A més dels inevitables problemes d’imatge generats pel consum de carn de gos, no hi ha cap regulació sanitària per a la seva manipulació. Considerada un manjar en determinades zones del país, els sectors més occidentalizados de la població, en general, la rebutgen. Els animals es crían en clandestinitat sense cap control sanitari, es transporten en pèssimes condicions d’amuntegament i se sacrifiquen en escorxadors/escorxadors il·legals que no compleixen els mínims requisits d’higiene. Aquesta situació genera un elevat risc. El seu consum incontrolat pot ser per a l’ésser humà un vehicle de transmissió de diferents patologies provocades, entre uns altres, per paràsits com la triquinosis.
Imagen: Ernie
L’article 28 de la Llei de Seguretat Alimentària de la República Popular de Xina estableix la prohibició de “produir o participar en un negoci de carn si una institució de salut animal no l’ha posat en quarentena”. Si no es compleix aquest requisit abans que la carn entri al mercat, el processament i la venda han de considerar-se il·legals. Aquesta circumstància és més greu, si cap, en el cas de la carn de gos (el consum del qual està prohibit a Espanya i en la UE), ja que si bé hi ha legislació específica contra el consum de be, boví o porc no reglamentat, no ocorre el mateix amb aquest animal. Les autoritats xineses, no obstant això, han decidit desenvolupar un esborrany de llei que prohibeixi el seu consum i castigui a els qui la vulnerin amb multes de fins a 50.000 euros. La norma hauria d’estar llista per a la seva aprovació en el mes d’abril.
La nova llei, en fase de desenvolupament i que també prohibiria el consum de carn de gat domèstic, no esmenta altres animals exòtics salvatges que s’utilitzen com a aliment a Xina. És el cas de la civeta, el consum de la qual va ser l’origen, segons algunes hipòtesis científiques, de l’epidèmia del SARS (Síndrome Aguda Respiratòria Sever), una pneumònia atípica detectada per primera vegada en aquest país i que va alarmar de forma extraordinària tant als responsables sanitaris com a l’opinió pública per la seva virulència i capacitat de transmissió.
Aliment tradicional
La carn de gos forma part de la cuina tradicional d’algunes zones de Xina, Cambodja, Vietnam i Corea del Sud
La carn de gos és molt apreciada en determinades regions de Xina, on el seu consum està molt arrelat, amb un preu per sobre de la carn de pollastre o de vedella. Segons la tradició popular, el seu elevat contingut en greix i proteïnes proporciona molta energia a l’hivern i protegeix contra el fred.
A més, se li atribueixen poders medicinals amb l’eliminació de toxines i el bon funcionament dels ronyons. En l’àmbit gastronòmic, aquesta carn té, segons els seus defensors, un deliciós sabor, similar al be, per la qual cosa es considera un manjar que es cuina en molts restaurants, sobretot, a la zona de Cantó i unes altres del sud, est i nord de Xina.
La carn de gos és també un ingredient tradicional d’altres cuines asiàtiques com la sud-coreana, camboyana o vietnamita. Els sectors més tradicionalistes xinesos, entre ells els restaurants cantoneses, ressalten la dificultat d’eliminar una tradició tan arrelada i no descarten, per tant, la possibilitat que la llei de prohibició reculli excepcions. La carn de gat domèstic també es consumeix en determinades zones, encara que és menys comuna a causa d’una superstició segons la qual l’esperit del felino torna a la nit per venjar-se de qui ho hagi menjat.
Sense control, risc sanitari
La idoneïtat o no del consum de carn de gos és un tema molt polèmic a Xina, que ja va acaparar l’atenció nacional i internacional en prohibir-se el seu consum en Beijing i voltants durant els últims jocs olímpics celebrats en aquest país asiàtic, a l’estiu de 2008. Ara, les autoritats intenten posar fi al seu consum. Al marge dels arguments antropològics i socials, que defensen la seva tradició a la zona alhora que ho consideren poc apropiat en un país que es modernitza, des del punt de vista sanitari, el consum de carn d’animals criats, transportats i sacrificats sense cap control i en condicions precàries d’higiene, derivades en gran mesura de la seva clandestinitat, suposa un elevat risc sanitari. Aquest ha d’erradicar-se o, almenys, vigilar-se de forma estricta per part de les autoritats competents.Nova Llei de Seguretat Alimentària
El gran país asiàtic s’ha vist embolicat en els últims anys en nombrosos escàndols i no menys seguretat dels quals estigui garantida. D’altra banda, l’alarma generada als mercats internacionals té una gran transcendència a Xina, un dels principals exportadors del món. El devessall de crítiques, i fins i tot prohibicions d’importació, que aquests fets van desencadenar va provocar la intervenció del Govern xinès, que va sortir del pas amb una intensiva campanya per millorar la qualitat i la seguretat alimentària dels seus productes i que va culminar amb la nova Llei de Seguretat Alimentària.L’1 de juny de 2009, va entrar en vigor aquesta norma, aprovada pel Govern tres mesos abans i que imposa un sistema de vigilància i seguiment dels productes alimentaris que abasta les matèries primeres, els productes agrícoles primaris sense processar, les llavors i l’alimentació animal. La llei regula una major supervisió en la indústria alimentària i estableix l’obligatorietat d’efectuar controls de seguretat més estrictes i imposar penes i sancions més severes per els qui la incompleixin. Cobreix l’avaluació, vigilància i seguiment dels aliments, la retirada del mercat i l’emissió d’informacions relacionades amb la seguretat alimentària i exigeix estàndards obligatoris més durs.
Aquesta nova llei va néixer per l’extrema necessitat de garantir la seguretat alimentària en un país on les alertes i els problemes relacionats amb els aliments són freqüents. No obstant això, segons han denunciat diferents sectors -també els legisladors després d’una inspecció sobre l’aplicació de la llei en diferents parts del país-, moltes regions xineses, així com la majoria de ciutats i districtes, no han iniciat encara la reforma.
Malgrat que l’espècie humana es considera omnívora, amb una dieta composta per aliments d’origen vegetal i animal, hi ha certs productes que, bé per creences religioses o insectes o cucs, alevins d’anguiles (angules) o derivats de la sang d’animals (botifarres). Al marge del rebuig sociocultural o religiós, els aliments tabú poden convertir-se en determinades condicions, bé per la seva clandestinitat o per la seva pròpia naturalesa, en un focus de transmissió de malalties i risc higiènic sanitari que ha d’evitar-se perquè no comprometi la seguretat del seu consum.
A pesar que molts dels aliments que es consumeixen a Xina també són comuns en altres països occidentals, com les verdures, la carn de porc i de pollastre, el peix o l’arròs, alguns són exclusius d’aquesta regió. Amants de les salses, com la de sake i la de soia, la seva cuina és, als ulls occidentals, exòtica no només pels aliments diferents sinó per la forma de cuinar-los.
Alguns dels més generalitzats són els insectes, ratolins, serps, ous de calamar, ovaris de cranc i aletes de tauró són alguns dels productes que poden trobar-se en determinades zones de Xina, a més de formatge de soia picante o carpes de pedra i bambú, llagostes, escorpins i libèl·lules, escarabats aquàtics. Els condiments també formen part important de la seva cultura gastronòmica: curri, brots de soia, fideus d’arròs, oli d’ajonjolí, va venir d’arròs o salsa d’ostres. Ha de tenir-se en compte que l’ús d’un o un altre aliment també varia en funció de les diferents zones geogràfiques.
Més comuns són, tant a Xina com en països com Espanya, vegetals i hortalisses com a espinacs, tomàquet, enciam, blat, plàtan, llimona, aranja o síndria, a més de julivert, alfàbrega, canyella, préssecs castanyes o cereals, entre molts altres aliments.
