Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Seguretat alimentària > Ciència i tecnologia dels aliments

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Una definició pels nanomateriales en aliments

El Parlament Europeu rebutja la definició comunitària per a l'etiquetatge dels nanomateriales en considerar que crea confusió al consumidor

img_nanoalimento hd_

El debat sobre els nanoalimentos, i com han de definir-se, torna de nou a l’actualitat després que el Parlament Europeu hagi rebutjat la proposta de reglament de la Comissió Europea. Els europarlamentaris consideren que la regulació per a l’etiquetatge d’aquests productes es queda curta, ja que no inclou els nanomateriales comercialitzats com a additius alimentaris si ja són d’ús comú i, per tant, pot portar a confusió al consumidor. L’article detalla els motius pels quals el Parlament Europeu estima que la proposta per a l’etiquetatge de nanomateriales és confusa i com s’aplica la nanotecnologia en aliments.

Img nanoalimento1

La nanotecnologia i la seva aplicació en els aliments s’amplia de manera significativa en els últims anys. Aquesta ciència treballa amb nanómetros, una escala minúscula (un nanómetro és la milionèsima part d’un mil·límetre) amb nombroses possibilitats en el camp de l’alimentació, com la millora de la biodisponibilidad de nutrients, del sabor, l’eliminació de microorganismes patògens i de substàncies químiques indesitjables o el perfeccionament dels envasos.

Proposta confusa per nanomateriales

En la Unió Europea, la normativa defineix un nanomaterial artificial com aquell “produït de manera voluntària la grandària de la qual és inferior a 100 nanómetros”, segons informa el Parlament Europeu. Aquest organisme admet, a més, que la Comissió Europea va presentar una proposta de definició, segons la qual “almenys el 50% d’un nanomaterial havia d’estar format per partícules amb una grandària entre 1 i 100 nanómetros”, alguna cosa que el Parlament Europeu acaba de rebutjar, perquè la proposició comunitària “exclou l’obligació d’etiquetar nanomateriales que es comercialitzen com a additius alimentaris“.
El Parlament Europeu considera que l’actual normativa sobre etiquetatge de nanomateriales és confusa per al consumidor

El Parlament Europeu suggereix que s’inclogui una nova definició de “nanomaterial artificial” per a tots els additius, ja que considera que són aquests els que poden estar presents com nanomateriales en els aliments. L’obligació actual és la d’afegir la paraula “nano” entre parèntesi, després de la denominació d’aquests additius alimentaris en la llista d’ingredients. Els europarlamentaris estimen que aquesta mesura pot confondre al consumidor, que podria entendre que es tracta d’additius nous, quan en realitat s’han usat en aliments durant anys.

L’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària va presentar també una proposta a partir de la qual almenys el 10% d’un nanomaterial havia d’estar format per nanopartícules, un llindar que el Parlament Europeu veu més adequat (enfront del 50% de la Comissió). Quan es va aprovar la definició en 2011, la decisió es fonamentava en la grandària de les partícules amb la condició que es revisés en 2014. La Comissió Europea va tenir en compte la Norma ISO, encara que amb petits canvis de termes com “aproximadament”, no adequats en un context legislatiu.

Nanotecnologia i aliments

La nanotecnologia, aplicada en el sector de l’alimentació, treballa en el desenvolupament de noves tècniques, entre les quals s’inclouen:

  • Noves textures, sabors i colors.

  • Millora dels equips i superfícies de processament d’aliments.

  • Augmentar la seguretat i reduir la probabilitat de contaminació.

  • Elaboració d’aliments més saludables.

  • Creació d’envasos intel·ligents.

Encara que el nombre d’usos potencials de la nanotecnologia en aliments creix de forma ràpida, molts d’ells es troben en fase de recerca i en desenvolupament. La majoria dels estudis en curs en aquest camp han de fer front a les possibles implicacions d’aquesta tecnologia.

La Comissió Europea treballa per abordar els riscos particulars que pot presentar la nanotecnologia. El repte és implementar una regulació adequada que asseguri al consumidor que les innovacions tecnològiques permeten desenvolupar aliments segurs. S’examina el desenvolupament de mètodes d’avaluació de riscos, s’estableixen prioritats per a la recerca en la UE, es recolzen marcs reglamentaris i s’estimula el diàleg entre la Comissió i altres parts interessades, com a autoritats internacionals i nacionals i consumidors.

Conceptes de nanotecnologia aplicada a l’alimentació

Segons el “Informe del Comitè Científic de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició en relació a l’ús de la nanotecnologia en la indústria alimentària”, es distingeixen diversos conceptes:

Nanopartícules. Poden ser orgàniques o inorgàniques. S’utilitzen per la seva capacitat per transportar ingredients i per reaccionar enfront de diferents estímuls mediambientals.

Nanofibras. S’empren com espesantes alimentaris.

Nanoemulsiones. S’usen per encapsular components actius d’aliments funcionals.

Nanoarcilla. S’apliquen en ampolles de plàstic, cartrons i films per a envasos per a aliments.

RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions