Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Saps interpretar la informació de les etiquetes?

Com s'ordena la llista d'ingredients en l'etiquetatge o quin altres noms s'utilitzen per referir-se al sucre
Per EROSKI Consumer 25 de desembre de 2018
Img sabes leer etiquetas port
Imagen: alphaspirit

Aprendre a interpretar la informació dels envasos té nombrososavantatges. D’una banda, millora la seguretat alimentària dela nostra dieta: permet conèixer la data de caducitat delproducte o les condicions de la seva conservació i utilització, a més d’identificarels conservants i additius que conté. Per un altre, gràcies aaquestes dades, les persones al·lèrgiques o intolerants a algun nutrientpoden detectar ingredients que afecten a la seva salut. A més, facilitenals consumidors fer-se una idea de la relació que existeixentre el preu, la quantitat i la qualitat de l’aliment. Però sabem interpretar realment el que llegim? Aquí van algunes pistes.

La informació que llueixen les etiquetes dels productesenvasats està regulada des de 2011 per la Unió Europea. Els següents són, a grans trets, les dades obligatòries que han de figurar en els envasos dels articles alimentaris:

  • El llistat d’ingredients ha d’anar en ordre de major amenor pes en tots els articles comestibles, excepte en elscompostos per un únic ingredient o en les begudes alcohòliques amb més d’1,2 % de volum d’alcohol. En aquest apartat s’inclouen els additius, els coneguts nombres I.
  • Quant als temps de conservació, la datade consum preferent s’entén com el període en elque un article conserva totes les seves propietats, inclosesles organolépticas (el sabor, color, aromai textura); i la data de caducitat correspon al dia apartir del com el seu consum ja no és segur.
  • Les substàncies que s’han demostrat que podencausar al·lèrgies o intoleràncies, com el gluten, els cacauets,la llet o els fruits de pela, han d’anar impresesde manera destacada respecte a la resta d’ingredientsi amb una grandària mínima de lletra. La resta deumesurar, com a mínim, 1,2 mil·límetres, la meitat del que esexigeix als prospectes dels medicaments.
  • Fins a la llei de 2011, incloure el país d’origen sol eraobligatori en productes com la mel, les fruites i hortalisses,el peix, els ous o l’oli d’oliva i en la carnde boví arran de la crisi de les vaques boges. Ara s’haestès a altres carns, com les de porc i pollastre. A partir de gener de 2019, també sabrem d’on procedeix la llet que prenem.

Com desxifrar la informació nutricional

Respecte a la informació nutricional, l’etiquetaha d’incloure el valor energètic (calories) que aportaper cada 100 grams o 100 mil·lilitres de producte, aixícom el percentatge que representa sobre la quantitatdiària recomanada (CDR). Es pren com a referència laingesta que hauria de consumir, en teoria, una donaadulta (2.000 calories), una mesura conservadora si esté en compte que a un home li corresponen 2.500.

També s’ha d’especificar la quantitat de greixos totals,greixos saturats, hidrats de carboni, sucres(la part dels hidrats de carboni menys saludable),les proteïnes i la sal. Si volen, les empreses podranrevelar el contingut de vitamines i minerals,sempre que superi el 15 % de les quantitats diàries recomanades.La informació dels nutrients és obligatòriades de desembre de 2016, encara que abans granpart de les companyies ja ho feia.

Dins de la informació nutricional, elements comels greixos, els sucres i els additius desperten moltesdubtes. En l’etiqueta apareixerà sempre el contingut totalen hidrats de carboni i s’afegirà un “dels quals,sucres…”. Els sucres són hidrats de carboni, peròno a l’inrevés. El terme sucre es refereix generalment auna molècula simple perjudicial, que augmenta el riscde diabetis. Per això, sempre és millor reduir-ho a favor dehidrats de carboni més complexos.

En referència al greix, l’etiqueta ha de mostrar elcontingut total i, a més, la quantitat de saturades. Aquestessón les més perjudicials, per la qual cosa convé evitar-lesen productes processats.

Quant als additius, un dels grans problemes és que poden tenir més d’un nom. El comú és que apareguin amb una I seguida d’unnombre. En alguns casos són necessaris,però gairebé sempre alteren el sentit del gust.

  • L’I-100 pertany a la sèrie de colorants.
  • L’I-200, a la de conservants.
  • L’I-300, a la d’antioxidants.
  • L’I-400, a la d’espesantes.
  • L’I-500, a la de reguladors d’acidesa.
  • L’I-600, a la de potenciadores del sabor.

Breu diccionari de sinònims

Alguns ingredients es camuflen amb noms amb els quals noestem familiaritzats. Així és com es poden detectar:

  • Sucre. Els seus diferents noms (dextrosa, glucosa, xarop i midóde blat de moro o fécula) responen al seu diferent origen, peròtots són hidrats de carboni.
  • Vitamines. Les paraules complexes no ens han d’espantar. Lariboflavina, l’àcid ascòrbic o la cobalamina són vitamines.
  • Grasses trans. És obligatori incloure la seva presència i quantitat enl’etiquetatge. Poden aparèixer sota diferents denominacionscom a “grassa trans”, “àcids graus trans”, “greixos vegetals hidrogenats”o fins i tot “estabilizantes vegetals”.
  • Oli de palmell. Des de 2014, ha d’aparèixer amb claredat aquestanomeclatura o la de palmiste. Si el producte és anterior, puguesque indiqui “oli o greixos vegetals”, “elaeis guineensis“,“palmoleina o oleina de palmell” o “sodium palmitate“, entre uns altres.