Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Taxidermistas en compàs d’espera

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dimecres, 30deMaigde2001

L’espera haurà de prolongar-se fins al mes de juliol. A partir d’aquesta data, amb l’aplicació de la normativa europea de tests priònics, els taxidermistas podran tornar a rescatar trofeus taurins per a afeccionats, toreros, apoderats o propietaris d’una ramaderia. Mentrestant, han hagut de suportar amb estoïcisme una crisi que els ha privat de suculents negocis.

“Molt, no et pots ni imaginar”. D’aquesta manera responen els taxidermistas, sobretot els especialitzats en el món taurí, quan se’ls pregunta sobre l’impacte de les “vaques boges” en el seu treball quotidià. El cas és que la crisi, lluny d’afectar només el sector alimentari, ha provocat sotsobres en àmbits que fins ara han passat desapercebuts. La taxidèrmia taurina és una d’elles. Les normes preventives aplicades amb caràcter d’urgència des de l’aparició del primer cas d’encefalopatia espongiforme bovina a Espanya ha generat tensions en un sector que cada any és capaç de moure diversos milers de milions de pessetes.

“Des d’el mes d’octubre passat en el món del toro s’ha viscut una bogeria generalitzada”, comenta Montserrat Fernández de la Taxidèrmia el Torero a Toledo. Potser és perquè ella va viure el tema per partida doble. El seu marit és banderillero i quan va començar la crisi de les “vaques boges” va arribar a témer pel seu futur. Només els va faltar, diu, la bogeria de la febre aftosa. “Està sent com un malson que esperem que acabi aviat”.

Aquesta bogeria, ara en compàs d’espera fins que el mes vinent de juliol entri en vigor la norma que obliga a aplicar tests priònics, va començar a principis de la passada tardor amb la posada en marxa de les mesures preventives en plena crisi de l’EEB. Els toros de lídia, gairebé per definició, són caps de bestiar amb més de 30 mesos. D’acord amb la norma, es va decidir la incineració dels animals després del seu pas per la plaça de toros. Eliminat l’animal, deixava d’existir el risc, però també desapareixia la possibilitat de treball dels taxidermistas: naturalitzar un dels trofeus més vistosos de cara a la galeria, el cap de l’animal que recordava una tarda memorable per a molts afeccionats.


Negocis en hores baixes


La geografia espanyola és anomenada, per qüestions de similitud, la pell de toro. Per als taxidermistas l’apel·latiu és una mica més que un símbol. Constitueix el material bàsic de treball amb el qual reconstruir a escala natural el cap de l’animal. Però norma en mà, la matèria primera essencial s’ha anat convertint igualment en cendres. Alguns afeccionats del món taurí han arribat a comentar, no sense certa sorna, que l’únic toro que no anaven a incinerar era el que es veu des de la carreteres. I encara que en la Comissió Consultiva Nacional d’Assumptes Taurins, del Ministeri d’Interior, s’especificava que “ni orelles, ni la porció distal de les cues, ni la pell exempta de matèria grassa adherida a la seva part interna, constitueixen Material Específic de Risc en relació a l’EBB”, la realitat és que els taxidermistas en un primer moment es van veure privats del seu material de treball.

No obstant això, la situació varia segons la comunitat autònoma en la qual ens trobem. Així, mentre els toros de la Fira d’Abril van ser incinerats, en el cas de la Fira de Sant Isidre de Madrid, tal com especifica Juan Béjar, president de l’Associació Nacional de Taxidermistas, s’ha permès que es puguin emportar la pell i les banyes, “perquè no constitueixen material específic de risc”, segons la revisió dels experts consultats per la citada associació. I remarca amb rotunditat que “s’estan perdent autèntics tresors en el món taurí”. En la seva opinió, la mesura adoptada ha estat excessiva per al món de la taxidèrmia. Les seves raons són concloents: “nosaltres no treballem amb material que vagi destinat a l’alimentació.”

Tots quants es dediquen a aquest particular sector de negoci expressen una visió optimista quan se’ls pregunta sobre el futur a pesar que durant els primers temps de la crisi van arribar a pensar que la seva activitat podria tenir les hores comptades.

Això no òbvia que les pèrdues econòmiques s’hagin deixat sentir. Si no, que li preguntin a Jesús Torres, propietari d’un taller de taxidèrmia a Saragossa que va veure com un pròsper negoci que s’anava a iniciar amb el nou segle desapareixia per la crisi de les vaques boges. “L’any passat vam entrar en contacte amb una empresa dedicada a materials ornamentals i de decoració nord-americana que estava interessada en què li enviéssim caps de toro”. Van parlar ni més ni menys que de 5.000 caps. Poden semblar moltes, però per a la demanda existent, “això no és res”, apunta amb simpatia malgrat l’adversitat de les circumstàncies.

En un càlcul ràpid Jesús estima el treball de taxidèrmia per cap en unes 150.000 pessetes a les quals han de sumar-se altres 100.000 en concepte de transport. El muntant global supera els 1.250 milions de pessetes. “Havíem realitzat tots els tràmits pertinents amb les autoritats implicades, tant d’aquí com d’allí, i en aquell moment no hi havia cap problema”, continua. Després va arribar la crisi de les “vaques boges” i la de la febre aftosa. El negoci, gens menyspreable a tenor de les xifres, es va venir al trast. Avui continua treballant en els seus negocis i espera veure que tot torna a la normalitat. Potser així pot reconciliar-se amb el seu particular “somni americà”.


Cabezas per tot el món


Els afeccionats al món taurí estan repartits per tot el planeta. “En alguna ocasió hem enviat treballs al Japó o a Bèlgica”, explica Santiago Olleta, taxidermista navarrès. Potser el propietari volia tenir un record permanent de la festa dels Sanfermines.

Sigui com sigui el cas, les peticions de caps naturalitzats solen arribar de diferents punts: des del torero que ha realitzat aquesta tarda una bona feina i el vol per a record, a l’apoderat del torero, aficionats particulars, penyes taurines que en alguns casos el volen per a regalar-la al destre que segueixen en totes les places, passant pels ramaders propietaris del cap de bestiar. El preu a pagar per aquests treballs va des de les 125.000 pessetes fins a les 230.000, en molts casos depenent de l’animal o la fusta i tallat de la peanya on lluirà la peça.

Alguns dels professionals de la taxidèrmia no han deixat escapar els avantatges que ofereix Internet. Un exemple és carlillostaxidermia.com. “Portem tres generacions treballant en taxidèrmia”, diu José Barrero, el representant de la tercera de les generacions. “A través d’Internet ens arriben moltes consultes de diferents llocs del món que demanen informació sobre com adquirir una peça”. La xarxa de xarxes obre la porta a l’exportació i amb ella a l’expansió del negoci. Barrero de moment treballa amb els triomfs aconseguits en les places de toros, de primera i segona categoria, de la passada temporada. “Ara és temps de treball en tallers i esperem que en poc temps tot torni a la normalitat”.

La tecnologia també va revolucionar la taxidèrmia

L’era tecnològica també s’ha deixat sentir en el món de la taxidèrmia. Així, fins fa ben poc, la confecció de l’escultura es realitzava amb escaiola a partir de motlle que podia aconseguir un pes aproximat de 45 quilos. En l’actualitat, es treballa amb poliuretà, un material que permet més flexibilitat en la labor i el pes de la qual oscil·la entre els 8 i 10 quilos, apunta José Barrero.

Molts afeccionats al toro admiren el treball dels taxidermistas perquè sembla que l’animal sigui el mateix que van veure en la plaça de toros i encara estigui viu. Per a arribar a aquest producte final la tasca de molts d’ells comença en la plaça de toros. L’any passat, abans de la crisi, al pati d’especejament l’escorxador tallava el cap sencer i la pell del pit perquè se l’emportessin al seu taller. A partir d’aquí es realitzaven les anotacions anatòmiques del cap de l’animal i es llevava la pell per a portar-la a adobar, procés que sol requerir entre 3 i 5 setmanes. Mentrestant, es cou el crani perquè quedi l’os net i es procedeix a la desinfecció d’aquest. Després es construeix l’escultura de l’animal a partir de les anotacions. Queda per al final “encaixar tot a la perfecció”, explica Barrero.

Però, com aconsegueixen que la mirada del toro continuï infonent por malgrat estar mort? La resposta la dóna una empresa alemanya especialitzada en taxidèrmia i que aconsegueix, segons els professionals d’aquest camp, un treball “molt depurat i francament realista”, que aconsegueix d’alguna manera recuperar “amb tots els matisos” la brava mirada del toro de lídia.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions