Encara que les xifres sorprenguin, Espanya és el segon país de la Unió Europea en pobresa infantil i desigualtat. Hi ha un tipus de pobresa que no es veu i que està afectant a milions de persones. Una pobresa invisible entre persones que treballen però no poden pagar la llum, l’aigua o el gas, consumir determinats aliments, accedir a la universitat, participar en l’oci o activitats esportives. Aquest article mostra el nou estat de benestar i les xifres que posen de manifest com ha canviat el nivell de vida dels espanyols. A més, s’expliquen nous conceptes de pobresa i s’ensenya la campanya #LaPobrezaInvisible.
Seguim vivint en l’estat de benestar?
Mentre tots els discursos polítics i programes defensen l’educació, la sanitat, la importància de crear ocupació o atendre les necessitats dels més vulnerables, les anàlisis revelen que les polítiques d’austeritat han generat canvis socials i erosionat en bona mesura les bases sobre les quals s’assentava l’estat de benestar tradicional.
La classe baixa a Espanya ha pujat del 26,6% al 38,5%
Segons un estudi de la Fundació BBVA i l’Institut Valencià de Recerques Econòmiques, el percentatge de persones que formen part de la classe baixa a Espanya (des de 2007 a 2013) ha pujat del 26,6% al 38,5%.
Des del començament de la crisi la tendència ha estat la caiguda de la renda per càpita i per llar, així com l’empitjorament del repartiment de la mateixa. A més, la important baixada dels ingressos ha provocat que els nivells de vida disminueixin de forma dràstica.
La renda mitjana disponible de les famílies va passar de 28.000 euros en 2007 a 22.000 en 2013. És a dir, el 30% de les rendes menors han perdut al voltant d’un 20% dels seus ingressos, les classes mitjanes, entre el 6%-7% i les rendes molt altes han pujat.
Un nou concepte de pobresa
La pobresa afecta a un 29,2% de la població espanyola
Segons l’últim informe elaborat per la Xarxa Espanyola de Lluita contra la Pobresa (EAPN), la pobresa afecta a un 29,2% de la població espanyola (gairebé 14 milions de persones que viuen en risc de pobresa i/o exclusió social). Les xifres són alarmants quan es refereixen a la infància: 840.000 nens són pobres crònics i més de 2,7 milions són candidats a la pobresa. Això significa que Espanya és el segon país de la Unió Europea en pobresa infantil i desigualtat.
El concepte de pobresa ha canviat. És un terme que va mes allà de la gana, l’abric o l’habitatge. La pobresa també es mesura en l’accés a la cultura, l’oci, l’educació, les condicions d’habitatge, accés a les noves tecnologies o la possibilitat de tenir llum i calefacció en l’habitatge.
Avui dia, tenir un ordinador no es pot considerar un bé de luxe, sinó una necessitat per evitar la bretxa digital i tenir més facilitats per a la formació, la cerca d’ocupació, la resolució de qüestions burocràtiques, les relacions socials i d’informació.
La pobresa es mesura en l’accés a la cultura, l’educació i les condicions de l’habitatge
Durant l’hivern, la pobresa energètica ha estat un dels grans problemes. Moltes persones tenen dificultats per pagar factures i sofreixen els corts de subministraments energètics, com assegura l’ONG Associació Benestar i Desenvolupament (ABD) a Barcelona. Del total de 14.000 persones que han atès, el 52% ha tingut dificultats per abonar rebuts, el 14% les ha deixat de pagar i al voltant del 6% ha sofert retallades de suministos.
Des d’EAPN Andalusia i la seva campanya #LaPobrezaInvisible parlen de l’anomenada pobresa emocional, habitacional, cultural, esportiva, etc. Estan visibilizando la realitat de les llars andaluses, la d’els qui no participen de l’oci, vacances, no poden afrontar despeses imprevistes i mantenir la seva llar a una temperatura adequada.
A Estats Units es va posar de moda l’anomenat “repte del salari mínim”, en el qual es desafiava als polítics a viure amb un sou equivalent al salari mínim durant una setmana. En l’actualitat, el salari mínim interprofessional en aquest país ha quedat fixat en 1.155 dòlars al mes, és a dir, 13.860 euros a l’any.
Els legisladors de Florida van experimentar viure amb el salari mínim i van poder sensibilitzar-se amb el dramàtic que és estar en condicions tan precàries.
Per a molts dels representants polítics l’experiència va ser reveladora. Després d’una setmana de manques, els polítics van entendre que combatre la pobresa havia de ser un dels objectius fonamentals de qualsevol govern. Entre les propostes estava pujar el salari mínim fixat des de 2009 en 7,25 dòlars a 15 dòlars l’hora (que ja s’havia aconseguit en llocs com Seattle, Los Angeles i Nova York).
