de productes alimentosos de consum corrent, ja que en ingerir un comprimit al dia se superava en més de tretze vegades la dosi de vitamina C recomanada actualment a Alemanya i que, per tant, existien raons imperioses de protecció de la salut que s’oposaven a la comercialització d’aquest producte.

  • L’OPC 85 en forma de comprimits que contenen, entre altres ingredients, 50 mg d’extracte de bioflavonol -procianidina oligomérica-, el consum recomanat del qual és d’un comprimit al dia. En relació amb aquest producte, van sostenir que, de forma aïllada, els bioflavonoides que conté el producte no tenien una fi preponderantment alimentària o de plaer, sinó que havien de considerar-se substàncies amb una acció farmacològica i que, per tant, existien raons imperioses de protecció de la salut que s’oposaven a la comercialització de tal producte.

  • L’E-400 en forma de comprimits que contenen 268 mg de vitamina E, i el consum recomanat de la qual és d’un comprimit al dia. La denegació administrativa tenia el seu fonament en el fet que en ingerir un comprimit per dia se superava en més de vint-i-dues vegades la dosi de vitamina E recomanada actualment a Alemanya i que dels resultats d’estudis recents semblava desprendre’s que una aportació prolongada i elevada de vitamina E podia tenir efectes nocius sobre la salut, de manera que les incerteses existents en la matèria s’oposaven a la comercialització del producte.

Les companyies HLH i Orthica van interposar sengles recursos davant un tribunal alemany contra la negativa a adoptar les decisions d’abast general relatives als productes esmentats. La Sentència dictada pel tribunal alemany desestimava els recursos interposats per considerar que els productes controvertits no eren aliments, sinó medicaments.

La resolució judicial va ser recorreguda en apel·lació. I ha estat precisament el tribunal d’apel·lació el que ha considerat que la resolució del recurs depenia de la interpretació de diverses disposicions de Dret Comunitari que versen sobre la lliure circulació de productes, els nous aliments i ingredients, els medicaments, els aliments i els complements alimentosos.

I així es plantejava, entre moltes altres qüestions, si determinats productes controvertits eren aliments o medicaments i, en cas de ser aliments, si seria aplicable la normativa sobre nous aliments. També volia delimitar les competències entre els tribunals nacionals sobre la matèria, les lleis que resultaven d’aplicació prioritàriament i l’abast del dictamen de l’EFSA.

Entre aliment i medicament
Una resolució judicial estableix les diferències entre aliments, complements alimentosos i medicaments i fixa les normes d’aplicació a cada cas

Entre les preguntes que va formular el tribunal alemany es dilucida en la Sentència del Tribunal de Justícia la qüestió de si la manera d’ingerir un producte revesteix importància a l’efecte de qualificar-lo com a medicament o com a aliment. El Tribunal de Justícia entén que, per a determinar si un producte ha de qualificar-se de medicament o d’aliment conformement a la normativa comunitària, les autoritats nacionals competents han de decidir cas per cas, tenint en compte totes les característiques del producte, entre elles, la seva composició, les seves propietats farmacològiques -en la mesura en què poden determinar-se en l’estat actual dels coneixements científics-, la seva manera d’ocupació, l’amplitud de la seva difusió, el coneixement que d’ell tinguin els consumidors i els riscos que pugui ocasionar el seu ús.

En aquest sentit, conclou que per a qualificar un producte de medicament o de producte alimentós han de tenir-se en compte totes les seves característiques, tant les que presenti en el seu estat inicial com les que presenti després de barrejar-se, segons les instruccions per al seu consum. El Tribunal de Justícia va més enllà, i determina que si un producte que compleix amb els requisits per a ser considerat tant com un aliment com un medicament se li apliquen exclusivament les disposicions específiques de Dret comunitari en matèria de medicaments.

D’altra banda, un altre dels aspectes diferenciadors d’un aliment i d’un medicament resideix en les seves propietats farmacològiques, que correspon apreciar a les autoritats dels Estats membres, tenint en compte les propietats potencials d’aquest producte, i si conformement a la normativa comunitària del medicament, pot administrar-se a l’home amb la finalitat d’establir un diagnòstic mèdic o de restablir, corregir o modificar les funcions fisiològiques d’aquest. A fi de qualificar el producte com a medicament, també es considera com a criteri autònom a tenir en compte en la seva qualificació el risc que l’ús d’un producte pot comportar per a la salut.

Llei aplicable als nous aliments
Un dels aspectes més controvertits dels que esperava resposta el tribunal alemany girava entorn de la interpretació que havia de donar-se al Reglament número 258/97 sobre nous aliments i nous ingredients, que estableix que un aliment o un ingredient alimentari només estarà comprès en el seu àmbit d’aplicació quan, fins al moment, no hagin estat utilitzats en una mesura important per al consum humà.

En essència, el que volia saber és en quines circumstàncies pot dir-se que un producte no ha estat utilitzat en una mesura important per al consum humà, d’una banda, i quina és la data de referència per a apreciar aquest consum, per una altra. El Tribunal de Justícia considera que aquest requisit es refereix al consum en el sentit d’ingestió pels éssers humans i, per a complir aquest requisit, basta que l’aliment o l’ingredient alimentari de què es tracti no hagi estat consumit en quantitats significatives pels éssers humans abans de la data de referència, que és la de 15 de maig de 1997, data d’entrada en vigor del Reglament.

En aquest sentit, l’autoritat competent ha de tenir en compte totes les circumstàncies del cas per a apreciar si existeix o no aquest consum humà. En dur a terme aquesta apreciació, és rellevant el fet que l’aliment o l’ingredient de què es tracti s’hagi comercialitzat en el mercat d’un o diversos Estats membres abans de la data de referència. Però és més, les circumstàncies que han de prendre’s en consideració han de referir-se al propi aliment o ingredient que és objecte de l’examen i no a un aliment o a un ingredient similar o comparable, ja que considera que en l’àmbit dels nous aliments o dels nous ingredients alimentaris, no cal excloure que diferències fins i tot menors en aparença puguin tenir conseqüències greus per a la salut pública, almenys, mentre no s’hagi comprovat la innocuïtat de l’aliment o de l’ingredient de què es tracti pels procediments adequats.

El poder dels Estats
Està reconegut pel propi Tribunal de Justícia que, mancant harmonització, i en la mesura en què subsisteixen dubtes en l’estat actual de la recerca científica, en determinades circumstàncies els Estats membres poden restringir, conformement al Tractat CE, la comercialització de productes alimentosos que es comercialitzen legalment en un altre Estat membre per raons de protecció de la salut i de la vida de les persones.

En el cas concret que ens ocupa, les autoritats alemanyes van al·legar en algun dels casos, i per a motivar la seva negativa a la comercialització de determinats productes, la falta de necessitat nutricional de la població, malgrat haver-se fabricat i comercialitzat legalment en un altre Estat membre. El Tribunal de Justícia determina que, en aquest context, el criteri de la necessitat nutricional de la població d’un Estat membre pot ser rellevant quan aquest analitza detingudament el risc que l’addició de nutrients als productes alimentosos pot presentar per a la salut pública.

No obstant això, considera que la falta de tal necessitat no pot per si sola justificar, conformement al Tractat CE, una prohibició total de comercialitzar productes alimentosos legalment fabricats i/o comercialitzats en altres Estats membres. Pel que respecta als complements alimentosos, i davant l’existència d’una Directiva de 2002 sobre la matèria, pot considerar-se que en certa manera harmonitza les legislacions nacionals, i que aquests han de poder comercialitzar-se lliurement en la Comunitat si s’han ajustat a aquesta. En aquest sentit, i davant aquest fet, pot dir-se que els Estats membres només conserven facultats limitades per a restringir la comercialització de tals complements alimentosos.

Així, la pròpia Directiva exigeix que l’Estat membre que tingui la intenció de restringir la comercialització d’un producte conformement al que es disposa en aquesta Directiva acrediti de manera detallada que l’ús d’aquest producte constitueix un perill per a la salut humana. Per això, la Sentència conclou que la mera constatació de la falta de necessitat nutricional de la població de l’Estat membre de què es tracti no és suficient per a demostrar l’existència d’aquest perill, ni justificaria per si sola una prohibició total de comercialitzar aliments o complements alimentosos fabricats o comercialitzats legalment en un altre Estat membre.

Això no limita al fet que un Estat membre, quan avalua els riscos que poden comportar per a la salut determinats aliments o complements alimentosos, pot prendre en consideració el criteri de l’existència d’una necessitat nutricional de la població de l’Estat membre de què es tracti, que a més pot constituir un indici, entre altres, de l’existència d’un perill per a la salut humana.

ELS JUTGES I L'EFSA

Img tomate5
L’òrgan jurisdiccional alemany també va formular al Tribunal de Justícia la pregunta de si un òrgan jurisdiccional nacional pot plantejar a l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària qüestions sobre la qualificació dels productes i, en cas de resposta afirmativa, quina és la força vinculant dels dictàmens d’aquesta Autoritat per a l’òrgan jurisdiccional de què es tracti.

En aquest sentit, i d’una anàlisi de la normativa aplicable, es desprèn que entre les comeses i funcions de l’EFSA no figura respondre a les qüestions dels òrgans jurisdiccionals nacionals. De l’anterior resulta que, en l’estat actual de la normativa comunitària, els òrgans jurisdiccionals nacionals no poden plantejar a l’EFSA qüestions relatives a la qualificació dels productes.

No obstant això, si la citada Autoritat emet un dictamen sobre una matèria que és objecte d’un litigi pendent davant un òrgan jurisdiccional nacional, aquest ha de donar a aquest dictamen el mateix valor que es reconeix a un informe pericial. Per tant, pot constituir un element de prova que aquest òrgan jurisdiccional ha de prendre en consideració en el marc del citat litigi, però no tindria força vinculant.

La Sentència considera que l’òrgan judicial nacional és l’únic competent per a pronunciar-se sobre els fets de l’assumpte principal, així com per a aplicar a mesures o a situacions nacionals les normes comunitàries que hagi interpretat. Per tant, correspon al tribunal alemany procedir a la qualificació dels productes controvertits en els litigis principals tenint en compte els criteris d’interpretació establerts pel Tribunal de Justícia en la present sentència.

Bibliografía

Resolució judicial
Sentència del Tribunal de Justícia (Sala Primera) de 9 de juny de 2005, dictada en els assumptes acumulats C 211/03, C 299/03 i C 316/03 a C 318/03, que tenen per objecte sengles peticions de decisió prejudicial plantejades, conformement a l'article 234 CE, per l'Oberverwaltungsgericht für dónes Land Nordrhein-Westfalen (Alemanya), mitjançant resolucions de 7 de maig i de 4, 3, 7 i 8 de juliol de 2003, respectivament, rebudes en el Tribunal de Justícia el 15 de maig, l'11 i el 24 de juliol de 2003, en els procediments entre HLH Warenvertriebs GmbH (assumpte C 211/03), Orthica BV (assumptes C 299/03 i C 316/03 a C 318/03).

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions