Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.
Saps interpretar la informació de les etiquetes?
Com s'ordena la llista d'ingredients en l'etiquetatge o quin altres noms s'utilitzen per referir-se al sucre
- Autor: Per Eroski Consumer
- Data de publicació: Dimarts, 25 de Desembre de 2018
Aprendre a interpretar la informació dels envasos té nombrososavantatges. D’una banda, millora la seguretat alimentària dela nostra dieta: permet conèixer la data de caducitat delproducte o les condicions de la seva conservació i utilització, a més d’identificarels conservants i additius que conté. Per un altre, gràcies aaquestes dades, les persones al·lèrgiques o intolerants a algun nutrientpoden detectar ingredients que afecten a la seva salut. A més, facilitenals consumidors fer-se una idea de la relació que existeixentre el preu, la quantitat i la qualitat de l’aliment. Però sabem interpretar realment el que llegim? Aquí van algunes pistes.
La informació que llueixen les etiquetes dels productes
envasats està regulada des de 2011 per la Unió Europea. Els següents són, a grans trets, les dades obligatòries que han de figurar en els envasos dels articles alimentaris:
- El llistat d’ingredients ha d’anar en ordre de major a
menor pes en tots els articles comestibles, excepte en els
compostos per un únic ingredient o en les begudes alcohòliques amb més d’1,2 % de volum d’alcohol. En aquest apartat s’inclouen els additius, els coneguts nombres I. - Quant als temps de conservació, la data
de consum preferent s’entén com el període en el
que un article conserva totes les seves propietats, incloses
les organolépticas (el sabor, color, aroma
i textura); i la data de caducitat correspon al dia a
partir del com el seu consum ja no és segur. - Les substàncies que s’han demostrat que poden
causar al·lèrgies o intoleràncies, com el gluten, els cacauets,
la llet o els fruits de pela, han d’anar impreses
de manera destacada respecte a la resta d’ingredients
i amb una grandària mínima de lletra. La resta deu
mesurar, com a mínim, 1,2 mil·límetres, la meitat del que es
exigeix als prospectes dels medicaments. - Fins a la llei de 2011, incloure el país d’origen sol era
obligatori en productes com la mel, les fruites i hortalisses,
el peix, els ous o l’oli d’oliva i en la carn
de boví arran de la crisi de les vaques boges. Ara s’ha
estès a altres carns, com les de porc i pollastre. A partir de gener de 2019, també sabrem d’on procedeix la llet que prenem.
Com desxifrar la informació nutricional
Respecte a la informació nutricional, l’etiqueta
ha d’incloure el valor energètic (calories) que aporta
per cada 100 grams o 100 mil·lilitres de producte, així
com el percentatge que representa sobre la quantitat
diària recomanada (CDR). Es pren com a referència la
ingesta que hauria de consumir, en teoria, una dona
adulta (2.000 calories), una mesura conservadora si es
té en compte que a un home li corresponen 2.500.
També s’ha d’especificar la quantitat de greixos totals,
greixos saturats, hidrats de carboni, sucres
(la part dels hidrats de carboni menys saludable),
les proteïnes i la sal. Si volen, les empreses podran
revelar el contingut de vitamines i minerals,
sempre que superi el 15 % de les quantitats diàries recomanades.
La informació dels nutrients és obligatòria
des de desembre de 2016, encara que abans gran
part de les companyies ja ho feia.
Dins de la informació nutricional, elements com
els greixos, els sucres i els additius desperten moltes
dubtes. En l’etiqueta apareixerà sempre el contingut total
en hidrats de carboni i s’afegirà un “dels quals,
sucres…”. Els sucres són hidrats de carboni, però
no a l’inrevés. El terme sucre es refereix generalment a
una molècula simple perjudicial, que augmenta el risc
de diabetis. Per això, sempre és millor reduir-ho a favor de
hidrats de carboni més complexos.
En referència al greix, l’etiqueta ha de mostrar el
contingut total i, a més, la quantitat de saturades. Aquestes
són les més perjudicials, per la qual cosa convé evitar-les
en productes processats.
Quant als additius, un dels grans problemes és que poden tenir més d’un nom. El comú és que apareguin amb una I seguida d’un
nombre. En alguns casos són necessaris,
però gairebé sempre alteren el sentit del gust.
- L’I-100 pertany a la sèrie de colorants.
- L’I-200, a la de conservants.
- L’I-300, a la d’antioxidants.
- L’I-400, a la d’espesantes.
- L’I-500, a la de reguladors d’acidesa.
- L’I-600, a la de potenciadores del sabor.
Breu diccionari de sinònims
Alguns ingredients es camuflen amb noms amb els quals no
estem familiaritzats. Així és com es poden detectar:
de blat de moro o fécula) responen al seu diferent origen, però
tots són hidrats de carboni.
riboflavina, l’àcid ascòrbic o la cobalamina són vitamines.
l’etiquetatge. Poden aparèixer sota diferents denominacions
com a “grassa trans”, “àcids graus trans”, “greixos vegetals hidrogenats”
o fins i tot “estabilizantes vegetals”.
nomeclatura o la de palmiste. Si el producte és anterior, pugues
que indiqui “oli o greixos vegetals”, “elaeis guineensis“,
“palmoleina o oleina de palmell” o “sodium palmitate“, entre uns altres.
Per accedir a més continguts, consulta la revista impresa.
Etiquetas:
Zona relacionada
Quan publiques un comentari acceptes la Llei orgànica de protecció de dades (LOPD)