Albert Uriach és fotògraf professional des de 2004. La fotografia comercial és el seu mitjà de vida, encara que ha sabut aprofitar l’après durant aquest temps per bolcar-ho en el terreny solidari. En 2007, l’ONG Apadeim, una organització local del nord de Nicaragua, li va demanar ajuda per reflectir la realitat de les dones de les comunitats rurals amb els qui treballa per aconseguir la seva alfabetització. Va tornar a Nicaragua amb Intervida, ha estat en un parell d’ocasions a Índia a través de la Fundació Vicente Ferrer i ha viatjat a Txad gràcies a la Fundació Almenara. Assegura que en aquest temps, sobretot, s’ha sentit impactat a Àfrica: “Fer fotografies a Txad va ser una prova de resistència”. Què sedueix d’Índia? “Les bones sensacions que vius mentre la coneixes, la cara bonica de la pobresa, la bondat de la gent. Índia no lleva gens i t’ho regala tot”.
“Darrere de la càmera m’esforço per ser respectuós perquè, quan s’abusa, et corromps i perds”La consciència s’encarrega de processar tot el que asseguis. Jo intento sentir-me agraït per tot l’après i ser un fidel testimoniatge. Darrere de la càmera m’esforço per ser respectuós perquè, quan s’abusa, et corromps i perds.
Una imatge, una paraula, un gest… Si aquesta és la seva intenció, clar que ajuda.
En el context d’un reportatge, una imatge sensibilitza, pot emocionar i fer pensar, sempre depèn de la predisposició de l’espectador. Però si estàs obert, la imatge arriba al cor, directa com una fletxa, i algunes fins i tot paralitzen.
“Sempre ens posem uns límits, cada fotògraf té el seu propi equilibri”Sempre ens posem uns límits, cada fotògraf té el seu propi equilibri. Si abusem de la intimitat de la gent, correm el risc de no sentir-nos dignes i mirar a la càmera com si fos un arma. Intent no oblidar para quin i para qui fotografio. Si les persones senten aquest respecte, en general, permeten fotografiar la seva vida.
Una imatge pot tenir més impacte que les paraules. Depèn de la intenció i del context.
Suposo que qualsevol que descrigui una injustícia social, emocioni i sigui altruista.
M’agraden les imatges que emocionen, amplien les fronteres de la percepció i ressalten aquesta bellesa. Això és just el que persegueixo.
“Qualsevol cosa que un occidental veu a Txad comporta una reflexió sobre la forma de viure i la justícia”Desconcerto, vent càlid i sec, i moltes preguntes. Nens que riuen, homes seriosos i dones inassolibles. Pell negra. Formes i colors que sedueixen, emocions a flor de pell. Se senten dubtes sobre com pots ajudar a aquesta gent. Amb els companys, qüestiones la solidaritat occidental i les emocions que l’envolten, s’analitzen les pretensions i, fins i tot, la prepotència. Fer fotografies a Txad va ser una prova de resistència. L’esperança de vida és de 47 anys i això significa moltes coses. La vida allí és una lluita de supervivència. Qualsevol cosa que un occidental veu a Txad comporta una reflexió sobre la forma de viure i la justícia, és inevitable sentir-se part de la seva situació perquè, en certa manera, representem l’abús que encara sofreixen.
Índia és un regal per a l’enquadrament, un món perfecte per compondre. S’aprecien infinitat de possibilitats i estils, fins i tot, els que no són propis. Un s’embriaga de càmera, encara que cal vigilar per no pecar d’insubstancial, escapar d’estereotips i mantenir el gust personal. S’ha de treure el punt de vista, però alhora, és fantàstic provar coses noves. Sense càmera, Índia ensenya el que som com a humans i és un plaure gaudir de tota les persones que et trobes.
“Índia ensenya el que som com a humans”És el contrapunt perfecte per trobar l’equilibri amb la fotografia comercial que realitzo durant la resta de l’any. Aquest tipus de viatges omplen en tots els sentits. No té preu que una organització faciliti els mecanismes perquè es fotografiï en primera línia una realitat sensible i, en ocasions, impactant. Em fa sentir bé i, alhora, ho gaudeixo.
Sempre depèn de la foto. Les imatges que es prenen per petició d’una ONG, per descomptat.
